L’ADN es podria definir com el manual d’instruccions per a la vida. Especifica les ordres per fabricar les proteïnes, els “blocs” de construcció dels éssers vius. Quan diem que un gen s’expressa, vol dir que un tros d’ADN es “tradueix” en una molècula d’ARN —en un procés anomenat “traducció”—, que al seu torn es “transcriu” en una proteïna —en un procés anomenat “transcripció”. Aquest va ser durant dècades el dogma de la biologia molecular: cada gen codifica per a una proteïna.
El dogma de la biologia molecular: l’ADN (els gens) es transcriu a l’ARN, i aquest es tradueix per donar lloc a una proteïna.
Ja fa anys, però, que es va descobrir l’existència de l’splicing (o empalmament) alternatiu, un procés que “talla i enganxa” trossos d’ARN de diferents maneres, fent que un sol ARN pugui donar lloc a diferents proteïnes.
En els darrers temps, un altre fenomen ha alterat de nou el dogma. Ara sabem que hi ha milers de fragments d’ARN que no donen lloc a cap proteïna. Són els anomenats “ARN no codificants” (ARNnc), i n’hi ha de molts tipus. Ja entre els anys 60 i 80 es van descobrir els ARN de transferència (ARNt) i els ribosomals (ARNr); però ha estat la darrera dècada la que ha vist un augment exponencial d’aquests ARNnc, que s’han anat classificant segons les seves característiques en diferents tipus: microARNs, siARNs, piARNs, snoARNs, snARN, exARNs, scaARNs, etc.
Ara sabem que hi ha milers de fragments d’ARN que no donen lloc a cap proteïna; són els “ARN no codificants” (ARNnc).
Tot i que les funcions d’aquests ARNnc no estan del tot clares —i alguns d’ells pot ser que ni tan sols tinguin una funció, sinó que siguin conseqüència d’una traducció aleatòria de l’ADN—, molts d’ells estan conservats en totes les espècies i han estat implicats en molts processos cel·lulars importants, com la regulació de l’expressió gènica, així com en diverses malalties, com el càncer, l’autisme i l’Alzheimer.
