Un diagnòstic de càncer de mama no diu, per si sol, com evolucionarà la malaltia. Hi ha tumors que depenen dels estrògens per créixer, d’altres que produeixen grans quantitats de la proteïna HER2 i d’altres que no presenten cap d’aquests marcadors. Alguns responen bé al primer tractament; d’altres troben la manera d’escapar-ne.
I encara hi ha més diversitat quan mirem dins del mateix tumor. Les cèl·lules no són totes iguals ni es mantenen invariables en el temps. Poden canviar d’estat, relacionar-se amb les cèl·lules del seu entorn o adquirir característiques que les ajuden a sobreviure i disseminar-se.
Aquesta diversitat és al centre de bona part de la recerca sobre càncer de mama que es fa als centres del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). Les preguntes van des de què passa dins del nucli d’una cèl·lula tumoral fins a com podem afinar el cribratge, evitar una metàstasi o cuidar millor la salut de les persones que han passat per la malaltia.
Punts clau
- El càncer de mama inclou tumors biològicament diferents. Els receptors hormonals i HER2 ajuden a classificar-los i orientar el tractament, però són només una part de la seva diversitat.
- Als centres del PRBB s’estudien diferents moments de la malaltia: el risc i la detecció, el creixement del tumor, la metàstasi, la resistència als tractaments i els efectes que poden persistir anys després.
- Una troballa en cèl·lules o ratolins, una associació observada en una població i el resultat d’un assaig clínic no ens diuen el mateix. Saber en quin punt es troba cada estudi és clau per interpretar-ne els resultats.
Un mateix nom, tumors diferents
Una de les primeres coses que s’analitzen en un tumor de mama són els receptors d’estrògens i progesterona i la proteïna HER2. Aquests marcadors donen pistes sobre què impulsa el creixement del tumor i permeten escollir tractaments dirigits contra algunes d’aquestes vies.
Quan un tumor no presenta receptors hormonals ni nivells elevats d’HER2, es classifica com a triple negatiu. Però ni tan sols aquestes categories expliquen tota la diversitat que hi ha entre tumors.
Una altra part de la resposta està en la manera com les cèl·lules fan servir el seu ADN. Per activar uns gens i mantenir-ne d’altres silenciats, han d’obrir i tancar regions de la cromatina, l’estructura formada per l’ADN i les proteïnes que l’organitzen.
El 2016, el grup de Cromatina i Expressió Gènica que dirigia Miguel Beato al Centre de Regulació Genòmica (CRG) va descriure a Science un mecanisme inesperat en cèl·lules de càncer de mama sensibles a hormones. Amb Roni Wright com a primera autora, l’equip va descobrir que aquestes cèl·lules podien generar ATP dins del mateix nucli, una energia necessària per reorganitzar la cromatina després de rebre un senyal hormonal i activar els gens corresponents.
La relació entre metabolisme i regulació dels gens continua sent una de les preguntes que s’investiguen al CRG. El grup de Sara Sdelci estudia enzims coneguts sobretot pel seu paper metabòlic, però que també apareixen a la cromatina. En un estudi publicat el 2024 a Nature Communications, el grup va posar el focus en IMPDH2, una proteïna que s’acumulava a la cromatina de les cèl·lules de càncer de mama triple negatiu i intervenia en la resposta al dany de l’ADN. Alterar-ne l’activitat podia arribar a provocar la mort de les cèl·lules tumorals.
La classificació clínica d’un tumor és essencial, però sota una mateixa etiqueta hi pot haver cèl·lules que utilitzen els gens, l’energia i les vies de reparació de manera diferent.
Abans del diagnòstic: risc i detecció
No tota la recerca sobre càncer de mama comença amb un tumor. Alguns estudis miren molt abans i es pregunten quins factors s’associen amb el risc de desenvolupar la malaltia.
El 2018, Cristina O’Callaghan-Gordo, Mark Nieuwenhuijsen i altres investigadors de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) van analitzar la relació entre els espais verds i el càncer de mama dins de l’estudi MCC-Spain, publicat el 2018 a International Journal of Hygiene and Environmental Health.
Viure més a prop d’espais verds urbans s’associava amb un risc menor de càncer de mama, mentre que la proximitat a zones agrícoles mostrava una associació en sentit contrari. Això no significa que viure al costat d’un parc protegeixi directament contra el càncer. El resultat obre altres preguntes sobre les diferències entre aquests entorns i el paper de la contaminació, l’activitat física i altres exposicions.
Quan arribem al cribratge, les preguntes se centren en si podem saber millor qui té més risc entre una mamografia i la següent.
Marta Román, del grup d’Epidemiologia i Avaluació de l’Hospital del Mar Research Institute (HMRIB), ha participat en un estudi que combina informació clínica amb dades extretes de les mamografies mitjançant intel·ligència artificial. L’estudi es va publicar en línia el 2025 a European Radiology i va utilitzar les mamografies de 2.193 dones del programa de cribratge de l’Hospital del Mar per estimar el risc de diagnòstic durant els dos anys següents.
El model que combinava les diferents fonts d’informació obtenia els millors resultats, tot i que la millora respecte a alguns dels altres models era petita. Abans d’incorporar una eina així a un programa de cribratge, cal comprovar que funciona també en altres poblacions i que realment ajuda a prendre millors decisions.
El tumor no creix sol
Avui sabem que una part important de la història del càncer passa al voltant de les cèl·lules tumorals.
Fibroblasts, cèl·lules immunitàries, vasos sanguinis i molècules que formen l’estructura del teixit conviuen amb el tumor i formen el seu microambient. Aquest entorn pot facilitar el creixement, impedir que les defenses arribin a les cèl·lules canceroses o fer més difícil que un fàrmac penetri al teixit.
Per observar aquestes interaccions en condicions més semblants a les d’un tumor real, el grup d’Alexandre Calon, de l’HMRIB, va participar amb l’equip d’Anna Labernadie en el desenvolupament de MIRO, un model de tumor en un xip. En models de càncer de mama HER2 positiu, MIRO reprodueix la frontera entre el tumor i el teixit que l’envolta. Aquesta barrera podia dificultar l’arribada de les cèl·lules immunitàries i protegir les cèl·lules tumorals de l’acció dels anticossos dirigits contra HER2. El treball es va publicar el 2025 a Nature Communications.
Una altra manera de reproduir aquest entorn és incorporar-hi vasos sanguinis. Kristina Haase, d’EMBL Barcelona, va participar en un estudi publicat el 2024 a Advanced Science que va construir models vascularitzats a partir de diferents línies de càncer de mama i de cèl·lules procedents de pacients. Quan el teixit que envoltava el tumor era més dens i els vasos funcionaven pitjor, també ho feia l’arribada dels fàrmacs.
També compten les propietats físiques d’aquest entorn. Selma Serra i Miguel Ángel Valverde, del Departament de Medicina i Ciències de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra (MELIS-UPF), van participar en un estudi internacional publicat el 2022 a Nature sobre la viscositat dels fluids que envolten les cèl·lules. En diversos models, entre ells de càncer de mama, els fluids més viscosos podien augmentar inesperadament la capacitat de moviment i disseminació de les cèl·lules tumorals.
Sortir del tumor i sobreviure lluny d’ell
Per formar una metàstasi, una cèl·lula ha d’abandonar el tumor primari, sobreviure durant el trajecte, arribar a un altre teixit i aconseguir establir-s’hi.
Al MELIS-UPF, el grup de Pilar Rivera-Gil ha estudiat un element molt petit que sembla intervenir en aquest procés: el zinc. El 2025, el seu equip va publicar a Biosensors and Bioelectronics una plataforma nanosensora capaç de mesurar zinc disponible dins de diferents línies de càncer de mama. Els nivells basals augmentaven en les línies amb més capacitat metastàtica i determinats nivells de zinc afavorien la migració, la invasió i la proliferació, mentre que concentracions molt més altes produïen l’efecte contrari.
Un cop una cèl·lula ha arribat a un altre òrgan comença la micrometàstasi, una fase difícil d’observar en pacients. Són poques cèl·lules, encara sense formar una lesió detectable, que intenten sobreviure en un teixit nou.
El grup d’Estats Cel·lulars del Càncer i Immunitat de la Metàstasi, liderat per Toni Celià-Terrassa a l’HMRIB, va estudiar aquesta etapa en un treball publicat el 2025 a Cancer Cell. Amb Catalina Rozalén com a primera autora, l’equip va identificar una població de cèl·lules de càncer de mama amb nivells elevats de la proteïna TIM3 que apareix especialment durant les primeres fases de la micrometàstasi.
En models preclínics, TIM3 ajudava aquestes cèl·lules a sobreviure i a crear un entorn immunitari més favorable. Les dades de pacients apuntaven també a una associació entre una major presència de TIM3 i una pitjor evolució de la malaltia. El 2026, el grup ha iniciat un projecte per estudiar si TIM3 també participa en la resistència a la quimioteràpia neoadjuvant.
Quan el tumor aconsegueix passar desapercebut
Una cèl·lula tumoral no només ha de créixer. També ha d’evitar, almenys en part, que el sistema immunitari l’elimini.
El 2022, els equips de Toni Celià-Terrassa i Joan Albanell, a l’HMRIB, van identificar el paper de la proteïna LCOR en aquest procés en càncer de mama triple negatiu. Quan LCOR estava poc activa, les cèl·lules tumorals es feien menys visibles per al sistema immunitari; recuperar-ne l’activitat millorava la resposta a la immunoteràpia en models preclínics.
Aquesta línia no s’ha quedat només al laboratori. El 2026 es va crear VIOLET Pharmaceuticals, una spin-off de l’HMRIB que treballa amb una estratègia basada en ARN missatger i LCOR. La història de LCOR també ha continuat en tumors amb receptors hormonals positius: en un treball publicat en línia a finals de 2025 i al volum de 2026 de The Journal of Clinical Investigation, el grup va observar que la senyalització del receptor d’estrògens interferia amb les funcions de LCOR que ajuden a fer visible la cèl·lula cancerosa al sistema immunitari.
Altres components de les defenses també poden influir en la resposta als tractaments. Un estudi liderat per Sara Santana-Hernández i Aura Muntasell, publicat el 2024 a Journal of Experimental & Clinical Cancer Research, va analitzar les cèl·lules NK en tumors HER2 positius. Aquestes cèl·lules podien posar en marxa una cadena de senyals que atrau altres components del sistema immunitari quan actuen els anticossos dirigits contra HER2, una resposta relacionada amb una millor resposta al tractament neoadjuvant.
Del laboratori a la clínica
Moltes d’aquestes troballes permeten entendre millor la malaltia o proposar noves estratègies. Però demostrar que un tractament ajuda les persones requereix un altre tipus d’estudi.
L’assaig FLIPPER, liderat per Joan Albanell, de l’HMRIB i l’Hospital del Mar, va incloure 189 dones amb càncer de mama avançat amb receptors hormonals positius i HER2 negatiu. L’estudi va comparar fulvestrant amb la combinació de fulvestrant i palbociclib, un inhibidor de CDK4/6.
La combinació va aconseguir mantenir la malaltia sense progressió durant més temps. Això no equival a demostrar, per si sol, que les pacients visquin més: supervivència lliure de progressió i supervivència global són objectius diferents.
També es pot investigar si és possible reduir la intensitat d’un tractament. L’assaig OPTIMAL, encapçalat per Manel Algara, va comparar dues estratègies d’irradiació dels ganglis en 487 pacients amb càncer de mama inicial i afectació ganglionar limitada. Als cinc anys, els resultats dels dos grups eren molt semblants, però l’estudi no va poder demostrar estadísticament la no-inferioritat de l’estratègia menys dirigida. Obtenir números semblants no és el mateix que demostrar que dos tractaments són equivalents.
Quan el tractament s’acaba
Hi ha preguntes sobre el càncer de mama que apareixen molt després del diagnòstic. Per exemple, els inhibidors de l’aromatasa són un tractament habitual en dones postmenopàusiques amb tumors sensibles a hormones. Redueixen els estrògens, però aquest efecte pot afectar també la salut dels ossos.
Aquesta qüestió s’ha seguit durant anys en la cohort B-ABLE de l’HMRIB. En un estudi publicat el 2025 a Maturitas, Natàlia García-Giralt, Sònia Servitja, Xavier Nogués i col·laboradors van estudiar com canviaven diferents components de l’os del fèmur durant el tractament per entendre millor aquesta pèrdua òssia.
Però no totes les seqüeles es poden mesurar en una imatge. Un estudi publicat el 2026 a Supportive Care in Cancer, amb participació del grup d’Epidemiologia i Avaluació de l’HMRIB i Maria Sala com a autora sènior, va reunir dones que havien passat per un càncer de mama i professionals sanitaris per reconstruir què passa durant el seguiment a llarg termini.
Van aparèixer necessitats molt diferents: controlar les seqüeles físiques i una possible recurrència, tenir suport psicològic, tornar a la feina, adoptar hàbits saludables o saber a quin professional adreçar-se quan el seguiment oncològic es va espaiant. Tant les participants com els professionals assenyalaven especialment la necessitat de millorar la coordinació assistencial i el suport psicològic.
El càncer de mama, per tant, no planteja una única pregunta. N’hi ha abans que aparegui un tumor, mentre creix, quan respon a un tractament, quan intenta disseminar-se i també anys després.
Mirar-lo de prop vol dir acceptar aquesta complexitat. I estudiar cadascuna d’aquestes parts ens ajuda a entendre per què una mateixa malaltia pot seguir camins tan diferents.
Wright, R. et al. (2016). ADP-ribose–derived nuclear ATP synthesis by NUDIX5 is required for chromatin remodeling. Science.
Espinar, L., Garcia-Cao, M. et al. (2024). Nuclear IMPDH2 controls the DNA damage response by modulating PARP1 activity. Nature Communications.
O’Callaghan-Gordo, C. et al. (2018). Residential proximity to green spaces and breast cancer risk: The multicase-control study in Spain (MCC-Spain). International Journal of Hygiene and Environmental Health.
Tendero, R. et al. (2025, publicació en línia). Breast cancer risk assessment for screening: a hybrid artificial intelligence approach. European Radiology.
Perucca, A. et al. (2025). Micro Immune Response On-chip (MIRO) models the tumour-stroma interface for immunotherapy testing. Nature Communications.
Offeddu, G. S. et al. (2024). Personalized Vascularized Models of Breast Cancer Desmoplasia Reveal Biomechanical Determinants of Drug Delivery to the Tumor. Advanced Science.
Bera, K. et al. (2022). Extracellular fluid viscosity enhances cell migration and cancer dissemination. Nature.
Zhou, T. et al. (2025). A SERS-active plasmonic nanosensor-chemometrics platform reveals a biphasic zinc switch that controls breast-cancer metastasis. Biosensors and Bioelectronics.
Rozalén, C. et al. (2025). TIM3+ breast cancer cells license immune evasion during micrometastasis outbreak. Cancer Cell.
Pérez-Núñez, I. et al. (2022). LCOR mediates interferon-independent tumor immunogenicity and responsiveness to immune-checkpoint blockade in triple-negative breast cancer. Nature Cancer.
Palomeque, J. Á. et al. (2026; publicat en línia el 2025). Estrogen receptor signaling drives immune evasion and immunotherapy resistance in HR+ breast cancer. The Journal of Clinical Investigation.
Santana-Hernández, S. et al. (2024). NK cell-triggered CCL5/IFNγ-CXCL9/10 axis underlies the clinical efficacy of neoadjuvant anti-HER2 antibodies in breast cancer. Journal of Experimental & Clinical Cancer Research.
Albanell, J. et al. (2022). Randomized phase II study of fulvestrant plus palbociclib or placebo in endocrine-sensitive, hormone receptor-positive/HER2− advanced breast cancer: GEICAM/2014-12 (FLIPPER). European Journal of Cancer.
Algara, M. et al. (2022). OPTimizing Irradiation through Molecular Assessment of Lymph node (OPTIMAL): a randomized clinical trial. Radiotherapy and Oncology.
Garcia-Giralt, N. et al. (2025). Changes in femoral 3D-DXA cortical and trabecular indices in postmenopausal women with early breast cancer treated with aromatase inhibitors: a prospective study of the B-ABLE cohort. Maturitas.
Toledo-Chávarri, A. et al. (2026). Long-term breast cancer survivors: experiences, needs, and proposals for person-centred care. Supportive Care in Cancer.
