Vaig començar a seguir la recerca sobre SARS-Cov-2 quan encara semblava un fenomen exclusivament xinès. Estava seguint la seva progressió a través de les notícies i en les xarxes socials, particularment perquè hi havia una enorme quantitat de desinformació i teories conspiratives. Per exemple hi havia gent especulant que el virus va ser creat en un laboratori a Wuhan, el que em va instigar a escriure sobre això en el meu bloc.
Les coses es van tornar més personals quan tota la meva família a Itàlia es va infectar i jo estava confinat a Barcelona sentint-me indefens perquè no podia fer res per ells. Al final tot va sortir bé i vaig sortir encara més motivat per seguir la progressió del virus. Vaig començar a llegir obsessivament tots els articles publicats sobre la Covid-19.
Molts científics volen posar fi al virus el més ràpid possible, pujant les seves troballes immediatament a servidors de preprints per fomentar la col·laboració científica. Així és com em vaig trobar per primera vegada amb un preprint a medRxiv afirmant que SARS-Cov-2 es trobava a Barcelona ja al març de 2019, sis mesos abans del que s’havia descrit.
Vaig pensar que era una notícia molt impactant i vaig decidir llegir l’estudi en detall. Les afirmacions extraordinàries requereixen evidència extraordinària i en aquest cas les dades em semblaven una mica febles.
Aquí és on tot va començar, ja que vaig decidir compartir aquests pensaments a Twitter.
De twitter a la premsa escrita
En qüestió de minuts, vaig rebre un correu electrònic d’un periodista que treballava per a El País, demanant-me la meva opinió sobre aquest tema. Em va sorprendre bastant que un periodista que treballava per a un diari espanyol es molestés a veure alguns tweets en italià.
Aquí és on realment vaig començar a pensar bé què dir. D’una banda, criticar un article i fomentar el debat és un dels fonaments de la ciència i essencial per a l’avenç del coneixement, però em preocupava que la gent veiés això com una lluita entre investigadors. Com podria comentar aquest estudi amb comentaris constructius perquè el públic sabés que hi ha discrepàncies en la forma en què interpretem les dades, i no alguna cosa inherentment dolent amb els propis científics?
“Criticar un article i fomentar el debat és un dels fonaments de la ciència i essencial per a l’avenç del coneixement, però em preocupava que la gent veiés això com una lluita entre investigadors”
Luca Cozzuto (CRG)
A la fi, vaig escriure un correu electrònic dient que les afirmacions extraordinàries necessiten proves molt sòlides, i que hauria estat necessari seqüenciar el amplicons PCR i buscar mostres antigues en els hospitals per tal de provar la hipòtesi.
El que no esperava era que els comentaris fossin publicats en l’article! Em vaig assabentar d’això gràcies a un WhatsApp d’un amic que feia broma amb mi. Em vaig posar una mica nerviós, preocupat que em veiessin criticant un article d’un altre grup i no vaig poder evitar empatitzar amb el que havien de sentir els autors.
Però, com podria no comentar sobre aquest estudi? No podia deixar que l’estigma atribuït als xinesos de Wuhan i més tard als italians de Milà acabés a Barcelona. Ja havia alguns mitjans de comunicació donant suport a la idea que el virus va néixer a Espanya (algunes persones feien broma parlant de “la grip espanyola 2.0”).
Va arribar la nit, i després que les nenes s’anessin al llit vaig començar a llegir els meus correus electrònics. Un d’ells era d’Omar, l’oficial de premsa del Centre de Regulació Genòmica (CRG), on treballo. Abans de llegir el correu electrònic, vaig començar a preocupar-me, pensant que estaria monumentalment furiós amb mi per haver parlat amb els mitjans de comunicació sense preguntar primer… Però el missatge era molt comprensiu, agraint haver parlat amb el periodista i donant-me consells sobre com interactuar amb els mitjans de comunicació sobre un tema tan complex i controvertit. Vaig dormir molt bé aquella nit.
El salt a la televisió
A l’endemà, vaig haver d’organitzar un llarg dia de treball des de casa juntament amb la gestió de dues filles, amb la meva dona que treballa en un altre centre de recerca a la tarda. Quan tot estava més o menys en ordre, vaig rebre un altre correu electrònic d’Omar preguntant-me si podia fer una entrevista de TV3 en les següents 2 hores! Vaig acceptar, havent de reorganitzar tots els meus plans per complet; trobar un lloc adequat a la casa per a l’entrevista, col·locar a les nenes amb la meva dona i dur a terme entrevistes ‘de prova’ per Skype amb Omar.
Quan va arribar el moment, vaig haver d’esperar a zoom durant una hora perquè el secretari d’Educació de la Generalitat de Catalunya havia convocat una conferència de premsa, la qual cosa va retardar la meva entrevista. Els periodistes han de reorganitzar-se tota l’estona seguint les notícies d’última hora, així que vaig haver d’aprendre a ser pacient. Em van fer preguntes molt directes, sense sorpreses, donant-me temps suficient per respondre sense entrar en massa detalls innecessaris. Va ser una experiència agradable. L’entrevista clarament va sortir bé perquè em van demanar que fes una altra aparició, aquesta vegada a Cuatro! Si fas una bona aparició mediàtica és probable que condueixi a més en el futur.
Estic molt content d’haver interaccionat amb els mitjans de comunicació i no tenir por de parlar amb els periodistes. Part de la nostra feina és explicar que la ciència no és un monòlit i no tothom està d’acord. Només la crítica constructiva permet avançar en el camí de el coneixement. I és important demanar prudència amb les afirmacions excessives, en particular quan es poden utilitzar de forma política o mèdica.
Estic molt content d’haver interaccionat amb els mitjans de comunicació. Part de la nostra feina és explicar que la ciència no és un monòlit i no tothom està d’acord.
Aquesta pandèmia està fent anar tot molt ràpid i, en alguns casos, no d’una forma molt precisa, de manera que tothom té el deure d’evitar l’ús de titulars massa extrems. Actualment no hi ha millor canal social que Twitter perquè un científic o científica es comuniqui i segueixi als seus col·legues. Recomano encaridament que els científics es formin sobre com comunicar la seva ciència a través d’aquesta xarxa social. Va ser tota una experiència per a mi!
