Marie Curie, després de molts anys i moltes tones d’uranita, va aconseguir aïllar dos elements nous per a la humanitat, el poloni i el radi. En cada gram d’uranita existeixen molècules d’aquests dos nous elements; invisibles, però hi son. En l’art passa el mateix: existeixen moltes obres d’art i, en un racó de cadascuna d’elles, un element nou per a la humanitat.
En aquest article fem doncs un recull d’algunes de les obres d’art que conviuen amb la ciència i amb la nostra vida diària al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).
De cometes i de cèl·lules
Un cometa de viatge que travessa una galàxia, directe cap al forat negre veí… de cap a la dimensió desconeguda! Una cèl·lula en ple procés de mitosi, tranquil·lament envoltada d’altres elements aliens a la seqüència de la creació. És Ras 3, i és el primer que veieu cada matí a la recepció del PRBB.
Ferran García Sevilla (Palma de Mallorca, 1949) va començar als anys 80, amb regust elemental, instintiu, eliminant la distància entre les cultures primitives i el grafit urbà. La pintura de García Sevilla a vegades sembla un cel de focs artificials, una dansa tribal, d’altres, i també provoca, denuncia i fa pensar en el temps, l’espai i el color. El pintor diu de sí mateix: “jo no pinto els quadres, els quadres em pinten a mi”. És el temps que fa els humans, i no a l’inrevés.
I la pintura només n’és el rastre, l’estela que deixa el cometa. Ara que les tardes es confonen amb la nit, quan sortiu del PRBB, passat el control d’accés i a punt de marxar cap a casa, mireu enrere: tanta llum promet que un dia d’aquests arribarà la primavera.
Ètica o estètica?
Segons el filòsof alemany Heidegger, el problema de l’art no és una qüestió estètica sinó la veritat. En l’art conceptual són més importants les idees dins l’obra que l’objecte en si mateix i l’obra d’art conceptual es va creant dins el nostre cervell a mida que passa el temps. Així, l’espectador esdevé creador.
Exogen/Endogen, de Francesc Abad (Terrassa, 1944), curiosament està situat a l’exterior de l’edifici a la plaça interior del PRBB. Exogen (de fora), l’escorça d’un arbre amb la imatge d’unes palmeres, Endogen (de dins), un tronc sense escorça i sense projecció de cap imatge. Una escorça sola és inert, no pot regenerar un arbre, i l’interior del tronc tampoc no viurà gaire sense generar una nova escorça. No poden existir l’un sense l’altre.
El pensament crític crea la reflexió sobre la informació que ens arriba i és el que modifica la nostra pròpia escorça. Diuen que tot el que sabem se’ns reflecteix als ulls, i que tot el que ens ha passat se’ns reflecteix a la pell.
De grecs i números
Començarem amb 3 paraules. Kalós que vol dir bellesa, Eidós que significa imatge i Scopeo, el verb observar, són tres mots grecs que barrejats construeixen el terme Calidoscopi, màquina que accionada correctament produeix una imatge bella i sempre canviant.
Manuel Serra (Barcelona, 1949) ha fet de calidoscopi. Amb un carret de 36 fotos va realitzar una foto des d’un angle recte, després oblic i una altra a l’horitzó, en total 3 exposicions des del mateix punt. Va repetir el moviment 12 vegades fins a girar 360º sobre si mateix, les va disposar seguint un ordre lògic i com a resultat va obtenir un nombre infinit d’edificis PRBB situats a les oficines del Consorci PRBB.
El mot fotografia prové també del grec i significa dibuixar amb la llum, i una foto plasma les llums i les ombres de la realitat que veiem sobre un paper químic. Però en veure-les revelades, les imatges no són les mateixes que hem vist en un principi. Igual que els pintors van decidir no representar mai més la natura sinó interpretar-la, la fotografia ha quedat alliberada de la càrrega de reproduir exactament un edifici i n’ha dibuixat uns quants on tot està per fer i tot és possible.
Monstres
Segons Pitàgores, la música és la traducció auditiva d’una cosa tan abstracta com són les matemàtiques, que són l’estructura de l’univers. I què hi ha a la vegada de més abstracte i entenedor que la música? A la sala de juntes del Consorci PRBB, a la quarta planta del Parc, trobem dues obres d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923 – Barcelona, 2012) que intenten ser la traducció visual del que no té ni forma ni color a un idioma no sempre fàcil d’entendre, la pintura.
Hi ha persones que pateixen trastorns d’ansietat, diuen que un pes els oprimeix el pit i tenen dificultats per respirar i a vegades, fins i tot, per anar al supermercat. Si poguessin arrencar-se del pit aquesta sensació i estavellar-la contra la paret segurament s’assemblaria a “GAT”: tres ulls sobre una forma negra amb fons vermell que mira fixament. S’assembla als personatges que habitaven dessota el llit i a dins de l’armari quan érem petits, és la por a la por, por de no saber què ens passa i de no poder-ho controlar. Per sort Antoni Tàpies li ha donat forma i color i ara ja sabem quina cara fa el monstre que ens acompanya al súper i no ens deixa respirar tranquils.
Abracadabra
Donar forma a aquest món invisible és una feina complicada. Tàpies despulla la matèria del seu significat real i va més enllà. Agafa una tela i la grata, li enganxa paper de diari i hi pinta al damunt. Sembla que vulgui veure si la matèria té entranyes. Però com que va començar pintant somnis, pintant el que només existeix en la ment, sembla que li ha quedat la dèria de donar forma al que no en té. Dona forma a l’ànima i dona ànima a la forma, fa aparèixer l’objecte vertader. És com si llancés un pot de pintura per revelar la figura de l’home invisible o tenyir una cèl·lula per veure-la amb el microscopi.
El llenguatge (l’alfabet), segons Tàpies, és el recurs legítim de la raó per copiar figures mentals. Mai ningú no pintarà res que s’assembli a la nostra pròpia realitat. En aquesta segona obra, titulada Roig i negre 1 (1985), hi ha les lletres g a t. A partir de tres lletres, el cervell ha fet una rapidíssima associació d’idees, tot i que no hi ha res en la imatge que ens faci pensar en… en què ens fa pensar? Fent màgia, abracadabra, ha aparegut quelcom davant nostre, i segons la nostra experiència no hi hauria de ser. Digueu els sons g a t seguits, i fixeu-vos en la imatge que us ha aparegut al cap, serà la imatge vertadera, feta a la vostra mida, a partir de l’experiència única i personal. A partir d’aquí sou lliures, descobriu el nou món!
L’art camina amb la ciència
L’artista barceloní Antoni Llena (1942) és l’autor de la cara gegant que es troba a la plaça de prop del PRBB (sí, aquella que travesseu cada dia per anar a agafar el metro). Es diu David i Goliat, si us hi poseu a sota sabreu qui és qui.
Llena també és el creador d’aquell quadre que tothom mira i ningú no entén, que es troba al fons del LabCafè i que es titula “Escriure en una llengua que es mor (la pintura)”. Llena pinta l’efímer, allò volàtil, però que queda penjat d’una paret per a alertar-nos que el temps es compta per segons, que tot passa…
Els textos sobre les obres són d’Isabel Ràfols i es van publicar originalment a l’Ellipse.
