Normalment, iniciem el nou any amb una llarga llista de bons propòsits amb l’objectiu de millorar les nostres vides. En aquest article d’opinió vull compartir un d’ells i convidar-vos a tots a pensar sobre un problema que requereix solucions urgents i que, en la meva opinió, necessita d’un esforç col·lectiu.
Començo amb alguns fets:
- 54 d’un total de 950 Premis Nobel a totes les disciplines són dones (3/213 a Física; 5/184 a Química; 12/219 a Medicina; 15/116 a Literatura; 2/85 a Ciències Econòmiques; 17/134 a la categoria de la Pau).
- Entre els 28 països membres de la Unió Europea, la mitjana de dones amb el títol de doctores és del 48% i entre el personal investigador hi ha quasi paritat (42% de dones), tant als organismes públics com al sector d’educació superior. No obstant, les investigadores representen una proporció molt menor de la població “econòmicament activa”, en comparació amb els homes (8,6‰ vs. 14,5‰) (She Figures 2018).
Ara, enfoquem-nos en la nostra realitat local:
- Només el 20% dels Professors de Recerca ICREA són dones (56/268) i el percentatge augmenta a un 30% quan ens referim a professores d’universitat amb un Premi ICREA Acadèmia (36/120).
- El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i els centres que conformen el Parc estan liderats majoritàriament per homes (6/7).
- Entre els residents del PRBB, el 33% dels 162 Investigadors Principals són dones.
- A la Universitat Pompeu Fabra només el 18% dels professors titulars són dones (20/112), independentment del camp professional al que es dediquen.
Cal tenir en compte que estem parlant d’institucions creades fa relativament pocs anys: la UPF al 1995, ICREA al 2001 i el PRBB al 2007.
I aquestes són dades reals, no opinions ni post-veritats; en altres paraules, mantenim xifres antiquades en una nova era.
I, en canvi, l’evidència internacional demostra que reduir la bretxa de gènere pot oferir millors resultats per tothom. Per exemple, existeix una bona correlació entre la igualtat de gènere i el nivell de competitivitat econòmica i desenvolupament humà, segons el Fòrum Econòmic Mundial. Per què això no s’aplica en ciència, quan el progrés científic es beneficia de la diversitat de veus i idees?
Reduir la bretxa de gènere pot oferir millors resultats per tothom. Per què això no s’aplica en ciència, quan el progrés científic es beneficia de la diversitat de veus i idees?
Es dediquen molts esforços a alimentar l’interès de joves estudiants cap a les disciplines científiques i relacionades amb l’enginyeria (STEM; Ciències, Tecnologia, Enginyeria, Matemàtiques) per a millorar la competitivitat en el desenvolupament científic-tecnològic, emfatitzant la baixa representació de les dones a les carreres STEM. No obstant, les dades demostren que no és una qüestió de selecció de gènere en funció de l’interés per la ciència o un biaix de formació o qualificacions ja que, en qüestió de xifres, les dones arriben, més o menys, a les mateixes posicions post-doctorals que els homes. Així doncs, ha d’existir un altre tipus de sostre que res té a veure amb la capacitat; potser està relacionat amb l’organització del treball científic?
Hi ha molts cursos dirigits a millorar les “deficiències” de les dones en el tan competitiu camp científic (el concepte d'”arreglar les dones”): com ser més competitives, com adquirir habilitats de lideratge, com familiaritzar-se amb el risc, etc. Però la meva pregunta és, per què sempre volem “arreglar” les dones? I, el més important, per què seguim intentant-ho si ja s’ha demostrat que és ineficient i no afavoreix el progrés real? Necessitem que tant homes com dones reconeguin i abordin la bretxa de gènere com un problema clau.
Som suficientment forts i valents per desenvolupar i potenciar altres maneres de gestionar laboratoris i altres models de lideratge?
Volem reajustar les normes de contractació de manera que homes i dones siguin igualment seleccionats i entrevistats?
Hi ha cap marge de millora en la construcció de llocs de feina més justos?
Som suficientment forts i valents per desenvolupar i potenciar altres maneres de gestionar laboratoris i altres models de lideratge?
Tot això són temes que podem pretendre ignorar, o simplement postergar, però, al cap i a la fi, són ineludibles. Crec que ara és el moment d’abordar aquests temes en profunditat, tant a títol individual com a nivell d’institucions. La meva pregunta és: a què estem esperant?
Si volem tenir un impacte global, necessitem començar actuant localment. Quin millor propòsit pel 2020 que col·laborar en crear una societat científica basada en la igualtat i l’equitat? Tots necessitem fer front al problema de la desigualtat de gènere i evitar que això esdevingui un problema més gros. Ho necessitem perquè estem perdent el 50% del talent i la capacitat que existeix a la nostra societat. I no podem permetre’ns-ho!
El meu desig pel 2020 és que comencem a recórrer el camí que ens portarà a la igualtat de gènere, amb determinació. Sense retòrica ni declaracions; prenem mesures reals que marquin la diferència.
