Sydney Brenner, nascut a Sud-àfrica fa 87 anys, va ser un dels primers científics en veure el model original que Watson i Crick van fer de la doble hèlix d’ADN. Des d’aleshores, ha fet molts descobriments seminals en els camps del desenvolupament, la genètica i la biologia molecular, un camp que ell va ajudar a crear. Va guanyar el premi Nobel el 2002 per establir el cuc C.elegans com a organisme model per estudiar el desenvolupament, i per la seva descripció de l’apoptosi, o mort cel·lular programada. Brenner va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) l’abril passat, en un acte celebrat a l’Auditori del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).
Per què et vas interessar en la biologia?
Una vegada em van entrevistar al Japó juntament amb un enginyer i ens van preguntar com ens vam ficar en els nostres respectius camps. Ell va dir que quan era petit solia desconstruir les ràdios i després construir-les de nou, i que això va despertar el seu interès per l’electrònica. Jo vaig respondre que quan era nen solia disseccionar granotes, però que no era capaç de tornar a composar-les…, així que vaig decidir aprendre com es formen els organismes!
Quin ha estat el moment més satisfactori de la teva carrera?
El moment més gratificant és cada descobriment, el moment en què ets l’única persona que sap una cosa nova.
I el més difícil?
Els últims 87 anys! De debò, la recerca, i la vida, són difícils. Però es pot superar. Només cal tenir la capacitat de buscar una solució, una sortida.
Alguna cosa de què et penedeixes?
Sí, esdevenir director d’una institució! Ser director és com ser una finestra, les persones que estan “a dalt” sempre es dirigeixen a tu per parlar amb la gent “d’abaix”, i tu no ets més que un intermediari. Això és terrible. El millor és poder treballar en les teves pròpies coses…
Què fa a un bon científic?
Es necessita tenir dues personalitats diferents. Per una banda cal ser obert, creatiu, qüestionar constantment les coses i tenir idees. Però també cal ser capaç de fer la feina, d’anar en línia recta a través de parets, si cal, per arribar allà on vols. Pocs científics tenen ambdues característiques.
Què ha canviat en la investigació en els últims 50 anys?
Com vaig escriure en un obituari recent de Fred Sanger, algú com ell (que va rebre el premi Nobel dues vegades) no hauria sobreviscut a l’entorn de la investigació actual, perquè ell no va publicar gaire. Avui dia s’avalua els científics a molt curt termini i la llista de publicacions és la cosa més important que es mira, cosa que és terrible. Una altra gran diferència és el finançament: les fonts de finançament són cada vegada més conservadores, no volen arriscar res, i això vol dir que les coses noves en la ciència s’estan morint. Quan els meus companys i jo vam fer la majoria dels nostres descobriments a Cambridge, molta gent pensava que les nostres teories eren una bogeria, però vam tenir la sort de comptar amb el suport del LMB – MRC per demostrar que estaven equivocats.
“Les fonts de finançament són cada vegada més conservadores, no volen arriscar res, i això vol dir que les coses noves en la ciència s’estan morint”
Quin hauria de ser el paper de la ciència en la societat?
Els científics sabem com resoldre problemes, a diferència dels polítics! La ciència és una actitud. Es tracta de prendre decisions basades en l’evidència. Òbviament no tothom pot aprendre els detalls de la ciència, però crec que tothom hauria de conèixer el mètode científic.
Algun consell per als joves investigadors?
No m’agrada donar consells, però m’agradaria dir-los: gaudiu de la vostra independència com a persones i tingueu confiança en vosaltres mateixos.
Aquí podeu veure el discurs de Sydney Brenner a l’auditori del PRBB en ser nomenat doctor honoris causa per la UPF.
