És divendres 7 de març, són les 9 del matí i amenaça pluja. A l’auditori, tot està preparat per a que comenci la taula rodona per a celebrar el Dia de la Dona. Després de que l’11 de Febrer se centrés en inspirar als nens i nenes de primària, en aquest 8M els afortunats són els i les alumnes d’entre 16 i 18 anys de 5 escoles de diferents punts de Barcelona. Segurament, molts i moltes d’ells ja tenen pensat què volen “se de grans”. No obstant això, al món de la ciència, hi ha moltes feines que passen desapercebudes. Amb aquesta taula rodona, el PRBB vol ensenyar que, si s’estudia ciències, no sempre s’ha de treballar com a professora o investigadora. Aquest és el segon any que es fa i l’any passat va tenir molt d’èxit. Esperem que es repeteixi.
A les 9:15, ja s’han anat acumulant grups d’estudiants i professors al pati. No semblen molt inquiets, però quan se’ls indica que ja poden pujar a l’auditori, van tots a patolls. Quan entro a l’auditori després d’indicar als més ressagats per on han d’anar, està ple de gom a gom. Només les tres o quatre últimes files estan buides. Mentre s’asseuen, hi ha un vídeo en bucle que mostra la vida al PRBB. Agafo la càmera i començo a documentar.
Modera la taula Gemma Perelló, adjunta de gerència de l’Institut de Salut Global Barcelona (ISGlobal) i membre del comitè d’Igualtat, Diversitat i Inclusió (EDI) del PRBB, a més del propi d’ISGlobal. Explica que el cap de setmana passat, un amic del seu fill de quinze anys li va dir que s’estava tornant “molt pesat parlar tant de referents femenins”. No obstant això, ella assegura que s’han de seguir mostrant aquests referents perquè, tot i que les dones sí són el 50% d’estudiants, doctorandes i postdocs, la proporció comença a caure quan es passa a nivells superiors de la carrera acadèmica. Això és el que es coneix com efecte tisora.
La Gemma cedeix la paraula a la primera ponent, Joana Porcel, research manager també a l’ISGlobal. La Joana diu que de petita sempre buscava bestioles i coses del parc per a mirar-les pel microscopi del seu pare. La seva idea era dedicar-se a la biologia, però la física i la química van fer que desistís. Així que va decidí fer-se neuropsicòloga fins que es “va passar al costat fosc de la recerca”: la gestió. El seu dia a dia és ràpid, variat, sempre ple de reunions.
La següents és Marta Román, bioestadista de l’Hospital del Mar Research Institute. El seu somni no era fer ciència, sinó música. Va entrar a treballar a l’hospital com a mitjà per a pagar-se la carrera de música. Tot i això, va veure que la ciència també era apassionant. Senyala que per a equilibrar el dia a dia, s’ha d’explorar allò que ens agrada. Ella ho fa tocant al seu grup The Blaxound i fent esport de muntanya. Marta ressalta que arribar a la igualtat no és qüestió només de dones, sinó també dels homes.
En representació d’una dona a una posició de directiva d’una empresa ha vingut l’Avencia Sánchez-Mejías. És la cofundadora i directora executiva (CEO al món empresarial) d’Integra Therapeutics. Al 2022, va fundar l’empresa amb el Marc Güell (Universitat Pompeu Fabra) per a donar sortida a FiCAT, un dispositiu que havien desenvolupat al seu grup. Sobre l’efecte tisora, menciona que a la seva empresa sí que hi ha paritat, excepte al comitè de direcció, on ella és l’única dona dels 6 càrrecs que hi ha. Menciona una cosa que per a mi té molt de sentit i en la que no havia pensat abans. Diu que, per a equilibrar la seva vida laboral, familiar i personal, el primer que fa és cuidar-se a ella. Si ella no està bé, no es pot fer càrrec de res més.
L’Avencia passa la paraula a l’Elena Bosch Fusté, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE:CSIC-UPF) i just nombrada catedràtica del Departament de Medicina i Ciències de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra (MELIS-UPF). Com diu, ella va mamar la ciència a casa. La seva mare era microbiòloga i el seu pare, químic. La seva tia, Helena Fusté, va ser presidenta de Greenpeace i el seu avi, Miquel Fusté i Ara, antropòleg. L’Elena es va decantar per la biologia. Ara, combina tres facetes al seu dia a dia: la de docent, la d’investigadora i la de gerent. Aquesta última és de la que menys gaudeix. Les altres dues, no obstant, li encanten i per això ens parla dels seus fills “acadèmics”, els estudiants doctorals al seu càrrec. N’ha tingut 8 que ja han acabat i actualment n’està dirigint tres més.
Compartint cognom amb l’Elena, la següent en parlar és la Berta Fusté Pérez, cap de la unitat de genòmica del Centre de Regulació Genòmica (CRG). Sent petita, ella dubtava si dedicar-se a la ciència o a l’art. Tot i que no s’hi dedica professionalment, segueix vinculada a l’art i espera que pugui dedicar-li més temps en un futur. El seu dia a dia és un cúmul d’activitats per a que la unitat funcioni amb tota la seva capacitat. Amb 15 persones al seu càrrec, l’equip gestiona al voltant de 500 projectes cada any i analitza més de 25.000 mostres. Ressalta que, per a ser eficient, cal estar concentrada en el que es fa a cada moment.
Per últim, presenta l’Heura Cardona, laboratory manager del Laboratori Europeu de Biologia Molecular – Barcelona (EMBL – Barcelona). De petita volia ser veterinària o arqueòloga, entre altres coses, per la pel·lícula Jurassic Park. Va estudiar biologia després d’haver de renunciar a la biologia marina per la distància, ja que només s’estudiava a Madrid i Andalusia. El grup al que treballa és fonamentalment d’investigació computacional. Ella tracta les mostres i fa els experiments al laboratori. Les dades que n’obté les passa a la resta del grup que les tracten per ordinador. Al seu cas, el seu futur és incert, ja que se li acaba el contracte en uns mesos i no el pot renovar. Acaba la seva intervenció amb una reflexió de Tayla Dayton, cap de grup a l’EMBL Barcelona: “Quan et costa fer alguna cosa, és senyal de que n’estàs aprenent”.
És interessant que totes les ponents hagin ressaltat algunes de les mateixes coses. La majoria s’ha mogut molt durant la seva carrera. Algunes han fet estàncies curtes fora; altres, tot el seu doctorat. També coincideixen en què fa falta fer activitats fora de la feina. Totes fan esport o desconnecten sortint de Barcelona. I totes tenen un xarxa de suport, ja sigui a la seva família o al seu grup d’amistats.
El públic tímid, però dinàmic
Com és habitual, a l’acabar les presentacions, ningú aixeca la mà per a preguntar. Hi ha molta informació a processar i poc temps. Per sort, la Joana decideix llançar ella mateixa algunes preguntes al públic: “Que aixequi la mà qui tingui referents científics al seu voltant. Quants de vosaltres sabeu què voleu fer quan acabeu el batxillerat? Algú de vosaltres vol ser investigador o investigadora?” Això trenca el gel i comença a haver-hi més moviment a l’auditori.
A primera fila, contesta una noia sobre els referents científics. Explica que la seva mare ha tornat a estudiar a la universitat. La noia té dos germans més petits i veu com la seva mare fa malabars per a poder arribar a tot. No obstant, també diu que mai no l’havia vist tant contenta.
Joana Porcel interpela al públic per a que participin 
Avencia Sánchez-Mejías contesta a una de les preguntes 
Les ponents riuen mentre la Gemma Perelló dona pas a una pregunta
Les ponents també contesten a la pregunta dels referents. En el cas de les investigadores, moltes van tenir algun referent en alguna professora o científica, però en general n’hi havia poques. Marta senyala que al seu cas no hi havia dones trans conegudes que li servissin de referent, i que li agrada veure que cada vegada n’hi ha més. No obstant, diu que el que no hi ha són homes trans com a referent.
Finalment, es llença alguna pregunta des del públic. Una persona pregunta si les ponents han patit alguna actitud masclista. Surt més d’un cas. L’Elena va sentir a un investigador dir “tu calla, nena” a una altra investigadora. Això aixeca renou a l’auditori. L’Heura senyala que com les dones som més prudents, se’ns fa menys cas. Ella ha vist com la mateixa idea proposada per una dona no s’accepta perquè es presenta com una possibilitat: “i si fem això o allò altre?”. En canvi, quan la mateixa idea la repeteix un home de manera més categòrica, s’acaba acceptant. Ara, quan veu aquestes actituds, lluita per a contrarestar-les.
La taula s’acaba amb una última pregunta de la Gemma a les ponents: “Tornaríeu a recórrer el mateix camí?”. Hi ha opinions diverses. Moltes sí ho farien, tot i que d’altres, potser, s’haurien llençat a les seves altres opcions. Són les 11:30. Un aplaudiment per a totes i les escoles van sortint, una altra vegada a patolls. Només el grup més ressagat es queda per fer-se una foto amb les ponents. Fora, ara sí, està plovent.
