Teresa Lobo (IMIM): “Jo sóc normal, no sóc una súper investigadora amb l’aspiració de guanyar el Nobel. Tinc els dubtes i problemes habituals”

Us proposem descobrir a joves investigadores del PRBB per saber com és la seva feina i què les inspira de la ciència. Aquí va el testimoni de la Teresa L, investigadora postdoctoral a l’IMIM.

Collage donde se ve Teresa Lobo y algunos de los elementos con los que trabaja como placas, pipetas, etc.

Collage de Teresa Lobo creat per la Raquel Pabán Sierra de collagesxrach. Segueix-la a instagram!

Teresa Lobo Jarne (Madrid, 1987), és investigadora postdoctoral al grup de recerca dels mecanismes moleculars del càncer i les cèl·lules mare a l’Institut Hospital de la Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), on estudia mecanismes de resistència a la quimioteràpia en el càncer colorectal.

La seva infància la va passar submergida en novel·les i pel·lícules de ciència ficció escrites per Isaac Asimov o Michael Ende. I d’aquí li ve la passió per la ciència. Perquè, “sense tenir res a veure amb un científic boig, en aquelles històries hi havia viatges a l’espai, robots, microbis, etc.”, que la van apassionar.

En arribar a la universitat, la Teresa va escollir la carrera de biotecnologia “perquè tenia una mica de tot”. I en acabar la carrera, va treballar de comercial en una empresa farmacèutica. Però aquesta etapa va acabar el dia que va veure un cartell anunciant el departament de I + D de l’empresa. Llavors es va adonar que “no volia treballar de comercial, jo volia estar a l’altra banda!”, explica il·lusionada.

Per això va cursar el màster de recerca. Va fer el doctorat a Madrid i va arribar a l’IMIM per fer un postdoc. “Era el següent pas natural i, almenys volia saber què és seguir investigant. Ara ja porto dos anys i vull seguir una mica més. Però la següent fase, que és la de Investigadora Principal, no sé si la veig clara“, diu.

En aquest moment, la Teresa no té clar com seguirà la seva carrera científica. “La precarietat que hi ha aquí fa que amb 35-40 anys segueixis tenint beques de 2 anys. I això, quan tens l’edat de formar una família, fa que t’ho pensis molt!“, confessa. Però no per això la seva visió és menys vàlida. Al contrari. “Jo sóc normal, no sóc una súper investigadora amb l’aspiració a tenir un Nobel. Vinc a treballar aquí i tinc els dubtes i problemes habituals.” Potser per aquest motiu, el seu testimoni pot inspirar a altres dones i nenes a seguir el seu propi camí en ciència.

Et convidem a conèixer-la una mica més!

Una científica neix o es fa?


Es fa.

Quin és el teu camp d’estudi?

El meu camp de recerca és la biomedicina. Concretament investigo mecanismes de resistència a quimioteràpia en el càncer colorectal.

Quin tipus d’estudiant eres?

Era una estudiant aplicada, solia treure bones notes. També m’ho passava bé a classe i des dels 10 anys fins a acabar a l’institut vaig estar compaginant els estudis amb el bàsquet.

Que hauries estat si no t’haguessis dedicat a la ciència?

Crec que m’hauria agradat ser guionista o directora de cinema de ciència ficció. Podria imaginar-me les respostes a les preguntes que em faig ara i portar-les a la pantalla.

Si poguessis viatjar en el temps, que triaries: passat o futur?

Definitivament futur.

Com creus que et descriurien els teus companys?

Crec que els ho hauries de preguntar a ells. Però, una investigadora predoctoral amb la qual he treballat colze a colze aquests dos anys i defensarà la tesi en els propers dies, ha escrit als seus agraïments que: sempre estic disposada a ajudar, i que aporto serenitat i organització a laboratori.

Què t’agradaria afegir a la frase: finalment s’ha resolt …?

L’estabilidad laboral en ciència.

Quina idea preconcebuda sobre els científics i científiques creus que és certa i quina falsa i per què?

Una idea preconcebuda que és força certa és que som una mica addictes a laboratori. Sobretot en els inicis de la nostra investigació. Quan treballem en un projecte ens involucrem de tal manera que hi anem alguns caps de setmana, llegim sobre el tema fora de l’horari laboral, i fins i tot, si ens plantegem canviar de grup ens fa cosa deixar “el projecte a mitges”.

I la que és totalment errònia és que els científics són senyors amb bata que fan experiments amb les seves provetes. El que la societat ha de fer és ser més oberta i adonar-se que el ventall de científics i científiques és molt ampli. Totes les iniciatives en ciència que es fan per canviar aquesta imatge són molt importants.

Quin és el teu millor fracàs?

És no ser capaç de seguir una recepta de cuina per fer un bon guisat, quan passo hores seguint un protocol experimental al laboratori!

El millor consell que t’han donat mai.

Que intenti realitzar els meus somnis i aspiracions invertint temps a conèixer la meva salut mental, i sobretot aprendre a relativitzar. M’ho va aconsellar una investigadora més sènior en els meus últims anys de doctorat. En aquell moment, sentia la pressió per acabar experiments, per poder publicar i decidir si seguir la carrera investigadora.

“Dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no estic segur de la primera”

Albert Einstein

Qui és el teu científic o científica preferit i per què?

Una de les meves científiques preferides és Rosalind Franklin. Ella no va tenir el reconeixement que es mereixia en vida. Tot i ser pionera en el seu camp i contribuir de manera imprescindible en el desenvolupament del primer model de la molècula d’ADN. La seva història de perseverança i injustícia em va sorprendre des del primer moment que la vaig conèixer.

Ens recomanes un llibre?

Momo, de Michael Ende.

Un grup de música?

Janis Joplin.

Un/a artista?

Paula Bonet.

Una pel·lícula o documental?

Interstellar, de Christopher Nolan.

Un compte de Twitter que haguem de seguir?

Mujeres con ciencia.

I per acabar, un mitjà de comunicació digital?

Materia de el País.

Moltes gràcies Teresa!

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *