Les ‘icones’ de la pandèmia: on són les dones?

L’Informe Quiral de 2018 «Mujer, salud y comunicación» va mostrar ja fa 5 anys el gran biaix de gènere existent en l’ús als mitjans de comunicació de veus expertes i de referència en el camp sanitari. Aquestes eren majoritàriament d’homes, tot i ser unes professions cada cop més feminitzades. Després de 5 anys, i una pandèmia que ha revolucionat tota la societat, hem millorat en aquest aspecte?

Un treball recent, en què ha participat el Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat (CCS), ha analitzat les característiques de les “icones de la pandèmia”, aquelles persones que es van convertir durant la pandèmia creada pel coronavirus en la cara pública de la ciència, explicant allò que s’anava coneixent i les mesures que s’anaven implementant. L’estudi s’ha realitzat a 16 països, on les explicacions i opinions d’aquests pandem-icons van tenir molt de poder a l’esfera pública i van influir en la pròpia comunitat científica i sanitària – i mostra que no hem avançat gaire.

Parlem amb Gema Revuelta, directora del CCS, sobre els resultats d’aquest estudi, especialment des d’un punt de vista de gènere, amb motiu del dia internacional de la dona i la nena en ciència, que se celebra aquest dissabte 11 de febrer.

Només 3 de les 16 persones que s’han convertit en icones de la pandèmia a diferents països eren dones. Us ha sorprès?

Tenint en compte que la major part del personal sanitari i de recerca biomèdica està format per dones, realment ens hauria de xocar. No obstant, ens ho esperàvem.

El que hem vist és que aquestes icones posseïen una combinació de característiques personals i professionals que coincidien en bona part amb el que ja s’havia estudiat abans per definir el que s’havia anomenat “científics visibles” o “cèlebres”. I moltes d’aquestes característiques tenen una clara desviació de gènere.

Per exemple, una característica era l’ocupació d’un càrrec d’alt nivell i sabem que el poder és una cosa que té un biaix de gènere clar. Però hi ha altres trets que expliquen el biaix de gènere. Per exemple, algunes característiques es relacionen amb la capacitat de les icones per utilitzar (per bé o per mal) els mitjans de comunicació i les xarxes, o saber convertir-se en protagonistes. I fins ara aquests trets són més freqüents entre els homes que entre les dones. Fins i tot només el fet de ser home s’ha associat a tenir més probabilitats de convertir-se en un científic més visible. Òbviament, moltes d’aquestes característiques estan interrelacionades.

Què fa que una persona guanyi visibilitat com a experta en una qüestió relacionada amb la ciència?

Abans del nostre estudi, s’havien identificat en els científics visibles i cèlebres 12 característiques. Hem vist que les icones mundials de la pandèmia tenien en comú almenys 8 d’aquestes característiques.

Algunes característiques tenen a veure amb qüestions sociodemogràfiques, com ara ser home, de certa edat (a partir de 60 anys, generalment) i tenir una bona imatge pública – no només a nivell d’aspecte físic, sinó també comunicatiu. En aquest sentit, les icones són clares i interessants i saben tocar la fibra sensible de la seva audiència. Un clar exemple és Anthony Fauci – el ‘pandem-icon’ dels Estats Units: parla un anglès fàcilment comprensible, arriba als diferents públics (des del més senzill al més expert), és atractiu i elegant i, en conjunt, genera una excel·lent primera impressió.

Un altre grup de característiques té a veure amb les relacions amb els mitjans i els seus dots de comunicació. Així, en general assumeixen que la comunicació pública i la presència als mitjans i a les xarxes socials és part de la seva responsabilitat. Coneixen la lògica dels mitjans, les necessitats i limitacions dels periodistes, i la fan servir per a aconseguir els seus propis objectius comunicatius. Toleren millor els errors dels periodistes, els hi dediquen temps i arriben a tenir-hi relacions d’amistat. En general, són força actius a les xarxes socials. Saben portar la conversa cap al costat més humà, ajudant a donar sentit a conceptes massa tècnics o científics.

Generalment, tenen una bona reputació científica (entre les 16 icones estudiades hi ha fins i tot un Premi Nobel) o reconeguda experiència com a gestors o professionals sanitaris, cosa que els hi dona més credibilitat i una certa protecció davant les crítiques, que saben rebre i portar bé. En aquest sentit, es tracta de “sèniors” majoritàriament. Saben com estar al centre de l’atenció i no fugen de la controvèrsia. De fet, la controvèrsia és sovint el detonant que els fa saltar a la celebritat.

Per què, malgrat els esforços per tenir més dones en posicions de lideratge en ciència i retenir talent femení, les científiques encara no tenen prou veu?

És una combinació de factors que interactuen entre si.

D’una banda, molts professionals de la comunicació encara no són conscients que la poca visibilitat de les científiques com a font d’informació és un problema real que té conseqüències molt negatives des de tots els punts de vista.

D’altra banda, aquells que sí que busquen activament dones expertes per entrevistar, sovint expliquen que això els porta un temps extra i fins i tot es troben amb barreres:

• els costa identificar-ne els noms, ja que en menor mesura ocupen posicions visibles: hi ha menys directores de laboratori, d’unitat o d’institut, menys catedràtiques…

• quan intenten entrevistar científiques que són primeres autores d’una investigació, sovint aquesta remet al director de la seva unitat, cosa que entre els homes no es dóna tant.

• el petit grup de dones que ocupen posicions molt altes en recerca estan sobrecarregades de peticions.

Ni tan sols una situació excepcional com la pandèmia ha canviat la invisibilitat de les científiques; què ha de passar per canviar això?

Efectivament, diverses investigacions han confirmat que la pandèmia no ha reduït aquest biaix i fins i tot en molts casos ho ha incrementat.

En un altre estudi que vam fer al nostre centre, en el marc del Projecte Quiral, vam analitzar els científics que havien estat més populars a l’hora de parlar de la pandèmia a Espanya, mirant la quantitat de vegades que se n’havien buscat els noms a Google. La llista de «científics populars a la pandèmia» va incloure 26 noms. D’aquests, només 6 eren dones. I només una, Margarita del Val, es va situar al top 5 dels més populars. De fet, la Dra. del Val constitueix un cas digne d’admirar, ja que mentre la seva presència als mitjans no va ser molt notable en els primers mesos, a poc a poc es va anar convertint en una de les veus més presents per parlar de la pandèmia i més cercada a Google.

L’exemple de Margarita del Val i d’altres científiques que han tingut un paper molt actiu durant la pandèmia, entenent la necessitat de participar en la comunicació pública d’aquesta qüestió, ens serveix per afirmar que es pot fer.

Tot això no se solucionarà només amb el temps, això és clar. I el canvi tampoc no pot descansar en les pròpies científiques, sinó que han de ser les institucions – a través de polítiques de governança, reclutament, promoció, suport, avaluació, autoria i comunicació –, les persones amb capacitat de decisió, els comunicadors – amb una major consciència del seu rol per ajudar a canviar les coses – i la pròpia societat els qui ho exigeixin i treballin activament per fer-ho.