Parlar d’addiccions és parlar de la motivació i la recompensa. El sistema límbic i les zones corticals del cervell controlen aquests mecanismes en el nostre cos. Formen un circuit cerebral que ens mou a actuar per a sobreviure com espècie. Per això, les accions que ens diu que fem ens donen un benefici o plaer. Totes aquelles coses que ens permeten sobreviure ens agraden i les gaudim. L’exemple més clar és el sexe, l’objectiu biològic del qual és la reproducció. No obstant, menjar, beure i estar en contacte amb amics i família també són accions promogudes per la motivació i la recompensa.
El que ens permet sobreviure com espècie ens dona plaer. Busquem aquestes conductes perquè ens agraden.
Mans enlaire! Això és un segrest… del teu cervell
Totes les drogues d’abús, tant les legals com les il·legals, actuen sobre aquest circuit i segresten la seva funció. És a dir, bloquegen la recompensa de les accions que ens fan sobreviure. Des d’aquell moment, aquestes passen a un segon pla. La única recompensa la dona prendre la droga i, per tant, la única motivació es aconseguir-la.
Una vegada s’ha “segrestat” aquest circuit, ja no hi ha marxa enrere. Sempre se seguirà buscant la recompensa de la droga, tot i que ja no es consumeixi. Per tant, l’addicció és una malaltia crònica i una persona addicta no pot deixar de ser-ho. Si no consumeix, estarà en abstinència, però tindrà la necessitat de consumir. Ho explica molt bé Leo McGarry, el cap de gabinet a la sèrie L’Ala Oest de la Casa Blanca quan parla del seu alcoholisme després d’anys d’abstinència.
Per sort, consumir una vegada no sempre es converteix en una addicció. El sistema de motivació i recompensa no és tan fàcil de segrestar. Així que és fàcil que beure una copa de vi, fumar un porro o consumir qualsevol altre tipus de substància no torni addicte de cop a qui la prengui. No obstant això, contribueixen, ja des del principi, a modificar el sistema.
Els factors de risc de l’addicció
No hi ha una fórmula màgica que ens digui quantes vegades ha de consumir una persona una droga concreta per tornar-se addicta. Al revés, la quantitat i la diversitat dels factors que influeixen són tals que seria impossible de poder predir. Tot i així, la recerca en el camp ha determinat diversos factors clau de vulnerabilitat a l’addicció.
Per començar, existeix una clara predisposició genètica. Això significa que hi ha persones que, per la seva informació genètica, es tornen addictes més fàcilment que d’altres tot i que consumeixin menys. És a dir, en el seu cas, el control del sistema motivació-recompensa és més propens a descompensar-se. No obstant, el mecanisme pel què passa això encara no està clar. Fins ara, la addicció s’ha relacionat amb la presència o absència d’algunes variants genètiques concretes, però encara no s’ha pogut determinar exactament per què.
Per altra banda, el sistema de motivació-recompensa també es pot descompensar per la situació social que viu la persona. En aquest cas, tampoc no hi ha una conjuntura concreta que desencadeni l’addicció. Però, com en el cas anterior, s’han detectat algunes que l’afavoreixen. La primera és l’exposició constant a situacions d’abús de substàncies, d’abús físic o d’estrès, especialment en edats primerenques. La segona és el sentiment d’aïllament social. La gent que sent que no té el recolzament de família o amics o té poca interacció amb ells – el tipus de contacte social que dona una recompensa al sistema límbic – és més propensa a caure. En aquesta categoria, també hi entraria la pressió social que senten alguns adolescents per consumir per sentir-se integrats al seu cercle d’amics.
A la cerca de tractaments eficaços
En aquest moment, hi ha principalment dos mètodes per tractar l’addicció, depenent de la droga i del grau d’addicció que es tingui.
El primer és un tractament substitutiu que consisteix en donar una droga menys destructiva en un ambient controlat i més sa. És el cas de la metadona com substitutiva de l’heroïna o els pegats de nicotina, de les cigarretes.
El segon és l’abstinència, deixar de consumir completament, que es recomana per l’alcohol, per exemple. En aquest cas, se sol participar en grups d’ajuda on hi ha interacció social, que actuen com tractament substitutiu, ja que aquesta socialització ofereix aquesta recompensa tan necessitada.
El 18-20% de la gent que consumeix drogues es torna addicta.
Però hi ha algunes drogues que no tenen tractament substitutiu i en les que l’abstinència és molt difícil d’aconseguir. Entendre com actuen aquestes drogues a nivell neuronal pot ajudar a dissenyar nous tractaments.
Una d’elles és la cocaïna. El grup de Neurobiologia del Comportament (GReNeC) del MELIS-UPF està estudiant precisament com afecta al sistema límbic. A través de recerca amb ratolins, l’equip busca quins mecanismes neurobiològics es veuen afectats al consumir cocaïna i quines proteïnes interactuen amb la droga. D’aquesta manera, poden convertir-les en dianes terapèutiques i trobar tractaments substitutius per tractar l’addicció.
Les drogues al teixit social
Hi ha drogues que estan més acceptades socialment que d’altres. Algunes han acompanyat a la humanitat des del principi dels temps, mentre que d’altres acaben d’arribar. No obstant, totes fan estralls en major o menor mesura.
L’alcohol és la droga més acceptada socialment juntament amb el tabac. Fins i tot hi ha gent que no la considera una droga. Tot i així, provoca més dany social i individual que l’heroïna i que la cocaïna. És cert que l’alcohol es consumeix molt més que les altres dues i, per tant, només per estar més present, és més probable que provoqui més dany global, tot i que sigui en petita proporció al número de consumidors. No obstant, fa reflexionar. Al document publicat per l’Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones (OEDA) sobre la prevalença del consum de drogues a Espanya, el 93,2% de les persones enquestades van contestar que havien provat l’alcohol al menys una vegada a la vida. En canvi, només el 11,7% havia provat la cocaïna i un 0,6%, l’heroïna.
Hem d’oblidar el tema de les drogues dures o toves perquè totes les drogues són drogues i totes les drogues poden produir addicció
Olga Valverde, GReNeC-bio
Segons el mateix document, el 40,9% de la gent havia provat el cànnabis. Les dades concorden amb la resta d’Europa on és la droga il·lícita més consumida i la més acceptada socialment. Més del 10% de la població consumeix cànnabis habitualment a Espanya.
Les dades poden ser preocupants perquè, tot i que es pensi que és una droga innòcua, pot ser molt perillosa en ambients recreatius on no es controla ni la dosis ni la qualitat. És especialment perillosa pels joves, que són els que més la consumeixen. S’ha vist que pot ser el detonant de trastorns com la psicosi o l’esquizofrènia en adolescents, quan el cervell encara no està del tot desenvolupat.
No obstant, s’ha de ressaltar l’impacte d’alguns principis actius del cànnabis en l’ús terapèutic. S’ha demostrat que el cànnabis funciona com antiemètic, és a dir, que evita el vòmit, en pacients amb epilèpsia infantil o que alleugera la rigidesa muscular de malalts d’esclerosi múltiple. En aquest cas, s’ha de prendre sota la supervisió d’un especialista. L’accés al cànnabis medicinal és, al 2025, molt restrictiu, però s’està treballant per a que arribi a qui ho necessiti de manera segura.
Encara queda molt per aprendre sobre l’addicció i com combatre-la. No obstant, està clar que no és un problema menor i que tant l’acceptació d’algunes drogues com el seu estigma poden complicar la lluita contra elles. El grup GReNeC-Bio treballa per a que entenem els mecanismes neurobiològics que la controlen i, així, trobar els tractaments més eficaços per controlar-la. Tot i així, evitar el consum de substàncies és la millor manera d’esquivar l’addicció.
