Fernando G. Benavides (DCEXS-UPF): “Calen estratègies preventives tant individuals com institucionals per cuidar la salut mental dels i les estudiants de doctorat”

El DCEXS-UPF ha realitzat una enquesta sobre el benestar mental entre els seus estudiants de doctorat. En parlem amb Regina i Fernando sobre per què és important i sobre salut mental en un context acadèmic més gran.

La salut mental necessita del suport de totes i tots. Foto d'un mural col·laboratiu de Tim Mossholder via Unsplash

La salut mental és tan crucial com la salut física, i cada vegada en som més conscients. Segons l’última enquesta de salut europea, més del 6% de les persones europees pateixen depressió. En una societat postindustrial, centrada en el tractament de la informació, aquest problema està encara més present. A més, l’aïllament i la inseguretat i angoixa que ha provocat la pandèmia de la Covid-19 han posat en relleu aquesta problemàtica més que mai.

En el context acadèmic, la situació no és diferent. De fet, diversos estudis dels últims quatre anys mostren que el personal investigador, i en particular els i les estudiants de doctorat, tenen un major risc de patir problemes de salut mental que la població general.

El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i els seus centres estan adoptant mesures en l’assumpte. Amb l’objectiu de millorar el benestar general del seu personal, diversos dels centres ofereixen, per exemple, serveis d’atenció psicològica. A més, el programa de formació del PRBB, Intervals, ofereix cursos en mindfulness, gestió de l’estrès o gestió del temps, i al parc s’organitzen també activitats socials com el voleibol de platja, el ioga o fins i tot una orquestra i una coral – totes elles activitats que s’ha vist que milloren la salut mental i el benestar del personal.

Tot i que la salut mental és important a tots els nivells, segons les enquestes, els i les estudiants de doctorat s’emporten la pitjor part. Per això, segons Fernando G. Benavides, director de el Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) de la UPF-IMIM, “els programes de doctorat tenen entre les seves responsabilitats tenir cura de la salut mental dels seus estudiants”.

“Els programes de doctorat tenen, entre les seves responsabilitats, tenir cura de la salut mental dels seus estudiants”
Fernando G. Benavides (CISAL, UPF-IMIM)

Parlem amb en Fernando i amb la Regina López, project manager del DCEXS, sobre què s’està fent a nivell del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF) per tenir cura de la salut mental dels i les doctorandes. També ens parlen de ReMO (Researcher Mental Health Observatory), una xarxa de recerca europea enfocada a la salut mental del personal investigador.

Regina, d’on partim? Quin és l’estat de salut mental dels estudiants del DCEXS-UPF?

En 2019 vam crear un comitè de mentoring de predocs, format per dos investigadors principals, 2 estudiants de doctorat i jo mateixa. La nostra primera acció va ser precisament crear un qüestionari sobre el benestar i salut mental dels doctorands. De 141 estudiants, només 42 van respondre (una mica menys d’un terç), i dels que van contestar, la majoria es mostraven satisfets, encara que és cert que unes poques persones ho estaven passant malament. En general, la principal preocupació era un cert buit existencial sobre què fer després de la tesi doctoral… Alguns tenien molt clar seguir a l’acadèmia, però altres dubtaven molt – perquè no els havia anat bé la part experimental i tenien por de no publicar bé i no aconseguir una bona posició; o perquè estaven desencantats del món acadèmic o veien més oportunitats fora de l’acadèmia… I aquests, sentien certa angoixa i preocupació sobre el seu futur professional.

I què heu fet amb aquesta informació, ha donat lloc a accions concretes?

Doncs precisament amb aquests resultats en ment vam organitzar la primera “Career week”, juntament amb el Programa Intervals del PRBB, el Centre de Regulació Genòmica (CRG) i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), en la que vam mostrar als estudiants diverses alternatives a la carrera acadèmica. Gairebé 300 persones, dels diferents centres del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) van participar, va ser tot un èxit!

També arran de l’enquesta, vam enviar més informació als estudiants sobre els serveis ja existents, perquè vam veure que molts no els coneixien, com per exemple tots els cursos que s’ofereixen o el servei d’assistència psicològica de la UPF.

“Arran de l’enquesta, vam organitzar una “Career week” i vam enviar més informació als estudiants sobre serveis d’assistència psicològica ja existents a la UPF”
Regina López, DCEXS-UPF

A més, aquest any volíem repetir i millorar l’enquesta sobre el benestar dels i les doctorants, i ens agradaria convertir-la en una cosa a realitzar de forma regular. Per això hem comptat amb l’ajuda del Fernando i la Cristina Portellano, que l’han optimitzat, i de l’estudiant predoctoral Amaya Ayala que s’ha incorporat al projecte en la fase de recollida i anàlisi dels resultats de l’enquesta.

El nostre objectiu és fer dues presentacions dels resultats d’aquestes enquestes, una per als estudiants i una per als i les investigadores principals (PIs). De fet penso que l’ideal seria dissenyar un qüestionari també per als PIs, per tenir altres perspectives i una imatge més completa de la situació global.

Gràcies Regina. 

Fernando, el vostre grup CiSAL és expert en enquestes de condicions de treball; en què es diferencia el món acadèmic d’altres professions?

Una característica especial del doctorat és que és una relació laboral temporal per definició, així que no és fàcil fer comparacions amb altres àmbits laborals. A més és també una relació laboral majoritàriament de caràcter indirecte, perquè qui paga no sol ser ‘el teu cap directe’, si no un tercer, per exemple, la institució de finançament que ofereix la beca. Així doncs, tot i que sí que és una activitat econòmica, el doctorat té moltes particularitats per la intensitat de la feina, amb horaris extensos no sempre previsibles, per la naturalesa de la feina que es fa i finalment, i no menys important, els salaris que són normalment baixos per al cost de la vida, per exemple en una ciutat com Barcelona.

Com heu adaptat l’enquesta des de l’any passat?

D’una banda calia ajustar la longitud de l’enquesta; és força llarga, la qual cosa dóna més informació, però també com més extensa, menys qualitat… Un altre dels canvis principals ha estat passar d’algunes preguntes obertes a altres més específiques, amb respostes concretes, per facilitar la comparació d’any en any, i potser també amb altres institucions. De fet ens hem nodrit d’idees d’altres enquestes europees, en concret els recursos de l’acció COST ReMO.

Després d’adaptar l’enquesta, vam fer una prova pilot per veure si hi havia coses que no estaven clares, i al juny la vam llançar. Ara estem analitzant els resultats.

Quin és el següent pas, fareu un seguiment de com evoluciona la situació?

L’ideal seria fer l’enquesta de forma regular, per fer un estudi longitudinal al llarg dels anys i veure l’evolució de la situació. Encara que cal tenir en compte que la comunitat predoctoral és una població en formació, molt canviant; en 3 o 4 anys es renova del tot!

Per acabar, explica’ns més sobre ReMO (Researcher Mental Health Observatory). Quin és l’objectiu d’aquesta iniciativa?

L’objectiu és coordinar i posar en comú experiències i iniciatives, tant d’investigació com d’intervenció, que s’estan duent a terme des de diferents països europeus (però també a Austràlia, Nova Zelanda o els EUA) sobre salut mental en acadèmia.

El projecte va començar en plena pandèmia, i al novembre tenim la primera reunió presencial a Brussel·les; esperem que es mantingui!

L’objectiu de ReMO és coordinar i posar en comú experiències i iniciatives sobre salut mental a acadèmia a Europa i més enllà”

Quanta gent participa i quins perfils tenen?

La salut mental en acadèmia és un assumpte que està adquirint un protagonisme necessari, perquè el nombre de persones que es poden veure afectades va incrementant contínuament. La majoria dels membres de ReMO són professionals de la psicologia, psiquiatria i medicina en general; som pocs els que venim de el món de l’epidemiologia. Per això en general, preval una perspectiva més clínica, més orientada cap a la persona individual. En el nostre grup, però, tenim una visió més sistèmica, pensem en intervencions estructurals, organitzatives, que s’adoptin des de les Universitats i els programes de Doctorat… La gestió a nivell individual no és suficient, encara que tampoc ho ´és si es fa exclusivament des de l’àmbit institucional. És un clàssic en salut pública dur a terme estratègies preventives tant individuals com poblacionals.

Quin és el teu paper a ReMO?

Ara mateix formo part del Management Committee, com a part espanyola, i participo més activament en el workpackage (grup de treball) que revisa de manera sistemàtica la literatura científica. I n’hi ha molta! Tot i que la majoria és bastant recent. Va ser tan sols al 2017, fa tot just 4 anys, quan es va publicar l’article seminal de la sociòloga Katia Levecque, de Bèlgica, mostrant dades alarmants sobre la freqüència de problemes a nivell mental entre estudiants de doctorat. Des de llavors no han fet més que aparèixer estudis, i s’han publicat diverses editorials al respecte a les principals revistes científiques, com Nature o Science. El problema preocupa.

Quins són els factors més importants pel que fa a la salut mental durant el doctorat?

Per a mi és obvi que encara que hi ha molts factors relacionats amb la personalitat i el caràcter que té una expressió individual, el context és essencial, ja que determina les relacions laborals. No oblidem que es tracta d’una relació laboral subjecta a regulacions normatives que de vegades són molt complicades, i és una època formativa molt important i que deixarà empremta. Per això crec que cal valorar molt positivament que el programa doctoral de Biomedicina del CEXS UPF hagi assumit la seva responsabilitat en aquest tema, amb l’enquesta que van fer l’any passat i ara aquesta segona que segur ajudarà a prendre decisions que protegeixin la salut dels nostres estudiants.

Algun consell final sobre què fer a nivell institucional per tenir cura de la salut mental de personal investigador?

Tinc dos suggeriments: millorem el nostre coneixement del problema amb la millor informació possible, i incorporem als afectats, els i les nostres estudiants, en la presa de decisions. Ells són els que millor coneixen les condicions de treball i ocupació que poden afectar la seva salut.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *