En la recerca biomèdica, el treball amb animals forma part d’un entorn altament regulat, sotmès a criteris ètics, científics i de benestar animal molt estrictes. El seu ús només es planteja dins d’un marc basat en els principis de les 3R: reemplaçar els animals sempre que sigui possible, reduir-ne el nombre al mínim imprescindible i refinar els procediments per minimitzar-ne el patiment i millorar-ne el benestar. Però darrere dels protocols, les autoritzacions i els procediments, hi ha també una dimensió humana que sovint queda en segon pla. Es tracta de l’impacte emocional que pot tenir treballar de manera continuada amb animals en recerca.
Les persones que treballen en estabularis, equips tècnics o grups de recerca poden tenir un vincle professional molt estret amb els animals que cuiden o utilitzen en els seus estudis. Aquest treball requereix responsabilitat, precisió i sensibilitat, i també pot implicar situacions emocionalment difícils, com la presa de decisions sobre l’aplicació de punts finals humanitaris o l’eutanàsia. Aquest esgotament emocional es coneix com a fatiga per compassió.
La fatiga per compassió fa referència al malestar psicològic que poden experimentar les persones exposades de manera repetida al patiment, la vulnerabilitat o la mort d’altres éssers vius. És un concepte que s’ha estudiat sobretot en àmbits com la medicina, la infermeria, la veterinària, les cures o les emergències, però que cada vegada es reconeix més també en l’àmbit de les ciències d’animals emprats en recerca.
Què diu la recerca?
La literatura científica descriu la fatiga per compassió com un fenomen relacionat amb l’estrès traumàtic secundari, però diferent de la síndrome del burnout. Tots dos poden compartir alguns símptomes, com l’esgotament emocional, la distància respecte a la feina o la pèrdua de motivació. Però mentre que el burnout s’associa sobretot a l’estrès laboral crònic, la sobrecàrrega o la manca de suport, la fatiga per compassió està més vinculada a l’exposició continuada al patiment, la vulnerabilitat o la mort d’altres éssers vius.
De fet, una revisió sistemàtica publicada per Fiona Cocker i Nerida Joss el 2016, centrada en professionals de la salut, les emergències i els serveis comunitaris, la defineix com una resposta d’estrès associada a l’exposició continuada al patiment d’altres persones. Aquesta revisió també subratlla que la fatiga per compassió pot afectar el benestar personal, la relació amb els equips, la qualitat de l’atenció i la continuïtat professional.
La fatiga per compassió no és una manca de professionalitat, sinó una resposta emocional que pot aparèixer en feines basades en la cura i l’exposició al patiment.
Un element important d’aquesta recerca és que la fatiga per compassió no s’entén només en negatiu. Eines com el qüestionari ProQOL (de l’anglès, Professional Quality of Life) analitzen tres dimensions relacionades: el burnout, l’estrès traumàtic secundari i la satisfacció per compassió. Aquesta última fa referència a la part positiva de la feina de cura, és a dir, a la satisfacció de fer una tasca significativa, contribuir al benestar d’altres éssers vius i formar part d’un projecte amb sentit.
Quan aquest debat es trasllada a l’àmbit de la recerca amb animals trobem encara pocs estudis. Però una noticia publicada a Science el 2023, posava la mirada a la fatiga per compassió entre professionals que treballen amb animals emprats en experimentació. La notícia recollia diferents dades nord-americanes segons les quals la fatiga per compassió pot afectar una proporció molt elevada de professionals en l’àmbit de la recerca que treballen amb animals en algun moment de la seva carrera. La mateixa peça destacava que alguns dels principals factors desencadenants són l’eutanàsia, la manca d’avís sobre els punts finals dels estudis, la manca de suport social i la dificultat de parlar obertament del malestar dins de les institucions.
Aquestes dades no s’han de llegir com una xifra universal aplicable a tots els centres, sinó com un senyal clara de que el fenomen existeix i que cal estudiar-lo en cada context.
Un altre punt que destaca la recerca és que les respostes genèriques al malestar emocional no sempre són suficients. Recomanacions com “fer autocura” o practicar ioga poden ser útils per a algunes persones, però no resolen necessàriament factors específics d’aquest entorn professional. Per això, diferents iniciatives internacionals han començat a explorar mesures més adaptades a la realitat dels estabularis i dels equips de recerca. Entre aquestes mesures es troben millorar la comunicació sobre els punts finals dels estudis, crear espais per compartir experiències, reconèixer millor la feina del personal de cura animal, reforçar el vincle entre equips científics i personal tècnic, o promoure pràctiques que millorin el benestar animal i també el benestar de les persones.
Una realitat sovint silenciosa
Els senyals de fatiga per compassió poden variar molt d’una persona a una altra. Algunes persones poden sentir tristesa, culpa, irritabilitat o esgotament emocional. Altres poden experimentar distanciament, pèrdua de motivació, dificultats per dormir o una sensació de tensió constant. També pot aparèixer la necessitat de no parlar del tema, d’evitar determinades situacions o de normalitzar el malestar com si fos simplement “part de la feina”.
Un dels principals reptes és, precisament, el silenci. Les persones que treballen amb animals en recerca poden sentir que no hi ha un espai adequat per expressar aquest malestar, o poden témer que fer-ho sigui interpretat com una manca de capacitat per assumir les seves responsabilitats. A més, la recerca amb animals és un àmbit socialment sensible, fet que pot afegir una capa de complexitat a l’hora de parlar obertament de les emocions associades a aquesta feina.
Parlar de fatiga per compassió no vol dir qüestionar la recerca amb animals, sinó reconèixer una dimensió emocional que sovint queda poc visible.
Al PRBB, aquesta reflexió és especialment rellevant. El Parc acull una comunitat científica diversa, amb centres de recerca que treballen en àmbits com la biomedicina, la biologia molecular, la salut pública, l’evolució, la neurociència o la recerca traslacional. En alguns d’aquests entorns, el treball amb models animals, com rosegadors, granotes o peixos zebra, és de moment una part essencial del procés científic. També ho és la tasca de les persones que en tenen cura, que donen suport als equips de recerca i que vetllen perquè el treball es desenvolupi amb els màxims estàndards de qualitat i benestar animal.
Per aquest motiu, el PRBB iniciarà durant els pròxims mesos una avaluació interna per conèixer millor com es viu aquesta realitat al Parc. La iniciativa ha estat impulsada conjuntament amb l’Estabulari del PRBB i els equips de prevenció de riscos laborals i recursos humans.
Aquesta diagnosi es durà a terme amb l’acompanyament d’Anneke Keizer, professional especialitzada en fatiga per compassió en l’àmbit de les ciències d’animals emprats en recerca. El procés inclourà accions de sensibilització, recollida d’informació i espais d’escolta confidencials compresos entre els dies 23 i 25 de novembre, amb la voluntat d’entendre millor quines necessitats existeixen i com es percep aquest fenomen dins la comunitat del PRBB.
Fer visible aquesta realitat és un primer pas per reduir l’estigma, trencar l’aïllament i construir una cultura científica més oberta, més curosa i més sostenible.
