Edgar Garriga és un estudiant de tercer any de doctorat al laboratori de Cédric Notredame, al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Al març es va unir als coronamakers, milers de persones de tot el país que, de forma voluntària, han posat els seus mitjans i coneixements per a imprimir en 3D el material necessari per protegir al personal sanitari en la seva lluita diària contra la pandèmia causada pel coronavirus SARS-CoV-2.
El CRG ha ofert una de les seves impressores 3D a aquest estudiant de doctorat, que des de casa seva fabrica les peces per a respiradors, viseres protectores i més material. La UPF ha fet el mateix amb les seves quatre impressores 3D, que ara estan a cases d’estudiants d’enginyeria biomèdica.
L’Edgar ens explica la seva experiència com a CoronaMaker i com, amb l’ajuda de la impressora del CRG i unes altres dues que té a casa, està posant el seu granet de sorra en aquesta lluita contra la COVID-19.
Com has acabat sent part del moviment coronamakers?
Quan vaig estudiar enginyeria informàtica, a la facultat vam crear una impressora 3D: la vam comprar per peces i la vam muntar. Em va agradar i després vaig muntar-ne una per mi, que en els darrers anys he anat utilitzant per arreglar alguna peça trencada del mòbil o la nevera, però poca cosa. Fins que vaig veure la notícia sobre els makers a Itàlia.
Quina notícia?
A Itàlia faltaven vàlvules per respiradors als hospitals. Eren molt cares (11.000€), però el problema sobretot era la manca d’estoc. La comunitat de makers d’Itàlia va sortir al rescat i van començar a crear-les, unes 500 al dia… I per 1 dòlar cadascuna! Quan la notícia va arribar a Espanya, on encara no havíem arribat a la situació límit d’Itàlia, vam contactar amb gent del sector sanitari i els hi vam preguntar què és el que necessitarien… Ens van dir que els respiradors eren essencials: “haurem de decidir qui viu i qui mor per manca de respiradors”.
Així que us vau posar mans a l’obra.
Vaig contactar els meus companys de la facultat, amb els que havia creat la meva impressora 3D. Alguns sabien de persones a Madrid que estaven començant a dissenyar respiradors… Ens vam posar en contacte i vam trobar la comunitat dels coronamakers.
I a imprimir respiradors!
De fet, no va ser tan fàcil. Vam trigar gairebé un mes en tenir el vist i plau de Sanitat; els respiradors que vam dissenyar van haver de passar proves clíniques i, tot i així, només es poden utilitzar en cas d’emergència, per motius més legals que tècnics. Però el que m’emociona és que els dissenys estan fets, publicats i validats i poden ser útils a altres llocs. Per exemple, estem en contacte amb gent de l’Argentina, Xile, Uruguai, Paraguai…
Com funciona una impressora 3D i com feu els respiradors?
No volem reinventar la roda… Aprofitem objectes que ja existeixen, sobretot per la part mèdica. Per exemple, en el cas dels respiradors, l’únic que fem nosaltres amb la impressora 3D és una mena de palanca, el mecanisme que estreny l’ambú (una mena de bossa que cal inflar per proporcionar ventilació).
En realitat, la impressora 3D és molt simple. El plàstic que utilitzem són unes bobines de plàstic (PLA) de diferent diàmetre (les meves són de 2,85mm). La impressora fon el plàstic a 215ºC, i aquest surt pel forat de 0,04mm — al sortir es refreda i es ‘regenera’ el plàstic, molt més fi. Així pot anar imprimint, com si fos tinta, però posant capa sobre capa, en tres eixos.
La impressora 3D fon el plàstic de les bobines inicials i els utilitza per imprimir, com si fos tinta, però posant capa sobre capa, en tres eixos.
¿Què heu fet a més a més de respiradors?
Hem creat viseres protectores. A l’igual que amb els respiradors, fem només la peça de dalt que subjecta el plàstic, una mena de diadema. El plàstic transparent, que és un full d’acetat, ara el comprem, però al principi agafàvem les portades de manuals o quaderns que teníem per casa!
Una altra cosa que hem fet són salvaorelles — una petita banda de plàstic amb diferents posicions que s’utilitza per a protegir les orelles del personal sanitari, perquè les màscares quirúrgiques posades durant tantes hores, dies, mesos… Provoquen ferides.
Ens han demanat també obreportes, una mena de clauer per estrènyer botons i obrir portes evitant el contacte físic amb aquestes.
En aquests tres casos els dissenys no han hagut de ser certificats per sanitat, perquè no són considerats EPIs oficials. Només cal que siguin útils per a qui els utilitzi.
Quant material heu generat?
Des de que vam començar, hem generat més de 110.000 peces (més de 70.000 viseres i 40.000 salvaorelles). Per fer una visera es triga 1h i 30 minuts aproximadament, si tot va bé. Al principi trigàvem més, però hem anat progressant, esbrinant com utilitzar menys plàstic, menys temps… Ara estem més tranquils, però hem estat setmanes amb les màquines treballant 24h sense parar — i les tres que tinc jo, inclosa una del CRG, estan a la meva habitació, així que el soroll s’afegia a l’insomni provocat pel confinament!
I quants coronamakers sou?
A nivell de tota Espanya, som més de 15.000. A Catalunya som uns 3.000. Ens comuniquem per Telegram; tenim grups a nivell estatal, comarcal… Estem tots en contacte, però treballem a nivell local; cada grup subministra als seus hospitals locals.
Però a més a més dels makers, hi ha molta gent involucrada en aquest projecte; enginyers, dissenyadors, sanitaris… Aquests ens diuen el que necessiten i ens donen un feedback continu, el qual agraïm enormement, perquè es reuneixen virtualment amb nosaltres després de guàrdies de 12 hores. Cadascú té un coneixement específic, i entre tots, un compendi de molta gent, en molts llocs diferents, amb diversos backgrounds, ho fem possible. És molt enriquidor.
A tota Espanya hi ha més de 15.000 makers que s’han unit a la causa per produir material protector front al coronavirus pel personal mèdic. En total, han construït més de 110.000 peces.
Com us organitzeu?
Anem posant a un Excel comú el que generem. Quan tens per exemple 10 viseres, algú de l’organització ve a recollir-ho i et proporciona nou material. Al principi utilitzàvem plàstic que teníem per casa, però en gastàvem molt… Ara hem aconseguit que empreses que venen el plàstic facin donatius o ens els proporcionin més barat.
A vegades hem portat nosaltres mateixos el material als hospitals. En aquest cas, necessitàvem un permís especial del propi hospital perquè, és clar, no podíem sortir de casa! I altres cops ha sigut de pel·lícula… Per exemple, tinc una veïna que és infermera i treballa a un hospital on volien material i jo no el podia portar. Jo abans no la coneixia, però vam entrar en contacte i com que ambdós tenim gossos, ens trobàvem al carrer al sortir a passejar-los i jo li passava el paquet, sense parlar, com si fóssim espies o traficants de drogues! Al final, amb molta voluntat, les coses surten.
Què ha significat per a tu formar part d’aquest moviment?
M’alegro de poder posar el meu granet de sorra, encara que m’ha costat acceptar que és millor quedar-me a casa que estar fora, al camp de batalla. Jo havia conduït ambulàncies abans, i em vaig oferir voluntari per si ho necessitaven. Però em van dir que a casa sóc més útil, creant tot aquest material. A més, també estic involucrat en projectes de recerca (NextFlow) on esperem que, quan hi hagi suficients dades sobre la COVID-19, puguem ajudar a analitzar-los. Així que, encara que m’agradaria estar amb els meus amics i amigues allà fora, al peu del canó, entenc que sóc més productiu aquí. Un cop em van enviar una imatge de tot l’equip d’emergències de l’Hospital Joan XXIII amb els salvaorelles posats, donant-nos les gràcies. Em va fer molta il·lusió, perquè treballen moltíssim per tots nosaltres, i m’alegra saber que podem ajudar a fer la seva vida una mica més fàcil.
Podeu veure un extracte de l’entrevista (en castellà) i la impresora 3D en acció en aquest video:
