Christiane Nüsslein-Volhard és una biòloga del desenvolupament amb un historial realment llarg de premis i reconeixements, incloent el Premi Nobel. Va rebre aquest guardó l’any 1995, juntament amb els seus companys Eric Wieschaus i Edward B. Lewis, en reconeixement a les seves investigacions sobre el control del desenvolupament embrionari, que demostraren que aquest es deu a l’acció seqüencial de diversos gens.
El passat 12 de juliol de 2022, un nou reconeixement es va sumar a la seva llista: el seu nomenament com a Doctora Honoris Causa per la «jove, moderna i internacional Universitat Pompeu Fabra», segons les seves pròpies paraules. Rebé l’honor en una cerimònia a l’auditori del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), acompanyada d’una Laudatio de la Cristina Pujades (UPF) i d’un petit concert de piano, flauta i cant.
Vam aprofitar l’ocasió per a entrevistar Nüsslein-Volhard sobre la seva carrera.
Amb una llista tan extensa de reconeixements – fins i tot un asteroide amb el teu nom! – què és el que més t’enorgulleix de la teva carrera?
Crec que el que més m’enorgulleix és haver tingut el valor de triar Drosophila com a sistema experimental, perquè això significava haver de desenvolupar tot un camp nou. I ara, en part gràcies als meus primers treballs, la mosca de la fruita és un dels models més utilitzats en biologia del desenvolupament!
I què t’impulsà a estudiar la Drosophila?
Quan vaig estudiar biologia, la biologia molecular ocupava un lloc destacat, però només en bacteris. En acabar la meva tesi, em van animar a buscar organismes superiors. Així que vaig buscar un organisme on pogués combinar la biologia del desenvolupament i la genètica, per a desentranyar la lògica i els mecanismes de construcció d’un embrió. Entendre el desenvolupament és molt difícil, així que vaig pensar que anar a pels gens podria ajudar a disseccionar vies complexes.
S’havien fet estudis amb mosques, però sobretot amb adults perquè la gent pensava que els embrions eren massa complexos. Probablement això fou el gran salt: observar l’embrió i els efectes de las mutacions no en adults, sino en les larves, que tenen un patró suficientment ric com per a permetre’ns buscar mutacions. Vam trobar 130 gens les mutacions dels quals van proporcionar les bases per als posteriors treballs amb Drosophila.
No només vau establir Drosophila com a model de desenvolupament, sinó també el peix zebra.
Les primeres investigacions no deixaven clar fins a quin punt els treballs amb mosques es podrien aplicar als vertebrats. El seu desenvolupament sembla tan diferent que molta gent pensava que no podien tenir processos comuns; que no podríem aprendre de les mosques. Així que vam treballar durant tres o quatre anys per a desenvolupar mètodes per a cultivar peixos zebra a gran escala.
Mirant cap al passat, hi ha hagut algun repte que hagis hagut de superar?
No era fàcil trobar feina en aquella època… Vaig tenir la sort d’aconseguir un lloc a l’EMBL; tot i que en certa manera va ser una mena de discriminació, perquè només em van oferir la feina quan van trobar l’Eric Wieschaus per a que s’unís a mi. No confiaven que una dona dirigís sola un laboratori! Però, de nou, fou una sort, perquè l’Eric i jo treballem molt bé com a equip.
Te’n penedeixes d’alguna cosa?
Crec que després del Premi Nobel vaig cometre l’error d’involucrar-me massa en d’altres activitats. Un gran error, per exemple, va ser convertir-me en cofundadora d’una empresa dedicada als peixos zebra. Realment no tinc olfacte per aquestes coses i, en qualsevol cas, no va tenir èxit.
Però en general, vaig formar part de molts comitès, vaig haver d’impartir moltes xerrades… I malgrat que era desafiant i emocionant (vaig formar part, per exemple, del Consell Nacional d’Ètica d’Alemanya), em distreien de la feina de laboratori. El meu laboratori no tenia el mateix nivell que abans, cosa que ocorre a molta gent quan està massa ocupada. A més, quan es passa massa temps en públic fent aquest tipus de coses, no es té temps per a generar noves idees, perquè només es repeteixen les velles una vegada i una altra. Així que vaig deixar de fer xerrades – guanyant-me una mala reputació! I quan em vaig acostar a la jubilació vaig tenir un grup més petit, del que me’n podia encarregar de debò. Vaig cancel·lar moltes obligacions i vaig tenir més temps per a dedicar-me a la recerca. En els últims 10 anys hem tingut molt d’èxit amb un grup molt més petit que abans. Estic molt orgullosa d’això.
Parlant de formar part de molts comitès, això és una cosa que sol passar a les investigadores sènior…
Sempre adverteixo les dones que no assumeixin massa responsabilitats d’aquest tipus. Si t’embarques en una tasca d’aquest tipus, cal que t’asseguris de que estar allà marca una diferència. Si només ets un número per a augmentar el percentatge de dones, llavors no hauries de fer-ho perquè estàs perdent el temps.
“De vegades no serveix tenir dones als comitès perquè es considera que són parcials i no se les escolta”
Christiane Nüsslein-Volhard
Quin consell li donaries al teu jo més jove?
Definitivament, després del doctorat deixa al teu supervisor o supervisora i, si és possible, canvia de camp per a triar el teu propi projecte. Molta gent no canvia de camp perquè sent que ja ha invertit molt. Però quan comences un doctorat sovint no tries realment el tema, és bastant aleatori. Per tant, és important que en algun moment facis una passa enrere i et preguntis què és el que realment vols. I has de triar un tema que et fascini de veritat, no només una cosa que t’hagi dit una altra persona o que creguis que et portarà moltes publicacions.
“Tria el teu propi projecte, fes una passa enrere i pregunta’t què és el que realment vols”
Tampoc passis massa temps queixant-te de la discriminació, limita’t a fer la teva feina. Ves amb compte amb la quantitat de tasques professionals que assumeixes més enllà de la teva pròpia feina. Ser científic és una feina que requereix esforç. Hi ha molta més gent que vol ser científic que llocs de treball. Hi ha molta competència, els altres són molt bons, i cal esforçar-se molt per a tenir èxit.
L’any 2004, vas posar en marxa la fundació Christiane Nüsslein-Volhard per a ajudar les científiques alemanyes prometedores amb fills, pagant-los una ajuda per a la cura dels fills y les feines domèstiques.
Sí, perquè totes les dones saben com de difícil és portar una casa! La societat espera que les dones se n’encarreguin. I moltes dones tenen aquesta expectativa elles mateixes i els costa deixar que els altres (com els seus marits per exemple) les ajudin. Però la ciència no és una feina a temps parcial…
A què t’haguessis dedicat si haguessis triat una carrera diferent?
Probablement seria música. De fet, toco la flauta i vaig a classes de cant: i m’ho estic prenent molt seriosament!
Ja has publicat alguns llibres, hi haurà un CD pròximament?
De fet, ja he gravat un CD! Cantant Brahms; però no és gaire bo…
