El càncer provoca al voltant del 13% de totes las morts al món — unes 9,6 milions de persones només al 2018.
Sovint es diu que no es tracta d’una única malaltia, sinó de diverses. No només hi ha més de 100 tipus diferents de càncer, classificats segons el teixit que afecten, sinó que existeixen diverses causes que poden desembocar en aquesta malaltia.
Existeixen dos tipus de gens implicats en càncer:
- Els oncogens són aquells gens que, quan se sobreexpressen, poden provocar càncer. En condicions normals aquests gens són ‘acceleradors’: permeten que la cèl·lula avanci en el seu cicle i es divideixi. Però si estan hiperactivats, la cèl·lula es reprodueix descontroladament.
- Els gens supressors de tumor, per un altre costat, són els ‘frens’ de la cèl·lula. Són gens que sota condicions de normalitat regulen el cicle de divisió cel·lular, reparen les anomalies de l’ADN i, si la cèl·lula té algun problema sense resoldre, l’elimina. De fet, si hi ha un defecte en la duplicació de l’ADN que no pot ser corregit, els gens supressors de tumor frenen a la cèl·lula, induint-li apoptosi o mort cel·lular programada. Si aquests gens estan altament mutats, no obstant, la cèl·lula és incapaç de suicidar-se pel bé de l’organisme, i continua dividint-se.
El càncer és una condició en la que les nostres pròpies cèl·lules es divideixen descontroladament: els ‘acceleradors’ acceleren massa, i els ‘frens’ deixen de funcionar.
BRCA1 i BRCA2 són dos exemples de supressors de tumor involucrats en el càncer de mama que, en condicions normals, participen en la reparació de l’ADN. Si estan mutats, no poden portar a terme la seva funció correctament, i l’ADN acumula més i més mutacions, i això pot portar a un creixement sense control de la cèl·lula i al càncer. Així doncs, tenir una mutació en alguns d’aquests gens implica un risc més elevat de patir aquesta malaltia.
El càncer de mama és un tumor amb un component hereditari, però altres no; són el resultat de l’acumulació de mutacions al llarg de la vida de l’individu.
En ambdós casos, no obstant, pel desenvolupament del càncer han d’haver-hi diverses mutacions a una mateixa cèl·lula. Això és degut a que la cèl·lula disposa de diversos sistemes de control paral·lels de manera que, si un falla, l’altre pot mantenir l’ordre. Per l’aparició d’un càncer, tots aquests sistemes han de fallar al mateix temps. A primera vista, això sembla improbable però no és tan estrany si considerem que les nostres cèl·lules acumulen milions de mutacions al dia — tot i que la majoria no provoquen cap efecte maligne. Aquestes mutacions poden ser degudes a l’ambient o errors de la maquinària cel·lular de duplicació de l’ADN.
Per l’aparició d’un càncer, tots els sistemes de control han de fallar al mateix temps.
En resum, el càncer és una condició per la qual les nostres pròpies cèl·lules perden el control: els ‘acceleradors’ acceleren massa, els ‘frens’ deixen de funcionar. Per entendre i lluitar contra el càncer, necessitem entendre com funcionen les cèl·lules en condicions normals i com i per què poden perdre el control.
