Parlem amb Manolis Kogevinas, epidemiòleg ambiental de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i un dels promotors de la “Declaració de la Comunitat Científica Global: Defensant la ciència, el coneixement i l’interès públic front a la supressió política”, llançada el 2 d’abril pel consorci SPHERA.
Davant l’augment de la politització de la ciència, Kogevinas fa una crida a l’acció, dins i fora de la comunitat científica.
Els recents canvis polítics a Estats Units han impulsat la publicació d’aquesta declaració: què està en joc?
Tot i que els recents esdeveniments a Estats Units han motivat el moment de fer aquesta declaració, els problemes subjacents són mundials. Hem vist exemples de supressió de la ciència, campanyes de desinformació i politització de l’evidència científica al llarg d’una àmplia gama de països, ja sigui en relació amb el canvi climàtic, la protecció del medi ambient, les respostes a les pandèmies o la salut reproductiva i de gènere. El risc no és només per a la ciència com institució, sinó per a la pròpia societat democràtica.
Quan s’evita o es distorsiona el coneixement científic, la formulació de polítiques perd la seva referència a l’evidència i el públic perd la confiança tant en la ciència com en les institucions. El que està en joc és immens: salut pública, estabilitat mediambiental, una ciutadania informada i la capacitat de respondre al grans reptes mundials.
Donada l’amplitud d’aquests reptes -des de la falta de finançament fins a la retòrica anticientífica – com prioritza SPHERA quins abordar?
SPHERA és una xarxa de centres de recerca i tenim una capacitat de resposta limitada. És necessària una mobilització més àmplia en defensa de la ciència i això és el que intentem aconseguir. Les nostres prioritats es guien per tres principis: urgència, dany i oportunitat d’impacte. No les veiem com batalles separades, sinó com amenaces interconnectades al mateix valor fonamental: el dret del públic al coneixement. A SPHERA, el nostre paper és fomentar aquest diàleg global, amplificar en la mesura del possible les veus dels científics i científiques que s’enfronten a la supressió i crear xarxes de debat i acció.
Com creus que ha respost fins ara la comunitat científica a aquestes amenaces i per què?
La resposta ha estat variada. Molts científics estan preocupats, alguns alcen la veu i uns pocs actuen amb valentia, però hi ha massa que romanen en silenci, sovint per por a les reaccions negatives, per pressions institucionals o per una sensació d’impotència. A més, en la ciència existeix des de fa temps una cultura que evita la política, el que en l’entorn actual pot ser útil inadvertidament per als qui pretenen silenciar el discurs basat en l’evidència.
En la ciència existeix des de fa temps una cultura que evita la política; avui en dia, això pot ser útil inadvertidament per als qui pretenen silenciar el discurs basat en l’evidència.
Manolis Kogevinas (ISGlobal)
De cara al futur, hem de crear diferents aliances que vagin més enllà del món acadèmic, treballant amb periodistes, educadors, la societat civil i experts jurídics. Hem de recolzar als científics i científiques que alcen la veu, defensen a les institucions que protegeixen la integritat de la investigació, com Harvard, i fer que la ciència sigui més transparent i inclusiva.
Qui creus que són les parts interessades que poden fer alguna cosa al respecte?
Hi ha moltes parts interessades: governs, universitats, organismes de finançament, societats científiques, revistes científiques, plataformes multimèdia i la societat civil. Cadascú té un paper diferent. Els finançadors i les institucions han de garantir la llibertat acadèmica i protegir al personal investigador de les ingerències polítiques. Les societats científiques han d’advocar públicament i amb claredat. Els governs han de garantir la transparència i el respecte a l’evidència.
Per arribar a aquests actors, no hem de plantejar aquesta qüestió com un assumpte partidista, sinó democràtic. Tothom es beneficia d’una societat en la que les decisions es basen en l’evidència i en la que la ciència pot desenvolupar-se lliurament i èticament. Apel·lar a valors compartits – salut pública, generacions futures, justícia – pot ajudar a salvar les diferències.
«Tots – des dels governs, les societats científiques o els mitjans de comunicació fins a la societat civil – han d’exercir el seu paper, perquè tots ens beneficiem d’una societat en la que les decisions es basen en l’evidència»
Manolis Kogevinas (ISGlobal)
Quin és el paper de la societat civil i com podem fer que s’involucrin, especialment tenint en compte l’actual escepticisme i desinformació?
La societat civil és essencial. La ciència no existeix en el buit: ha de rendir comptes al públic i dialogar amb ell. La meva recerca es finança amb diners públics, així que he de retribuir a la societat. Per a ser més eficaços, cal que els científics i científiques escoltem. Hem d’entendre les preocupacions darrera de l’escepticisme, ja siguin fruit de la inseguretat econòmica, de l’alineació cultural o, fins i tot, de passats abusos d’autoritat. Una implicació eficaç significa crear coneixements conjuntament amb les comunitats, recolzar l’educació científica a tots els nivells i establir relacions amb veus locals de confiança. També cal que treballem amb artistes, comunicadors i educadors per traduir qüestions complexes en converses públiques significatives. Quan la gent veu que la ciència està en consonància amb les seves experiències i valors, pot recuperar la confiança.
En la teva opinió, com aconseguim un ecosistema científic resistent?
Un ecosistema científic resistent és aquell en el què l’evidència pot generar-se, compartir-se i aplicar-se sense por a la censura o a les represàlies. És políticament independent, però socialment compromès: respon a les necessitats públiques i és responsable davant de les normes ètiques. És divers, tant en qui fa la ciència com en quines veus s’escolten. I és internacional, perquè els grans reptes als que ens enfrontem – clima, pandèmies, salut planetària – no s’aturen a les fronteres.
Sembla ciència ficció? Per desgràcia, sí, en el context polític actual dels principals països ho sembla, però no hauria de ser així i estic segur de que podem reconstruir un nou «contracte social» entre ciència i societat i aconseguir el que hauria de ser la norma i no l’excepció. Les xarxes internacionals com SPHERA poden exercir un paper vital en el foment de la solidaritat i l’aprenentatge mutu entre sistemes. Tot això no és fàcil i els nostres instituts han de fer un esforç molt seriós i constant per reajustar les prioritats. Així doncs, m’alegro molt que El·lipse plantegi aquestes qüestions!
