Segons una recent anàlisi científica, més del 20% de la superfície terrestre podria patir algun dels dràstics efectes de l’aridificació abans del 2100.
Un equip científic liderat des de la Universitat d’Alacant i amb participació de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), ha generat un mapa global d’àrees àrides (desèrtiques i semidesèrtiques) de tot el planeta.
Parlem amb Ricard Solé, cap del laboratori de sistemes complexes de l’IBE i co-autor de l’article on s’explica aquest estudi.
Quan podem dir que una àrea està en procés de desertificació?
Hi ha tres llindars d’aridesa, que es determinen segons el tipus de vegetació present a la zona:
- 5, quan comencem a veure un decreixement accelerat de la cobertura forestal
- 7, quan hi ha pèrdua de les micorrizes (una simbiosi entre fongs i les arrels dels arbres) i per tant de sòl fèrtil
- 8, quan comença el que coneixem per transició a desert
Aquest treball presenta un mapa de gran detall, mirant 60.000 punts de tot el planeta, on s’ha determinat quines àrees estan en cada fase.
I què heu trobat?
Doncs és un mapa preocupant, que dibuixa un escenari de desertificació de la Terra amb conseqüències catastròfiques. Actualment el 40% de la població mundial (uns 2.000 milions de persones) viu a zones semidesèrtiques, i estimem que el 20% de la superfície terrestre passarà per un d’aquests tres llindars de desertificació abans del 2100.
“Hem generat un mapa de gran detall, mirant 60.000 punts de tot el planeta, que dibuixa un escenari de desertificació de la Terra amb conseqüències catastròfiques”
Ricard Solé (IBE)
Un desastre ecològic!
I el problema no és només a nivell ecològic. Quan una zona es desertifica, la gent fuig a d’altres països o marxa a les ciutats, on no hi ha feina per a tothom. Les implicacions socials són també molt rellevants!
Què es pot fer?
La biologia sintètica podria oferir solucions, per exemple introduint en aquests ambients en risc, microbis modificats que poden retenir més aigua.
O, enlloc d’introduir microorganismes modificats genèticament, es podria fer una mena de ‘transplantament de microbioma’ d’un ecosistema a un altre, com es fa per exemple amb el microbioma intestinal en persones amb malaltia de Chron.
Cal pensar bé les solucions. Per exemple, per evitar la desertificació es podrien plantar arbres. Però si plantes molts arbres resulta que xuclen tota l’aigua, s’assequen els rius, i els arbres acaben morint. Això ha passat!
Però aquestes intervencions que menciones, no serien perilloses per l’ambient?
Hi ha molt desconeixement sobre la modificació d’organismes. La gent té por perquè es pregunten què passarà? com podem assegurar que aquests organismes modificats no tindran conseqüències desastroses per la resta d’organismes de l’ecosistema?
En realitat, la majoria d’espècies invasores fracassen, i les que aconsegueixen funcionar, normalment s’integren en l’ecosistema. Si el sistema no està degradat, la biodiversitat pot actuar com una barrera. Però el que sí és cert és que l’única manera de saber què passarà, és fer-ho.
Però fa por…
Et poso un exemple real. A la Xina van portar milions de bales de palla per fer de barreres i frenar unes zones àrides que s’estenien. Aquesta palla no era ‘modificada genèticament’, però venia d’altres llocs llunyans i, per tant, contenia centenars de bacteris exòtics… I no va passar res. I cal no oblidar que la transferència horitzontal entre bacteris (és a dir que es passin gens d’unes espècies a altres) és una cosa constant a la natura!
“La biologia sintètica pot ajudar amb el problema. Hi ha molt desconeixement sobre la modificació d’organismes, però cal recordar que la transferència de gens entre diferents espècies de bacteris és constant a la natura”
Què proposes, doncs?
Jo crec que hem de començar a pensar en intervencions concretes, com agafar microorganismes de l’ecosistema en perill i modificar-los per fer-los, per exemple, més eficients en millorar la qualitat del sòl.
Això començaria per un experiment pilot amb microcosmos (ecosistemes artificials simplificats que s’utilitzen per simular i predir el comportament dels ecosistemes naturals en condicions controlades). Aquesta i d’altres iniciatives similars s’han de posar a punt el més aviat possible. La finestra d’acció es fa cada cop més petita.
És la bioenginyeria i la tecnologia la solució per contrarestar els efectes del canvi climàtic?
La tecnologia és només una part. No ens en sortirem si no fem més coses; però sense ella tampoc.
