El biòleg mallorquí i apassionat de l’esport, Toni Celià-Terrassa (Sa Pobla, Mallorca, 1982), és el cap del Laboratori de propietats de les cèl·lules mare canceroses i metàstasis a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) des de gener de 2018. Allà estudia com cèl·lules de càncer de mama esdevenen especialment malignes i fan metàstasis a d’altres òrgans.
Què i on vas estudiar?
Vaig estudiar una doble llicenciatura de biologia y bioquímica a la Universitat de les Illes Balears (UIB), a Mallorca. En el darrer any vaig anar a fer una estada durant l’estiu al CNIC, a Madrid, i mentre era allà em va sorgir l’oportunitat de fer la tesi a un laboratori a Barcelona, a l’IBMB-CSIC. Treballaven en metàstasi, i jo tenia clar que aquest era el tema que m’interessava.
Per què aquesta fixació amb la metàstasi?
Perquè a nivell biològic és un procés molt complex i interessant, les cèl·lules han de fer coses realment extraordinàries per a fer una metàstasi – necessiten súper-poders! Però el més important, és per la rellevància que pot tenir a nivell clínic i social. Més del 90% de les morts per càncer són degudes a les metàstasis, no al tumor in situ.
“Les cèl·lules metastàtiques han de fer coses realment extraordinàries – necessiten súper-poders! Això les fa un sistema fascinant per estudiar”
On vas anar després?
Durant la tesi vaig fer una estada de quatre mesos a Princeton, i em van oferir tornar-hi en quant acabés la tesi, per a fer un postdoc. Era un laboratori molt bo, liderat per Yibin Kang – un dels pioners en l’organotropisme de metàstasis, és a dir el fet que cada tipus de càncer se’n va a un tipus d’òrgan diferent quan metastatitza. Així que no m’ho vaig pensar. Allà vaig estudiar càncer de mama, cèl·lules mare canceroses, tumors primaris i metàstasis i EMT…
EMT?
Transició epiteli-mesènquima. És un procés que pateixen les cèl·lules epitelials a través del qual es transformen en un altre tipus, en cèl·lules mesenquimals concretament, que són més mòbils, més invasives… És un procés que ha de succeir per a que es doni la metàstasi, però que ha de ser reversible per tal que aquesta creixi després. De fet va ser aquí, a l’IMIM, on es va descobrir que l’EMT – un programa que aleshores es coneixia com a essencial en el desenvolupament embrionari – estava també involucrat en el primer pas de la metàstasi. Va ser cap al 2000, al grup de l’Antonio Garcia Herreros a l’IMIM i també el d’Ángela Nieto a Madrid. Des d’aleshores hi ha hagut un boom en aquest camp…
I tu vas tornar a Barcelona.
Sí, a Princeton vaig aprendre molt, però després de 5 anys i mig tenia molt clar que volia tornar a casa. De fet, en aquell moment pensava que si no aconseguia una plaça per tornar, deixaria la recerca…
Doncs sort que la vas aconseguir!
Si, el 2017 em van donar una beca Miguel Servet, i al gener del 2018 em vaig incorporar a l’IMIM i vaig crear el meu grup, començant des de zero.
Com ha estat l’experiència?
És molt motivant i il·lusionant crear un grup on pots tirar endavant les teves pròpies línies de recerca, el que a tu t’interessa. És un repte molt excitant. Però no es pot negar que també implica moltes dificultats i moltíssima incertesa… sobretot a nivell d’aconseguir finançament, que comporta un cert grau de sort. I jo n’he tingut molta, de sort, he rebut finançaments de diverses fonts, i això m’ha permès arribar a tenir un grup prou gran, de sis persones.
“Començar el teu propi grup és molt motivant i il·lusionant, però també implica moltes dificultats i moltíssima incertesa, sobretot pel que fa al finançament”
I segueixes estudiant metàstasis de càncer de mama… I, ara, també immunoterapia.
Ens enfoquem sobretot en l’evolució dels tumors, i en concret en com es forma una metàstasi. Vull dir, no com les cèl·lules del tumor primari s’escapen, sinó com i perquè arriben a instal·lar-se en un altre lloc. Perquè, experimentalment, s’ha vist que hi ha milions de cèl·lules que s’escapen d’un tumor primari, però només un 0,1% d’aquestes són capaces de formar el tumor secundari. Volem entendre què tenen d’especial, aquestes cèl·lules, sobretot en la seva interacció amb el sistema immune.
Hi ha milions de cèl·lules que s’escapen d’un tumor primari, però només un 0,1% d’aquestes són capaces de formar el tumor secundari.
Com d’avançats estem en l’aplicació terapèutica de la immunoterapia?
Hi ha diferents tipus d’immunoteràpia que s’estan provant, des de l’ús de CAR-T als bloquejadors dels punts de control del sistema immune (immune check points), que és la que està tenint més èxit en general.
Aquesta mateix any, al 2019, s’ha aprovat el primer tractament d’immunoterapia per a càncer de mama triple negatiu metastàtic, el de pitjor pronòstic – ja es pot utilitzar de forma assistencial! En càncers de melanoma i pulmó ja fa uns anys que es fa servir la immunoteràpia, i quan funciona (potser un 20-40% dels casos), funciona molt bé i de forma duradora. El problema és en les persones que no funciona… s’està duent a terme molta recerca sobre això ara!
Alguna vegada has pensat en deixar la ciència?
Si! Mentre feia el meu postdoc, vàries vegades! És una fase difícil perquè estàs en el “limbo” professional… On jo estava tenia els millors recursos, així que hi havia molta pressió per a fer-ho molt bé. Si ho fas només “bé”, no és suficient.
Què és el més dur de la recerca?
Que has d’estar buscant fons contínuament; passes més temps fent això que fent recerca en general! Les beques són curtes, no hi ha continuïtat ni prou diners,… A EEUU es dedica quasi un 3% del PIB a la recerca, mentre que aquí a Espanya és un 1’2%… Ara des d’associacions com ASEICA o AECC i d’altres s’està reclamant fer un pla nacional de I+D que augmenti la inversió fins a la mitjana europea, un 2%.
Però a més és un sistema pervers, perquè encara que siguis molt bo o bona, no és suficient. El factor sort és important, fins i tot a l’hora de rebre finançament. I hi ha molta pressió perquè un cop de mala sort – una beca fallida – et pot bloquejar.
I el millor?
A nivell pràctic és quan tens una intuïció o idea trencadora i es confirma experimentalment. A nivell global és veure com els teus descobriments poden tenir un impacte social, en el nostre cas sobre les pacients.
