Pilar Rivera (DCEXS-UPF): “A la universitat es genera el coneixement; aquí aprens avui el que serà notícia demà”

Pilar Rivera ens explica com va passar de fer pràctiques en una farmàcia de Berlín a dirigir un grup de nanomedicina del DCEXS-UPF al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.

Pilar Rivera dirigeix el laboratori de nanomedicina del DCXES-UPF.

Pilar Rivera dirigeix el laboratori de nanomedicina del DCXES-UPF.

Pilar Rivera, nascuda a Sevilla, és farmacèutica, però després de 14 anys a Alemanya, va tornar a Espanya i va crear un grup de recerca en nanomedicina, que dirigeix al Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF ), al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), des 2016. Amb dos nens 3 i 6 anys, li agrada el submarinisme, la jardineria i la cultura en general. Ens parla de la seva carrera científica.

 

Què vas estudiar?

Vaig estudiar farmàcia amb especialitat en clínica. Mentre acabava la carrera m’en vaig anar a Alemanya a fer les pràctiques obligatòries, després d’haver fet algunes hores ja en un hospital de Sevilla.

 

Per què a Alemanya?

Volia anar a l’estranger, entre altres coses perquè ja pensava a fer recerca, però a Sevilla donaven molt poques beques i era usual fer la tesi sense cobrar … I volia aprendre alemany. No hi havia Erasmus per a les pràctiques, i no hi havia suport institucional, així que em vaig buscar les pràctiques pel meu compte. Vaig anar trucant a les farmàcies de totes les ciutats principals alemanyes, una darrere l’altra, i vaig acabar a Berlín.

 

I vas aprendre alemany?

Quin remei! La farmacèutica ens prohibia parlar espanyol o anglès. Em vaig apuntar a una acadèmia, però sobretot va ser una immersió pràctica total. Havia de contestar el telèfon i no entenia ni paraula! Tenia 24 anys. Em vaig quedar un curs sencer; vaig fer moltes més hores de les que em tocaven … I després em van contractar.

Mentre treballava allà, vaig començar a pensar si tornava a Espanya. Però vaig aconseguir una beca per fer una estada en un institut de farmacologia a Berlín, i després una altra per fer el doctorat. Així que em vaig quedar.

 

14 anys…

Sí! Vaig començar el doctorat el 2003 en farmacologia molecular i senyalització cel·lular, encara amb moltes limitacions d’idioma! Vaig acabar el 2007. Llavors vaig pensar de nou en tornar a Espanya.

M’interessava el tema de la farmacovigilància, així que vaig intentar ficar-me en aquest camp. Vaig fer diverses entrevistes però em vaig trobar que aquí la gent pensava que si tenia un doctorat, havia de quedar-me a la universitat … Tenir un doctorat em va frenar per aconseguir una feina fora de l’acadèmia a Espanya.

 

Una altra raó per a quedar-te a Alemanya?

A Alemanya el doctorat es considera una eina, una formació que et dóna unes capacitats. No et restringeix a quedar-te a la universitat. Molta gent en acabar el doctorat anaven a indústria, a patents, a organismes reguladors. En qualsevol cas, mentre buscava el meu lloc en el món, em va sortir un postdoctorat en un altre àmbit: en física, en un grup que treballava en biofotònica.

 

A Alemanya el doctorat es considera una eina, una formació que et dóna unes capacitats. No et restringeix a quedar-te a la universitat.

 

Com li arriba una oferta de treball en biofotònica a una farmacèutica interessada en farmacovigilància?

Doncs una d’aquestes casualitats de la vida! Un amic coneixia a algú en aquest grup, i em va avisar que hi havia una oferta de treball. Al laboratori eren tots físics. Sintetitzaven materials que volien aplicar en medicina, i necessitaven algú amb coneixement biològic.

Muntar el laboratori de biologia va ser la meva primera tasca; tots els protocols, tractaments de cèl·lules, tècniques microscòpiques, etc. per estudiar la interacció de diversos tipus de nanopartícules que el grup sintetitzava amb els sistemes biològics.

 

Així que aquest va ser el teu primer contacte amb la nanomedicina.

Vaig entrar en contacte amb moltíssims tipus de nanopartícules, de diferents materials, mides, propietats … i amb tota classe de cèl·lules també. Això em va ajudar a aprendre a predir quin tipus de nanomaterial és més convenient en funció de quina aplicació biològica. És un tema molt important, perquè em vaig adonar que les propietats fisico-químiques de les partícules, en interaccionar amb material biològic, poden canviar la seva funcionalitat completament. I és la línia que segueixo ara en el meu grup.

 

“Vaig aprendre a predir quin tipus de nanomaterial és més convenient en funció de quina aplicació biològica”

 

Durant el postdoc vaig fer la meva habilitació, el màxim títol que pot donar una universitat, on has de demostrar capacitat investigadora i docent, perquè pensava ja a quedar-me definitivament a Alemanya. A l’ésser dona, de menys de 40 anys i amb l’habilitació, hi havia diversos programes que m’ajudarien a muntar el meu propi laboratori … Allà estaven molt avançats en qüestions de paritat de gènere.

 

Però, finalment, vas tornar a casa …

Si, jo estava molt desconnectada d’Espanya, però la idea de tornar sempre hi era, rondant-me el cap … Em van dir que la forma ‘més decent’ de tornar era amb una beca Ramón i Cajal, així que en un últim intent, la vaig demanar. A la fi, per qüestions personals (em vaig quedar embarassada) em vaig tornar abans de saber si m’havien donat la beca, amb un contracte a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC), el març de 2013. Per sort, de seguida em van atorgar la Ramón i Cajal! A l’octubre vaig donar a llum i vaig demanar posposar la beca per la maternitat. Em vaig reincorporar el febrer de 2014 amb la meva Ramón i Cajal, a un institut de Tarragona on feien una tècnica que m’interessava aprendre.

 

Com vas acabar a la UPF?

Jo vivia a Barcelona, i viatjava cada dia a Tarragona … Parlant amb gent d’aquí vaig saber del programa de la UPF de Tenure Track. Vaig aplicar i em van seleccionar el 2016. Però estava una altra vegada embarassada! Vaig donar a llum al maig i em vaig reincorporar al setembre, aquest cop ja si per muntar el meu propi laboratori.

 

Ser mare investigadora penalitza?

La investigació és sempre un treball dur, de 365 dies a l’any. Però depèn de la teva capacitat personal, i del que vulguis. Cada un viu amb les seves circumstàncies. Jo no podria ser només mare; m’agrada el que faig, i vull fer-ho, per això ho aconsegueixo. Això sí, les baixes maternals van ser dures perquè havia d’escriure projectes … Però tot i això, jo sóc partidària que les baixes per maternitat fossin més llargues, de 6 mesos com a mínim!

 

“La investigació és un treball dur, de 365 dies a l’any, i cada un ho viu amb les seves circumstàncies. A mi m’agrada el que faig, i vull fer-ho, per això ho aconsegueixo”

 

En qualsevol cas, felicitats … Repte superat!

Bé, no estic tan segura! Em queden 2 anys del tenure track, amb totes les avaluacions de per mig. És un sistema molt nou, jo vaig ser la segona en obtenir el Tenure Track al DCEXS-UPF. Després va venir Marc Güell, Oriol Arpí, Ana Janic. La situació actual no és fàcil, i pot ser desmotivant; molta feina i molta pressió, mal pagat, poc reconegut i sense estabilitat…

 

Uf! No és molt motivador …

Compensa que el treball és apassionant. Jo estic contenta, si no, no ho faria! I estic molt contenta d’estar a la UPF. La seva visió de la docència, la recerca, la integració de la innovació, és semblant a la visió amb la qual venia jo d’Alemanya, més propera a la visió europea.

 

Llavors, si aconsellaries fer recerca?

A la universitat es genera el coneixement. Tot el que passarà en la societat, t’assabentes abans aquí, estàs actualitzat. El que sortirà demà a les notícies, ja ho coneixes de la universitat i això és increïble.

 

“A la universitat es genera el coneixement; aquí tu aprens avui el que serà notícia demà”

 

A mi particularment m’agrada que, almenys aquí a la UPF, s’està fomentant molt la innovació, que els resultats de la recerca arribin a la societat, que es puguin aplicar. Això és el que intentem en el meu grup.

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *