Hi ha investigadors que realitzen un llarg camí per tornar a casa. És el cas de Pilar Rivera, que va estar 14 anys a Alemanya, en els quals va doctorar-se en Biologia Molecular a la Universitat Lliure de Berlin i va aconseguir l’”Habilitació”, el màxim títol acadèmic alemany, a la Universitat Philipps de Marburg abans de tornar a Espanya. Va ser aquesta experiència alemanya, juntament amb el seu posterior pas per l’Institut de Ciències Materials de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili, la que li va servir per incorporar-se a finals del 2016 al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).
Les raons d’aquest canvi són clares: “aquí hi ha gent molt biomèdica, just el que necessitava després dels últims anys en un món de físics i químics de materials; tornar a aprofundir i fusionar els camps de la biologia, medicina, farmàcia i enginyeria de materials, com feia a Alemanya” explica Rivera. Al Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF) va crear el laboratori de Nanomedicina i Materials Biomèdics Integratius. El grup, tot i tenir menys de dos anys, ja compta amb dos postdocs i quatre estudiants de doctorat, a més de quatre de màster i quatre de grau. És un laboratori molt multidisciplinari -hi ha biòlegs, químics, físics, veterinaris, enginyers de materials i farmacèutics- i internacional, amb gent d’Espanya, Grècia, Xina i Alemanya.
Treballant amb or
Un dels seus projectes principals és Nanocard, un estudi multidisciplinari amb la Universitat Autònoma de Madrid, l’Hospital Reina Sofia i l’Institut Madrileny d’Estudis Avançats. En ell es busca desenvolupar un tipus de nanopartícules d’or per millorar una tècnica de diagnòstic de lesions cardíaques anomenada Tomografia Òptica Coherent (TOC). “Aquest projecte s’ha desenvolupat perquè hi havia una necessitat clínica real; la TOC ara mateix va molt bé per determinar lesions grans, però no té ni molta resolució ni molta sensibilitat. I els metges volen més; posats a demanar, voldrien detectar fins i tot lesions a nivell cel·lular”, explica Rivera.
El seu grup s’encarrega de modificar la superfície d’aquestes nanopartícules amb un agent que reconeix un marcador de la lesió, fent així que les nanopartícules s’acumulin en ella i aconseguint una major resolució.
“La TOC va molt bé per determinar lesions grans, però no té ni molta resolució ni molta sensibilitat. I els metges (…) voldrien detectar lesions a nivell cel·lular”
Pilar Rivera
El projecte avança ràpid i els resultats són esperançadors, però encara hi ha molts interrogants. Encara no s’ha provat en éssers vius -la fase preclínica serà en ratolí- i es desconeix l’efecte a llarg termini. “L’or no és tòxic, però encara que inert, no es coneix exactament la seva metabolització, pel que podria acumular-se i cal estudiar com reaccionarà el cos humà”, reflexiona Rivera.
La batalla contra el càncer de pàncrees
El seu grup, juntament amb el grup de Rubén Vicente (DCEXS-UPF), acaba d’aconseguir finançament del programa UPF INNOValora per dur a terme la fase preclínica i patentar unes nanocàpsules funcionalitzades amb un agent que reconeix una diana molecular del càncer de pàncrees. Com explica Rivera “esperem que les nanocàpsules només es localitzin, majoritàriament, en el tumor, que no hi hagi distribució en altres òrgans. D’aquesta manera podríem utilitzar aquestes nanocàpsules per dirigir específicament el fàrmac al tumor”.
Però el ventall de possibilitats que obren aquestes nanocàpsules és molt més gran. En paral·lel estan treballant en encapsular fàrmacs dins les nanocàpsules i així utilitzar-les també per tractar el càncer. A més les càpsules són un principi actiu en si mateix, “si les radiem amb un làser alliberen calor amb el qual podrien matar les cèl·lules cancerígenes o, almenys, disminuir la seva resistència i que els fàrmacs encapsulats en elles poguessin entrar més fàcilment a les cèl·lules cancerígenes”, raona la cap del grup.
Les nanocàpsules que desenvolupen podrien servir per encapsular fàrmacs i així utilitzar-les també per tractar el càncer
Rivera és optimista i creu que la seva tècnica podria arribar a curar aquesta malaltia. “El problema és que el càncer de pàncrees és capaç de protegir-se contra els fàrmacs, desenvolupa una barrera que els impedeix arribar al tumor. Però amb la nostra proposta podriem acumular més fàrmac en el lloc tumoral. A més, en les nanopartícules podem encapsular i protegir moltíssim fàrmac. I tot el que encapsulem arribarà al tumor”, conclou Rivera.
