La Nerea Montedeoca Vázquez és investigadora doctoral al grup de Morfogènesi i Senyalització en els Sistemes Sensorials que dirigeix la Berta Alsina al Departament de Medicina i Ciències de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra (MELIS-UPF). El primer contacte amb l’equip va ser durant les pràctiques de màster. Li va interessar molt la biologia del desenvolupament i quan la Berta li va oferir fer el doctorat amb ella, no ho va dubtar. Ara, acaba de començar el seu tercer any.
La feina de la Nerea consisteix a entendre el desenvolupament de l’oïda interna. Per a fer-ho, fan servir com a model d’estudi el peix zebra que, tant a nivell de morfologia embrionària com a nivell genètic, és molt similar als humans. I actualment treballa per a obtenir un model de sordesa basat en la malaltia minoritària Townes-Brocks.
“Cal destinar diners per a les malalties rares per a garantir el benestar dels pacients que les pateixen”
Graduada en ciències biomèdiques, la seva relació amb les malalties rares va començar en el seu Erasmus, que va realitzar a Amsterdam i on va treballar amb la malaltia adrenoleucodistròfia i va ratificar el seu interès per la recerca.
La Nerea ens explica que hi ha dies que es passa “fins les tantes” treballant al laboratori, però que en canvi, hi ha d’altres que es limita el temps que hi passa. Això sí, li és difícil deixar de banda la ciència i molts cops es troba a casa pensant en què pot fer per millorar un experiment al dia següent.
Durant el seu temps lliure, a banda de descansar llegint o escoltant música, practica kendo, una art marcial japonesa que utilitza espases de bambú. Així com també, sovint, surt amb els companys i companyes del laboratori i fan activitats plegats com calçotades o excursions entre d’altres.
Vols conèixer millor la Nerea? Segueix llegint! I recorda que pots llegir més retrats de investigadores del PRBB aquí.
Una científica neix o es fa?
Depèn. Crec que, d’alguna manera, en el fons, totes som científiques quan som petites. La canalla té una curiositat innata que els fa provar coses noves per testar hipòtesis. Imagina un bebè quan li dones una joguina. L’observarà, la tocarà, l’olorarà i fins i tot la tastarà i la mossegarà. Després d’això, segurament la tirarà al terra un, i un altre cop. Encara que no sigui un procés que facin conscientment, els nadons comencen a adquirir coneixements d’allò que els envolta d’aquesta manera; en el fons, el mateix que fem les científiques! Les científiques, però, també es fan treballant dur i aprenent noves coses a diari. Penso que les capacitats innates i les capacitats adquirides són essencials per a una bona científica.
Com explicaries el teu camp d’estudi?
El meu camp d’estudi és la biologia del desenvolupament. No és gaire fàcil trobar una metàfora que descrigui la complexitat del camp, però diria que estudiar el desenvolupament em recorda un munt a una escena concreta de la pel·lícula ‘El curiós cas de Benjamin Button’, l’escena ‘del taxi’. Sense fer cap spoiler, l’escena ens ensenya com una sèrie de petits i insignificants esdeveniments concatenats acaben causant un incident més gran: “Si A s’hagués llevat 5 minuts abans, si B no s’hagués oblidat la jaqueta… el resultat hagués sigut completament diferent”.
Això és exactament el que passa a la biologia del desenvolupament, ja que l’on i el quan un cert esdeveniment ocorre pot afectar la formació d’un ull, una orella, el cervell o la de l’embrió sencer. Una petita desviació de l’allau d’esdeveniments estàndard durant el desenvolupament pot provocar conseqüències significatives, normalment, negatives.
Què va despertar el teu interès per la ciència i pel teu camp concretament?
Sempre vaig ser una nena curiosa que tenia muntanyes de preguntes gairebé sobre tot. Quan era petita, em vaig plantejar cursar moltes carreres científiques: astronauta, astrònoma, espeleòloga, biòloga marina… I he acabat treballant en el camp de la biologia del desenvolupament. Però no va ser fins el treball final de màster, que en arribar al laboratori on encara treballo, em vaig adonar de la seva bellesa.
Quin tipus d’estudiant eres de petita?
Jo diria que era la típica alumna d’excel·lents que tothom coneixia per ser una setciències, tot i que, sent sincera, sempre he estudiat el dia abans de l’examen, fins i tot a la universitat. Mai he suspès un examen utilitzant aquesta estratègia, però no ho recomanaria a ningú!
Què faries si no fossis científica?
Probablement dissenyadora gràfica, cuinera o professora.
Si poguessis viatjar en el temps i treballar en la ciència passada o futura, què triaries?
Encara que m’encantaria treballar amb alguns dels científics més destacats del passat, triaria el futur per moltes raons. Primer de tot, m’encantaria saber com de lluny ha arribat la ciència i poder-hi contribuir. I segon, m’agradaria pensar que al futur la ciència s’ha alliberat dels biaixos que arrosseguem avui: gènere, ètnia, poder adquisitiu, etc. Tant de bo tothom que volgués ser científic tingués l’oportunitat de ser-ho independentment del seu origen.
Com et descriurien els teus companys i companyes?
Crec que em descriurien com una persona callada i reservada. De vegades una mica excèntrica, però amigable i sempre disposada a ajudar!
Què t’agradaria afegir a la frase “finalment s’ha resolt…”?
Fins que ens fem la pròxima pregunta.
Quina idea preconcebuda sobre el personal investigador creus que té certa veritat? I quina és totalment errònia?
Crec que la idea de que els científics estan una mica bojos, té certa veritat. Hi ha molts descobriments que no haguessin estat possibles si algú no s’hagués posat a comprovar les seves teories i idees esbojarrades. D’altra banda, crec que el pensament que els científics són seriosos i avorrits és totalment falsa. Tinc un munt de proves que ho demostren!
Quin ha estat el teu major fracàs o error?
No aprendre a dir que no als altres per por a decebre’ls.
El millor consell que t’han donat mai.
No deixis que els altres decideixin el que és millor per a tu. Has d’escriure el teu propi destí.
Quina és la teva cita científica o acudit científic preferit?
M’agrada molt una cita de Lewis Wolpert, bastant coneguda entre la gent que ens dediquem a la biologia del desenvolupament: “Ni el naixement, ni el matrimoni, ni la mort; la gastrulació és el moment més important de la teva vida”.
Qui és la teva científica preferida i per què?
Lynn Margulis. Va proposar la teoria de l’endosimbiosi, que en aquell moment era una idea molt radical que molts científics van rebutjar i alguns fins i tot van burlar-se d’ella. L’admiro per la seva perseverança, força de voluntat i per lluitar per les seves idees, malgrat les dures crítiques que va rebre. Crec que el món necessita més gent com ella, que no tingui por de tenir idees ‘esbojarrades’, tant a la ciència com a qualsevol altra disciplina.
Ens recomanaries…
Un llibre?
Crònica de l’ocell que dona corda al món de Haruki Murakami.
Música:
Qualsevol cançó de Blaumut.
Artista:
Frida Kahlo i Buster Keaton.
Una pel·lícula o documental:
Millennium Actress de Satoshi Kon.
Un canal de YouTube:
Un medi digital sobre qualsevol tema:
El podcast ‘El descampao’.
Moltes gràcies Nerea i sort en el teu doctorat!
