Miki Ebisuya dirigeix el laboratori de Biologia Sintètica del Desenvolupament, al Laboratori de Biologia Molecular Europeu (EMBL) de Barcelona. Com a bona apassionada del busseig, està encantada amb les vistes al mar des del seu despatx al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). També gaudeix amb els àudio llibres. De fet, va començar a aficionar-se a ells amb l’objectiu d’aprendre anglès, i ara aspira a poder escoltar-los en espanyol algun dia. La jove investigadora ha estat escollida recentment per l’Agència de Ciència i Tecnologia del Japó (JST) per rebre el primer “Premi per a una investigadora brillant (premi Jun Ashida)“. Ebisuya ens explica la seva carrera científica, la qual la va portar des del seu Japó natal fins al PRBB.
Què vas estudiar?
Vaig estudiar biología i després vaig fer un doctorat en biologia cel·lular, transducció de senyals i bioinformàtica. Un cop graduada, vaig tenir la sort de crear el meu propi grup, sense la necessitat de cursar un postdoctorat, i això és quelcom molt poc comú. Es tractava d’un grup molt petit a la Universitat de Kioto, amb només 2 o 3 estudiants.
I vas canviar de tema totalment, oi?
Sí! Sempre m’ha agradat fer diverses coses, ho trobo molt satisfactori i divertit; de fet, de petita, el meu joc preferit era el LEGO. I m’agradava la biologia. Així que em va semblar bona idea combinar ambdues coses, amb la finalitat de ‘crear’ elements biològics. I així és com em vaig iniciar en el món de la biologia sintètica.
Jove i amb molt poca experiència, al capdavant d’un nou grup i adentrar-se en un nou tema… Tot un repte!
Va ser bastant difícil- vam haver de començar des de zero, no sabíem res sobre biologia sintètica! Però vaig tenir molta sort ja que al meu equip hi havia estudiants amb molt talent i, a més, el meu supervisor de doctorat, Eisuke Nishida, em va ajudar molt: va ser molt generós i em va permetre portar al meu grup alguns dels estudiants que hi havia al seu laboratori.
Van passar cinc anys i et vas traslladar al Centre de Biologia del Desenvolupament RIKEN, a Kobe…
El meu contracte a Kioto estava a punt d’acabar, de manera que necessitava una nova feina. A més a més, volia aprendre sobre biologia del desenvolupament. Jo era biòloga cel·lular i no tenia coneixements sobre animals! No obstant, volia reconstituir mecanismes de desenvolupament…
Per què?
La biologia sintètica va néixer a principis dels anys 2000 i jo, sent nova en el camp, no podia competir amb els laboratoris que portaven treballant en aquest tema des de llavors… Degut a que gran part de la feina s’havia dut a terme en organismes unicel·lulars, com E. coli o llevats, vaig decidir centrar-me en organismes multicel·lulars – i així fer-me un lloc en el camp, en certa manera.
“Gran part de la feina en biologia sintètica s’havia dut a terme en organismes unicel·lulars, així que per fer-me un lloc en el camp, vaig decidir centrar-me en organismes multicel·lulars”
Miki Ebisuya
Com vas arribar a EMBL Barcelona?
Sempre havia viscut a la regió de Kansai, al Japó. Després vaig viatjar des d’Osaka fins Kioto, més tard a Kobe… Volia viure en un lloc completament diferent. Un dels centres del PRBB, el Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, de la Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF), té un acord de col·laboració amb el Centre de Biologia del Desenvolupament RIKEN. A més, havia estat a Barcelona diverses vegades, gràcies a en James Sharpe (l’actual director d’EMBL Barcelona). L’any 2013, em va convidar a un esdeveniment al PRBB i, anys més tard, a un altre.
Quan Sharpe estava a punt de ser nomenat director de la nova unitat d’EMBL Barcelona, em va enviar un correu electrònic on m’explicava que estaven cercant nous investigadors principals. Em demanava que distribuís l’oferta a companys meus al Japó. Aquesta oportunitat em va resultar molt interessant – havía quedat impressionada amb la bellesa que desprèn el PRBB i els seus voltants, així com amb els grups de recerca del Parc i de l’EMBL en particular -, de manera que vaig decidir presentar-mejo mateixa com a candidata. Per a que consti, però, encara que una mica a contracor, també vaig fer arribar l’oferta a tots els meus companys!
Com veus la vida a Barcelona, fins el moment?
No puc queixar-me, amb aquest paisatge! Puc veure el mar des del meu despatx, i també puc nedar cada dia després de treballar. El meu marit, que és un investigador postdoctoral al meu laboratori, va arribar fa uns mesos i ja s’ha apuntat a l’equip de voleibol que representa a l’EMBL al torneig que organitza el PRBB. A més a més, el menjar d’aquí és genial; a nosaltres, com a japonesos, ens encanta el marisc, el peix i l’arròs. Barcelona és perfecta!
En quant al nivell de recerca, també he tingut la sort de trobar grups increïbles en aquest mateix edifici, amb els que puc interactuar fàcilment. Compartir diferents punts de vista i idees és quelcom molt positiu, per exemple, les reunions conjuntes entre els laboratoris dels diferents centres.
“He tingut la sort de trobar grups increïbles en aquest mateix edifici, el PRBB, amb els que puc interactuar fàcilment”
Què et resulta més diferent, respecte al Japó?
Aquí la gent interactua molt més. Al Japó, la recerca es porta a terme de manera més individual. El personal investigador japonès sol treballar en silenci al laboratori i se centra en el seu propi projecte. Per altra banda, la majoria d’investigadors europeus cerquen constantment noves col·laboracions i es comuniquen molt entre ells en el seu dia a dia. Crec que ambdues maneres de treballar tenen els seus avantatges. Jo encara estic aprenent a treballar a l’estil europeu, intentant trobar l’equilibri entre centrar-me en el meu propi projecte i comunicar-me amb la resta.
Què és el millor de fer recerca?
Ser investigadora és quelcom que sempre he volgut des de que era ben petita; és un somni fet realitat! Tinc companys de laboratori molt talentosos, un mentor (James) i un equip d’administració que m’ajuden en tot el possible i un equipament de laboratori d’última generació… Potser, el que més m’agrada és que puc alimentar la meva passió i curiositat. Dedico la meva vida a estudiar allò que m’interessa! Un altre aspecte positiu és que els errors en recerca no són un problema. De fet, ens passem el 99% del nostre temps fallant! Aquesta mentalitat de que fallar no és un dolent, sinó una cosa necessària, que fa que afrontem els nous reptes amb més facilitat.
