La informació essencial per a la vida està codificada en l’ADN. Però són les proteïnes les que fan la major part de la feina a les cèl·lules. Sabeu com els nucleòtids (les unitats bàsiques que formen l’ADN) transfereixen la informació als aminoàcids que formen les proteïnes? Doncs gràcies a la transcripció i la traducció, dos processos que tenen lloc al nucli i al citoplasma, respectivament.
La transcripció és la transferència d’informació de l’ADN a l’ARN missatger (ARNm).
La traducció és la transferència d’informació de l’ARNm a les proteïnes.
Durant molt temps s’ha pensat que la transcripció era el mecanisme prioritari de control de l’expressió gènica, però darrerament s’ha descobert que la traducció és més important del que es pensava.
El codi genètic especifica que cada codó (format per tres nucleòtids) al ARNm es correspon amb un aminoàcid específic. Els ARN de transferència (ARNt) són les molècules que executen el codi, portant un aminoàcid en un dels seus costats i unint-se al corresponent codó per l’altre.
Tot això succeeix dins d’unes màquines moleculars anomenades ribosomes, que catalitzen la reacció. La traducció finalitza quan el ribosoma es troba amb un dels tres ‘codons stop’ en el ARNm. Quan això passa cap dels ARNt pot reconèixer aquest codó i la cadena d’aminoàcids és alliberada.
La major part de l’energia que consumeix una cèl·lula es dedica a fer ribosomes i a la traducció, un procés essencial per a la vida. Per tant no és sorprenent que la traducció estigui altament regulada. Per exemple, l’estrès cel·lular i altres condicions fisiològiques estan controlats per l’activitat del factor d’iniciació de la traducció eIF2a. Aquest factor és modificat en situacions d’estrès donant lloc a una resposta que canvia el perfil transcripcional de les cèl·lules, és a dir, quins gens es transcriuen. Errors en aquest sistema de control contribueixen a malalties com la diabetis, la síndrome metabòlica, la osteoporosis i la neurodegeneració.
