De família francesa, Isabelle Vernos va néixer a Madrid. Va créixer entre Astúries i Versailles, i va acabar els estudis de nou a la capital espanyola, on va fer el doctorat. Mare de dos fills, des del 2005 és cap d’un grup de recerca del Centre de Recerca Genòmica (CRG). Vernos va ser escollida fa un any membre del Consell Científic del Consell Europeu de Recerca (ERC).
Com va ser el teu doctorat?
Vaig caracteritzar el grup bithorax, uns gens involucrats en el desenvolupament de la mosca Drosophila. I vaig tenir la gran sort de ser segona autora d’un article publicat a Nature que va ser un dels més citats a Espanya en aquell moment. També vaig fer un petit projecte a part, una col·laboració amb l’Agència Espacial Europea per estudiar l’efecte de la microgravetat en el desenvolupament embrionari. Havíem d’enviar mosques a l’espai, dissenyar experiments que es farien en condicions molt especials i ensenyar als astronautes a fer-los!
En acabar vas marxar de postdoc a Cambridge.
I estava embarassada mentre em dedicava a buscar un grup que m’agradés! Vaig acabar estudiant el desenvolupament en la granota Xenopus, investigant els mecanismes implicats en la definició dels eixos en l’embrió, un tema que m’interessava molt. El meu cap, que treballava amb la seva dona, tenia quatre fills, així que va ser molt comprensiu amb mi.
Què vas descobrir durant el teu postdoc?
Sabíem que els microtúbuls estaven implicats en la localització de certes molècules d’ARN que definien els eixos dorsoventral i anteroposterior. Es coneixien dues proteïnes motores, la cinesina i la dineïna, que movien proteïnes cap a l’extrem negatiu o positiu dels microtúbuls, i es creia que amb aquestes ja n’hi havia prou. Jo vaig començar a buscar d’altres proteïnes associades a microtúbuls, i uns altres grups varen trobar també nous motors, semblants a la cinesina però diferents. Vam descobrir que n’hi ha més de 40!
Després del segon fill vau marxar a Alemanya.
Vaig estar al Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL) tretze anys. Primer, com a postdoc, després amb una posició més independent. Va ser una època en la qual vaig gaudir molt. L’ambient acollidor de l’EMBL em va permetre créixer com a científica independent de forma gradual. Estava envoltada de gent interessada en el mateix tema, que podia oferir reactius, experiència, idees…
No va passar el mateix en venir a Barcelona, oi?
No! Aquesta, de fet, va ser una de les etapes més difícils de la meva carrera. El CRG encara no tenia els equipaments necessaris per a la meva feina; vaig haver d’ajudar a muntar el servei de microscòpia, perquè érem l’únic grup del programa de biologia cel·lular i l’únic que necessitava eren microscopis. I la gent del meu laboratori només em tenia a mi com a referent en el camp.
Què hauries fet si no fossis científica?
Alguna cosa relacionada amb la fotografia. Suposo que per això també m’agrada la biologia cel·lular, el seu aspecte visual i estètic. Puc mirar pel microscopi una cèl·lula en divisió i sorprendre’m de la seva bellesa, tot i que n’he vist milers!
Com és l’experiència de formar part de l’ERC?
Som 22 científics de diferents camps, escollits per un comitè extern. Ens reunim cinc cops l’any per establir totes les activitats del consell, escollir els jurats que donaran les beques, pensar mecanismes per evitar possibles discriminacions, etc. És molta feina, però és realment un honor; aprenc molt.
