Eva Maria Novoa va néixer a Barcelona fa 36 anys. Allà va començar la seva carrera i, després de voltar de punta a punta del món, treballant des d’Estats Units a Austràlia, va tornar a la seva ciutat natal, on dirigeix el grup de recerca d’Epitranscriptòmica i Dinàmica de l’ARN al Centre de Regulació Genòmica (CRG) des de setembre de 2018. Li agrada tocar el piano i jugar a volei platja, fer uns vinets amb els amics, i escapar-se amb la seva família els caps de setmana.
Quina carrera vas estudiar?
Vaig fer dos cursos de Biologia, un de pont, i dos més de Bioquímica, a la UB. Però tot i fer encara la carrera llarga – aleshores eren 4 anys enlloc de 3 -, em va agafar just el primer any del Pla de Bologna, on ja era obligatori fer un màster d’un o dos anys abans de poder fer el doctorat…
I et vas llançar a la bioinformàtica.
Molts amics meus van fer màsters d’un any on bàsicament repetien el mateix que havien après durant la carrera! Havíem de fer un màster, i molts varen triar la opció més curta i fàcil possible. Malgrat ser una opció temptadora, em va semblar una pèrdua de temps, i vaig pensar que ja que m’obligaven a fer-ho, més valia almenys aprendre alguna cosa nova. Un amic em va dir que segurament, pel meu caràcter, m’agradaria programar, així que vaig decidir fer el màster de bioinformàtica a la UPF, tot i que era de dos anys. Al màster vaig aprendre a programar, però també moltes matemàtiques, estadística, anàlisi de dades… Em va agradar molt i em va ser molt útil; crec que vaig estudiar més aquell primer any de Bioinformàtica que durant tota la carrera! Era un dels primers anys que es feia el màster… Curiosament, ara estic treballant aquí al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) on hi ha molts dels investigadors que em van donar classe!
Així que no te’n penedeixes.
Va ser una decisió una mica aleatòria, però va canviar tota la meva trajectòria professional! Després he fet tant wet lab (treball de poyata al laboratori) com dry lab (computacional), i em quedo amb aquest segon! Avui dia la bioinformàtica és essencial, al meu laboratori la majoria d’estudiants són biòlegs experimentals, però els hi dic des del principi que han d’aprendre a programar. Crec que en el nostre camp no pots dependre només de col·laboradors, has de saber tu mateixa un mínim de bioinformàtica.
En acabar el màster vas fer el doctorat a l’IRB i després cap a EEUU.
Si, vaig fer un postdoc al MIT, al laboratori de Biologia Computacional liderat pel Manolis Kellis. M’hi vaig estar dos anys – empalmant dues beques diferents – i després vaig decidir utilitzar el tercer any de la beca Human Frontiers (HFSP) per a continuar el meu postdoctorat a l’altra punta del món, a Austràlia. El motiu principal d’aquest canvi va ser que volia fer recerca a un laboratori on fos possible fer part computacional però també experimental. Durant la meva estada al MIT em vaig adonar que, al menys per a mi, m’és essencial tenir un laboratori per a fer experiments al costat, per a poder testejar les hipòtesis que sorgeixen de l’anàlisi de dades que fas utilitzant la bioinformàtica. Crec que la combinació de wet i dry lab és essencial per a que un laboratori sigui altament eficient.
“Per a mi és essencial tenir un laboratori per a fer experiments, per a poder testejar les hipòtesis que sorgeixen de l’anàlisi de dades que fas utilitzant la bioinformàtica”
Per què vas decidir venir al CRG?
Volia tornar a casa, però també estava molt bé a Australia. Només vaig presentar-me a aquesta posició del CRG perquè m’interessava la genòmica i la bioinformàtica i el CRG era molt fort precisament en aquesta combinació. Tenia clar que si no obtenia aquesta plaça, em quedaria a Austràlia.
Però vas aconseguir la plaça… i no en les condicions més fàcils!
Sí, just dos dies abans de venir a fer l’entrevista al CRG… vaig saber que estava embarassada! M’acabaven d’oferir també una feina de Group Leader a Austràlia, i m’hi vaig quedar un temps més – tot l’embaràs i els primers 6 mesos de la Irene, quan vaig estar de baixa. Vam venir aquí just després.
Està clar que començar el teu laboratori ha estat dur…
Començar el teu propi grup és sempre un repte, i fer-ho amb un bebè, ja et pots imaginar…. Sense el suport de la meva família, que viu aquí, hagués estat quasi impossible. A més econòmicament tampoc ha estat un camí de roses, per motius burocràtics. Al venir a Barcelona la nostra filla tenia només 7 mesos i el meu home s’ha dedicat a cuidar-la tot aquest primer any. Però al venir d’Austràlia, tampoc li estan pagant l’atur, ni allà ni aquí. I a mi els primers nou mesos em consideraven encara no resident, i havia de pagar el màxim d’impostos.
La veritat és que, en retrospectiva, no recomanaria l’experiència d’acabar la baixa de maternitat i començar el teu propi laboratori tot seguit. Hagués necessitat tres mesos més entre mig, per organitzar-me. Em va tocar empaquetar i desempaquetar, fer el trasllat i començar tot un laboratori a l’altra punta del món mentre encara estava de baixa!
Creus que s’haurien de donar més facilitats quan tens fills?
A Austràlia et donen 6 mesos de baixa maternal; i si hagués portat 5 anys treballant a la universitat, hagués tingut dret a un any sencer! Aquí tens uns 4 mesos. Ara està millorant la cosa, han augmentat el permís per als pares també, però queda molt per fer…
Tot i així, en ben poc temps, ja tens un grup de 8 persones!
És que quatre d’elles ja van venir amb mi d’Austràlia, dos estudiants de doctorat, un tècnic, i un bioinformàtic.
Ja tenies a gent al teu càrrec allà?
Si, es podria dir que vaig començar a ‘entrenar-me’ com a cap de laboratori durant el meu darrer any allà. Tenen una mena de posició intermitja on ets independent, tens els teus propis estudiants i beques, però estàs dins el grup d’un investigador principal més senior, la qual cosa et dóna certa estabilitat i tranquilitat.
Una situació ideal… I què esperes ara del teu grup, vols que creixi més o és la mida adequada?
De mida està bé, però potser estaria bé tenir algun estudiant menys i algun postdoc més, per equilibrar. Però de moment he rebut moltíssimes aplicacions de doctorats i molt poques de postdocs. Crec que és difícil aconseguir bons postdocs interessats en venir a un grup que just comença… solen voler anar a laboratoris més establerts, de més renom. El cas del Leszek, el meu únic postdoc, és especial perquè ens vam conèixer a una conferència i els nostres interessos estaven realment molt alineats.
Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Per a mi, el millor de la recerca és lo divertit que és investigar i lo meravellós que és trobar respostes als misteris que ens fascinen. Per suposat, el dia a dia no sempre trobem respostes als ‘grans misteris’, pero sí als petits, i un dia, de cop i volta, potser has trobat la resposta a un dels grans.
“Per a mi, el millor de la recerca és lo divertit que és investigar i lo meravellós que és trobar respostes als misteris que ens fascinen”
Què canviaries del món acadèmic?
El balanç de vida personal i feina. És veritat que cada cop hi ha més consciència de com d’important és el fet de tenir un bon “work-life balance”, i els instituts com per exemple el CRG, cada cop incorporen més mesures per a ajudar a mantenir aquest balanç. Per desgràcia, però, vivim en un món competitiu on el teu èxit com a investigador o investigadora principal (o com a postdoc, o doctorand, etc.) es mesura per les teves publicacions. I si algú altre se t’avança i publica el que tu estaves preparant mentre mantenies un bon balanç de vida personal i laboral…. Doncs la propera vegada potser no en tindras tant, perquè les futures beques que aconsegueixis depenen d’aquestes publicacions. El problema per tant, és el sistema de publicació i avaluació, que premia només a qui arriba primer en la cursa. I això és un greu error, ja que fa que certs experiments de vegades no es facin amb tots els controls que s’haurien de fer, o que fins i tot en alguns casos extrems, hi hagin publicacions amb dades manipulades. Però a part dels problemes científics associats a aquesta ‘cursa per a ser el primer’, aquest sistema també fa que els investigadors tinguin un balanç de vida personal i professional pitjor que gent que treballa en altres àmbits laborals.
“La cursa per a publicar primer empitjora tant la qualitat de la recerca com el balanç de vida personal i professional dels investigadors i investigadores”
Què aconsellaries a una persona que s’està plantejant fer recerca?
Buf, hi ha molts tipus de consells que es podrien donar. Però si m’he de quedar amb un, li diria que es pregunti a si mateix abans d’embarcar-se en aquesta aventura: “Per què vull fer recerca?”. La resposta segurament no passarà ni pel sou, ni pel prestigi, ni pel balanç de la vida personal i laboral. Segurament serà per què t’apassiona la ciència, resoldre misteris, i vols dedicar el teu esforç i temps en avançar en el coneixement d’un camp científic que et fascini. Així que el meu consell seria precisament aquest: no t’oblidis del motiu pel qual volies fer recerca, i tria un grup de recerca i una pregunta científica que et fascini.
