Carles Lalueza-Fox, expert en el camp de l’ADN antic, ens explica com es podrien tornar a la vida espècies icòniques tals com el mamut o el dodo.
L’abisme entre el coneixement que parteix d’una àrea científica concreta i el que arriba a una altra és generalment enorme, i poques vegades el personal científic té el temps i la capacitat necessària de plasmar en un llibre el que fan, descobreixen i cap a on es dirigeix l’àrea científica a la que es dediquen. En aquest sentit, ens trobem amb un cas excepcional; Carles Lalueza-Fox explora en el seu nou llibre “Des-extincions: una immersió ràpida”, de forma breu però profunda, un novíssim camp on convergeixen les grans fites aconseguides en les últimes dècades: la clonació, la tècnica de CRISPR o la recuperació d’ADN d’individus que van viure fa milers d’anys.
Gairebé qualsevol religió abasta la idea de la resurrecció després de la mort. La ciència ficció ha jugat amb tornar a la vida durant dècades, com ara a “Parc Juràsic” de Michael Crichton, o “Frankenstein” de la magnífica Mary Shelley. Ara, per fi, estem a prop d’això.
Carles Lalueza m’ha recordat aquí a Jules Verne, qui va ser capaç de traslladar als seus lectors al segle XIX, i d’una manera prou predicadora per l’època, a uns mons futuristes amb viatges en submarí al fons dels inexplorats mars, viatges on es podria fer la volta al món en dies, o històries on arribàvem a la nostra tan llunyana lluna. Molts d’aquells somnis han esdevingut realitat i, si bé és cert que encara queda molt a recórrer per poder veure mamuts travessant els grans prats siberians, el tret de sortida ja s’ha efectuat.
Però, tenim un deute moral a l’hora de restaurar espècies extingides? En Carles ens convida a reflexionar i preguntar-nos fins a quin punt l’ésser humà acabarà gestionant tots els ecosistemes de la Terra i com d’eficients serem en aquesta tasca, o si la recuperació d’una espècie extingida ajudarà a estabilitzar l’ecosistema original o acabarà actuant com una espècie invasora, doncs l’ecosistema ja no és el mateix. El debat està obert.
El que sí sembla innegable és que el camp de la des-extinció donarà molt joc en el futur i precisa de la col·laboració de nombroses àrees científiques, des d’experts en epigenètica, biologia sintètica, estudis funcionals, fins a ecòlegs i informàtics. Des-Extincions és un llibre amè i de lectura ràpida, perfecte per a qualsevol investigador o investigadora amb ànima curiosa que vulgui posar-se al dia i pretengui participar en una fita que, de portar-se a terme, serà un dels majors èxits del nostre segle.
Ressenya escrita per Manuel Ferrando-Bernal.
Uns convidem a llegir també la ressenya d’un altre llibre de Lalueza-Fox, “Genes, reyes e impostores“.
