Filla d’una pintora i d’un neurocirurgià, Mara Dierssen sempre ha tingut clara la seva vocació. Aquesta investigadora de 46 anys dirigeix un grup de recerca puntera en neurobiologia al Centre de Regulació Genòmica (CRG), dóna classes a tres universitats, organitza innumerables actes de divulgació científica, canta en un grup de rock i té quatre fills.
Quan et vas interessar per la ciència?
Jo crec que els científics som ja des de petits els pesats que volem saber-ho tot… El sistema nerviós sempre m’ha interessat, sobretot les grans preguntes: cóm guardem els records, perquè sentim emocions… Després d’estudiar Medicina vaig fer la tesi a la Universitat de Cantàbria en neurociències des d’un punt de vista farmacológic i conductual.
Després d’una estada postdoctoral a la UAB vaig tornar a Cantàbria per muntar el meu primer laboratori. Vaig començar del no res, però aviat vaig aconseguir muntar un grup de treball en retard mental. Va ser una època molt productiva.
I després, de tornada cap a Catalunya…
Vaig venir a l’Institut de Recerca Oncológica amb en Xavier Estivill, que tenia un grup molt potent de recerca en síndrome de Down (SD) a nivell genètic. Aquests anys van anar molt bé i vaig aprendre moltíssim.
De l’IRO vas venir al CRG. Quines línies principals de recerca tens actualment?
Estudiem bàsicament el retard mental, sobretot SD, i les malalties neuropsiquiàtriques.
Tens molt contacte amb persones que tenen les discapacitats que estudies – como ho valores?
Els científics no podem estar aliens a la realitat que estudiem. Per a mi és important saber que darrera la recerca que faig hi ha persones. I conèixer-les t’ajuda a entendre millor la malaltia. A més, crec que hem d’aprendre molt de les persones amb discapacitats, de la seva actitud i força de voluntat.
“Hem d’aprendre molt de les persones amb discapacitats”
Mara Dierssen
Sembla impossible que tinguis temps per a tot – com és el teu dia típic?
Cansat! Em llevo cap a les 4’45h i vinc a treballar: articles, reunions, experiments, classes, paperassa. Dino alguna cosa ràpida davant de l’ordinador i intento marxar cap a les 17’30 o 18h. Quan arribo a casa faig els deures amb els meus fills, sopem, fem tertúlia i vaig a dormir cap a les 23’30h.
Creus que el món de la recerca és igualitari?
Crec que ho estem aconseguint però encara no ho és. Les grans decisions segueixen a mans del homes, els quals ocupen la majoria de posicions de lideratge. Quan vaig començar encara era pitjor, abans de contractar-te et demanaven si pensaves tenir fills i aquest era un factor decisiu!
Què opines de la divulgació científica?
Si volem que la ciència es valori i si volem rebre finançament de fons públics no podem ignorar al públic. I si s’explica bé, a la gent li encanta la ciència! A més afavoreix les vocacions científiques. Hi ha persones que han vingut a fer pràctiques al meu laboratori després d’haver anat a un acte de divulgació.
El problema és que a Espanya no es valora gens la divulgació des del punt de vista curricular, es considera una pèrdua de temps. A més requereix molt de temps i d’esforç, i en un ambient de molta pressió es fa difícil. I no hi ha cap recolzament econòmic. Una autèntica misèria comparat amb el que es dedica a altres tipus d’actes socials o culturals.
Què es el millor de la ciència?
El repte intel•lectual! La satisfacció d’entendre un procés, l’haver de revisar els meus propis plantejaments cada cinc minuts perquè hi ha alguna cosa que no encaixa i intentar trobar una nova solució.
I el pitjor?
La inseguretat laboral, que impedeix de poder iniciar projectes ambiciosos. Jo he hagut de començar de nou el meu laboratori cinc vegades, i no vaig tenir un contracte fins als 40 anys: vivia de beques. És clar que la mobilitat és positiva, però cal un equilibri.
Què series si no fossis científica?
No seria res! Ser científica no és una professió, és una forma de ser.
