Els ritmes del canvi
Em dic 41°23’07.7″N 2°11’40.0″E i no tinc segon cognom. Sóc un terreny sorrenc a només 50 metres de la vora del Mediterrani a Barcelona, entre l’Hospital del Mar i el Port olímpic. Des d’un estrat profund, invisible a l’ull dels éssers que conviuen a la superfície, he gravat un emocionant historial acústic i sismològic que m’agradaria compartir amb tots vosaltres.
Recordo amb especial estima un dia assolellat i calorós; perfums cars flotaven a l’aire sobre mi. Una banda de músics clàssics de Jazz i Bossa nova. Una festa? Sí. Aquell 16 de maig de 2006 es va celebrar una festa eufòrica i alegre. Semblava com si hagués nascut un nen prodigi i els visitants haguessin vingut des de tots els punts cardinals per celebrar la seva arribada al món. Massa persones per un petit solar de 9.000 metres quadrats. Podia escoltar el brunzit de les veus i el cloc-cloc de milers de sabates.
El ritme festiu, les converses animades i les felicitacions constants donaven pas a alguna cosa que no havia experimentat mai abans. Per alguna raó es volien comunicar amb mi. Havien instal·lat preses de terra des de diferents punts de la superfície que em permetien escoltar i enregistrar molt millor el que passava a dalt.
Abans d’aquells 5 anys que va durar la construcció de l’edifici, a sobre meu es jugava a pilota. Jo era un camp de futbol. 11 persones en cada equip corrien darrere d’una pilota que rebotava constantment (ni tan sols aplicant la cadena de Márkov, es podia predir la seva trajectòria), generant un ritme rebel, alegre i sorprenent. Diguem-ne un poli-ritme amb cadència de servei de córner. Això m’encantava. I certament la biomassa dels éssers que actualment habiten l’edifici deu ser gairebé 100 vegades superior a la dels jugadors. Potser unes 1.400 persones… Amb l’edat un va aprenent una mica d’àlgebra i és capaç de fer els seus càlculs.
Abans de construir-se el PRBB, jo era un camp de futbol, i abans encara estava cobert de barraques.
Abans de que s’hi jugués a futbol aquí també hi vivien éssers, centenars d’ells. Però no tenien casa. Per la lleugeresa del pes de la construcció, diria que eren barraques. De vegades jo absorbia tot el que hi havia en el seu interior quan una tempesta feia pujar el nivell del mar. Vivien en condicions precàries. I malgrat tot, aquests éssers produïen un ritme màgic. Tic_tactac_tic_tactic. Podia escoltar clarament el so constant d’aquells talons. Altres solars de la zona encara avui em tenen enveja, perquè abans de la guerra civil va néixer una estrella sobre les meves espatlles: Carmen Amaya, la millor ballarina de flamenc, coneguda com La Capitana.
L’inici dels anys 90 va ser una bogeria. Tots els terrenys del meu voltant es van transformar completament. De sobte hi havia gratacels, un port, restaurants i un passeig marítim. La ciutat es preparava per a una gran celebració a ritme de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, els Jocs Olímpics de 1992.
Just al meu costat es va obrir una autopista sota terra i es va instal·lar un cable amb una capacitat de transmissió de dades enorme. L’anomenen l’anell científic. Era necessari perquè també va néixer una nova universitat molt a prop meu. Gaudeamus igitur.
I llavors em va tocar tornar a evolucionar. El 2001 van començar a construir sobre mi l’edifici el·líptic que canviaria per sempre l’horitzó de Barcelona: el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.
El 2001 van començar a construir sobre mi l’edifici el·líptic que canviaria per sempre l’horitzó de Barcelona: el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.
En aquests 15 anys de vida del PRBB he enregistrat més de 3.000 milions d’incidències acústiques, tantes com les lletres que té el genoma humà. He sentit parlar en més de 40 idiomes. He vibrat amb els assajos d’una orquestra i un cor. He escoltat els aplaudiments del públic que reconeixia la tasca de científiques premiades. Quina celebració de la diversitat i el talent! Quina meravella!
També he enregistrat 42 milions de micro-sismes que corresponen al total de molècules en una sola cèl·lula humana i 20.000 incidències sismològiques, el nombre estimat de proteïnes diferents en el cos dels humans. Són xifres impressionants que reflecteixen l’activitat contínua dels residents de la gran el·lipse. I també percebo que persones de tot el món viatgen fins aquí per interactuar amb “la meva” gent i intercanviar els seus ritmes.
L’any passat va ser diferent. No m’explico què va passar. Encara que seguia percebent els senyals acústics i sísmics des de les preses de terra sense parar, no notava la presència de tants éssers. Chillout total. M’havien abandonat? Per sort, no. Ara, la majoria sembla haver tornat i ja em sento més tranquil. Què portarà el futur? Chi lo sa? El que si sé i m’omple d’orgull és saber que sóc un lloc important, internacional i respectat.
Ritme, salut i força!
