Les iniciatives centrades en sostenibilitat són cada vegada més comuns en la nostra societat, fins i tot en els centres de recerca. Cada vegada és més freqüent escoltar frases com “nosaltres, com a científics, tenim una responsabilitat especial davant la crisi ecològica”. Es tracta d’una tendència positiva, ja que hem de ser conscients d’un dels majors reptes del nostre futur. No obstant això, no està quedant més clar: què hem de fer i com?
Una conseqüència desafortunada d’aquesta confusió és la propagació del greenwashing, la pràctica d’utilitzar declaracions falses sobre sostenibilitat per part de les empreses per tal d’augmentar els seus beneficis; i el sciencewashing, la pràctica utilitzada per empreses comercials, corporacions o governs per augmentar els seus beneficis o prestigi mitjançant declaracions científiques falses o incoherents.
Javier del Campo, líder de grup a l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), va parlar sobre això en el Sustainability Seminar d’aquest mes, titulat “La ciència es torna més verda: l’ús polític i corporatiu del poder social científic”. Ara tenim una comprensió raonable del greenwashing i sabem com reconèixer-ho; per exemple, quan una agència de viatges ofereix tarifes de “compensació de carboni” per als seus bitllets d’avió. Però el sciencewashing ha donat recentment un nou gir i ha passat de “aquesta crema facial et rejovenirà” a “aquesta nova tecnologia valorada en un milió d’euros salvarà l’ecosistema”.
Un exemple molt conegut i sovint debatut és la idea de la colonització humana d’un altre planeta si l’ecosistema global de la Terra col·lapsés i es tornés hostil per a la vida (una espècie de pla B per escapar del nostre planeta). Però la quantitat de diners que s’hauria d’invertir en un projecte tan novedós podria potencialment “arreglar” el nostre planeta amb menys esforç i més probabilitat d’èxit.
Estem utilitzant la ciència de la manera més eficient per resoldre els problemes de sostenibilitat?
Exemples menys evidents són els projectes que prometen reconstruir ecosistemes danyats, com un projecte de replantació de coralls en el qual va participar la NFL (Lliga Nacional de Futbol Americà d’EUA) i que va guanyar molta popularitat. Tanmateix, aquests projectes de vegades es planifiquen per motius de prestigi i no tenen una planificació ecològica i científica acurada. Protegir les colònies de coralls ja existents sembla una estratègia més eficaç que plantar-ne de noves. A més, hi ha molts pocs estudis de seguiment que demostrin si aquestes iniciatives de restauració ecològica són realment eficaces. Lamentablement, la ciència pot equivocar-se, o almenys quedar-se curta, i no sempre és fàcil distingir el bo del dolent en aquests casos.
Llavors, què hem de fer i com?
Una conclusió positiva de les històries que en Javier va comentar en la seva xerrada és que la comunitat científica sí que té poder: el poder social d’influir en la ciutadania. El greenwashing i el sciencewashing existeixen perquè la ciència és popular i es respecta el coneixement dels investigadors y investigadores. Per tant, l’hem d’utilitzar correctament per promoure enfocaments d’abaix a adalt en el moviment de la sostenibilitat.
Una de les formes més senzilles de fer-ho és facilitar el diàleg entre la ciència i el públic. Només cal trobar la forma que millor s’adapti a cadascú: des d’organitzar grups activistes o unir-s’hi, fins a participar com a voluntaris en esdeveniments de comunicació científica, o simplement llegir informes de recerca sobre el tema i compartir els coneixements amb els companys de feina, amics i familiars. Potser no puguem arreglar-ho tot alhora i potser siguem massa lents i inevitablement perdem part de la biodiversitat actual de la Terra. Però la ciència té coneixements i habilitats sobre com millorar les coses i mitigar els danys. I nosaltres, com a científics i cientifiques, seguim tenint el nostre pensament crític i el nostre poder social.
