Perseguint papallones: un viatge transcontinental

La papallona migradora dels cards, Vanessa cardui, busca “l’eterna primavera” i migra intentant trobar les condicions òptimes per a completar el seu cicle vital. Fins fa poc, se sabia que aquest lepidòpter habitava Europa durant l’estiu i primavera, però que en èpoques més fredes marxava cap a Àfrica. I tot i que es tenien indicis de la seva presència al Marroc, la complexitat logística de monitoritzar el recorregut d’uns organismes tan petits feia que no se sabés amb exactitud on passaven l’hivern europeu.

Recentment, una recerca ha realitzat estudis de camp durant 2 anys a diferents indrets d’Àfrica i ha documentat 280 nous llocs de cria que no es coneixien. Aquesta troballa ha permès completar la ruta migratòria d’aquest lepidòpter, que tot i que viu tan sols un mes, recorre 15.000 km des d’Europa fins l’Àfrica sub-Sahariana, tot travessant el desert del Sàhara. Així, s’ha descobert la ruta migratòria més llarga coneguda en insectes fins avui dia.

L’estudi ha comptat amb col·laboradors d’arreu del continent africà i ha estat co-liderat per en Roger Vila, investigador principal del Laboratori de Diversitat i Evolució de les Papallones de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), i el seu ex-doctorand i ara company i amic, en Gerard Talavera, investigador de l’Institut Botànic de Barcelona (IBB, CSIC-Ajuntament de Barcelona). A El·lipse hem parlat amb en Roger per conèixer millor com han desenvolupat el projecte.

Com va sorgir la idea de mostrejar Àfrica en la cerca de V. cardui?

Ja feia molts anys que teníem aquesta idea al cap. L’any 2009 arran d’una migració massiva de papallones Vanessa cardui aquí a Catalunya vam començar a donar-li voltes a com, sense mostrejar el continent, podríem demostrar que sobrevolen Àfrica. Va ser llavors quan vam considerar seqüenciar-les i analitzar el pol·len de les seves ales. El problema va ser que, quan ens vam disposar a recol·lectar individus, l’onada ja havia passat i vam haver d’esperar fins a la següent migració massiva, l’any 2012. Recordo que arribaven pel mar a la platja de Gavà, i arribaven tan esgotades que es paraven a la sorra o la primera flor que trobaven.

Vam agafar-ne algunes per seqüenciar i va ser un moment increïble quan vam comprovar que les V. cardui portaven les ales carregades de pol·len africà. Gràcies a això vam poder validar l’ús del metabarcoding en pol·len – anàlisi genètica de l’ADN d’una mostra que permet identificar les espècies que hi ha en ella – com a eina per reconstruir les migracions.

Com ha estat organitzar la primera xarxa de monitoratge a gran escala d’un insecte a l’Àfrica?

La veritat és que ha estat un projecte bastant complex. Hem comptat amb col·laboradors i col·laboradores de 17 institucions – moltes africanes, de Kenya, Benin, Camerún, Etiòpia o Senegal, però també de Polònia, Anglaterra, Itàlia o fins i tot Canadà –que ens han ajudat a fer el monitoratge. Personal investigador i estudiants amb molta energia i molt interessats que han tingut la voluntat de formar-se i aprendre els protocols i han permès fer possible aquest estudi.

Però a més dels nous contactes que hem fet, hem comptat amb el finançament del National Geographic, el Zoo de Barcelona, la British Ecological Society, el CSIC, el Ministeri de Ciència i Innovació i el Govern de Canadà. Gràcies a això hem pogut sufragar els costos d’una recerca tan gran com aquesta que ha comptat amb una vintena d’institucions.

Què implica la nova troballa?

D’aquesta espècie teníem molt estudiat el seu comportament a Europa i sabíem que arribava al nord d’Àfrica sempre buscant el moment després de les pluges més fortes, però desconeixíem què passava més al sud durant els hiverns europeus. Teníem models que havíem construït a partir d’algunes expedicions, però eren molt limitats. Ara, per fi hem aconseguit completar la ruta migratòria més llarga que es coneix fins ara en insectes.

Hem aconseguit completar la ruta migratòria més llarga que es coneix fins ara en insectes, uns 15.000 km des d’Europa fins l’Àfrica sub-Sahariana

L’extens monitoratge que hem dut a terme els últims anys ens han permés comprovar que la papallona Vanessa cardui travessa el desert del Sàhara. Així com també hem pogut documentar prop de 300 llocs de cria que no coneixíem. Amb aquestes dades podem ajustar els models anteriors i obtenir models més potents i acurats que ens permetin detectar potencials llocs de cria en regions similars.

Alguna anècdota curiosa d’aquest estudi?

Una cosa que ens va passar és que segons els notres models, la V. cardui cria al Sàhara occidental al febrer. Però això no quadrava, perquè allò és tot desert i no hi creixen plantes en aquesta època. Vam mirar a les bases de dades i efectivament no hi havia indicis que hi hagués cap planta, ni cards, ni res. Mirant mapes satèl·lits vam veure unes taques verdoses… així que vam decidir anar-hi, i vam veure que efectivament hi ha unes petites depressions on s’acumula la humitat, fins al punt que es fan fins i tot basses. Duren només 4-5 dies, però és suficient per a que creixin les plantes i efectivament vam tobar V. cardui ponent ous!

Perquè són importants aquests resultats que heu trobat?

Amb els nous models podem estudiar com el canvi climàtic pot afectar les rutes migratòries d’aquest lepidòpter i les implicacions ambientals que podria tenir un canvi en aquestes.

Així mateix gràcies a aquestes expedicions hem pogut veure migracions molt maques que ja feia temps que buscàvem. D’una banda, la d’una papallona nocturna i de l’altra, de la libèl·lula emperador divagant. Tot i que ja sabíem que migrava (d’aquí el seu nom), no sabíem ben bé per quines zones d’Àfrica es movia. I va ser increïble veure tants exemplars volant junts. Això també ens va permetre poder agafar individus que després al laboratori analitzarem per estudiar millor la seva ruta migratòria.

Una cosa curiosa que ens va sobtar va ser que al principi de veure aquestes libèl·lules ens costava molt reconèixer l’espècie. A l’Àfrica, l’emperador divagant no té els colors blaus llampants que té aquí a Catalunya. Això és perquè les que estan a l’Àfrica acaben d’emergir, no han madurat sexualment i tenen la síndrome migratòria; una fase on només pensen i dediquen tota la seva energia a volar. En canvi, quan arriben a la península, on hi ha unes condicions ambientals més favorables, maduren sexualment i busquen el seu company reproductor.

Roger, moltes gràcies per rebre’ns i estem atentes a la teva recerca!