ciHa passat gairebé una dècada des que el terme “ciència oberta” va aparèixer per primera vegada a la Viquipèdia. La pàgina va ser creada per Aaron Swartz i inicialment redirigia a “open access” (accés obert). Uns anys més tard, aquest jove activista es va suïcidar com a conseqüència de la pressió dels càrrecs contra ell després d’haver pujat molts articles amb llicència privada a Internet.
Open access (OA) es refereix a l’accessibilitat d’articles científics per a tothom a través d’Internet i de forma gratuïta —al contrari del que passa en la publicació científica tradicional, on, un cop publicat un article en una revista, cal pagar per llegir-lo. Moltes agències governamentals ja demanen als científics que financen que publiquin en una revista d’accés obert (l’anomenat “gold OA”), o bé que pugin l’article publicat en una altra revista a un repositori obert (el “green OA“), quan ha passat un temps prudencial. Els preprints, articles publicats a Internet abans de la revisió per parells i de la publicació en una revista, també comencen a guanyar terreny en les ciències biològiques.
Però la ciència oberta és més que el simple accés obert. Open data i Open methodology són altres dos pilars indispensables per fer la ciència moderna reproduïble. Impliquen fer accessibles no solament els resultats finals, sinó també les dades originals i la metodologia utilitzada per analitzar-les. La recent inundació de dades ha donat lloc al naixement de repositoris públics oberts, com el Sequence Read Archive o el European Variant Archive, per a que investigadors puguin reanalitzar el material existent.
La recent inundació de dades ha donat lloc al naixement de repositoris públics oberts, per a que investigadors puguin reanalitzar el material existent.
Un requisit comú d’aquests dipòsits és que les dades estiguin en un format obert (open format), de manera que altres investigadors les puguin processar amb eines diferents de les utilitzades originàriament. A més de les dades, un nombre creixent de revistes també requereixen als autors que proporcionin el seu codi (open source) perquè els revisors puguin avaluar plenament els resultats.
Avui dia hi ha un creixent esforç a formar científics en tecnologies que permeten la col·laboració d’una manera oberta i traçable, com els sistemes de control de versions com GitHub, les wikis o els quaderns de laboratori digitals. Potser en el futur ja no caldrà distingir “ciència oberta” de simplement ciència.
Article escrit per Toni Hermoso, del Centre de Regulació Genòmica (CRG).
