La publicació dels resultats científics és una part essencial de la recerca. Permet que investigadors d’arreu del món estiguin al dia de les troballes en el seu camp i que la ciència pugui avançar globalment. Hi ha centenars de revistes científiques, essent Nature i Science unes de les més reconegudes.
Però publicar no és senzill. Els investigadors han de posar la seva feina per escrit en un format molt específic que inclou:
- una introducció del que se sabia fins ara del tema
- els resultats
- una discussió sobre què podrien significar les seves troballes
- una conclusió
A més, totes les revistes exigeixen una secció de materials i mètodes, on s’ha d’explicar detalladament quins experiments s’han fet, com s’han dut a terme i quins recursos s’han utilitzat. Això és especialment important perquè, si un altre investigador vol reproduir l’experiment, pugui fer-ho.
Amb l’actual sistema de “revisió per parells”, un cop l’editor de la revista rep l’article busca dos o tres experts externs perquè facin una revisió de l’article de manera gratuïta i anònima. Aquests han de comprovar que els experiments s’hagin fet correctament, que les conclusions siguin encertades i realistes, i que la troballa representi realment un avenç en aquest camp de recerca. Els experts, en general, són també investigadors en actiu. Així doncs, els científics es controlen i es corregeixen a ells mateixos, els uns als altres.
Òbviament, hi ha punts foscos en aquest sistema. Poden ser realment objectius investigadors que són potencials competidors dels autors? El problema és que, en la recerca científica, només investigadors que treballen en el mateix camp són capaços d’avaluar un article. La part positiva és que tots els científics del món són dins el mateix sac: tots són en algun moment autors i revisors. Per això, tot i que aquest sistema de “revisió per parells” no és perfecte, és el millor que tenim – de moment.
En els darrers anys s’ha començat a experimentar amb nombroses alternatives al sistema tradicional de publicació acadèmica: des de revistes d’accés obert, com PLOS o la BMC series, a una revisió per parells transparent, en què els informes dels revisors, i els seus noms, es publiquen juntament amb el article original – com per exemple a eLife o F1000Research. En un moment en què la ciència oberta està in crescendo a tota Europa, segurament anirem veient moltes noves iniciatives en aquest camp.
