Marc Güell va créixer a Olot i es va traslladar a Barcelona per estudiar química i posteriorment enginyeria tècnica de telecomunicacions. Després del seu doctorat al Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL) i al Centre de Regulació Genòmica (CRG) va marxar a Boston, a l’Institut Wyss de la Universitat de Harvard, on va desenvolupar noves tecnologies per a l’edició genètica i la biologia sintètica. Des de l’estiu de 2017, lidera el grup de recerca en Biologia Sintètica Translacional del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF), on treballa per aplicar els avenços en enginyeria genètica en teràpies.
Has tornat de Harvard per instal·lar-te de nou a Barcelona. Per què?
Em sento molt europeu, volia tornar aquí. La qualitat de la ciència a Barcelona és molt alta. Potser destaquem més en la recerca bàsica; però, tot i així, hi ha tots els ingredients per fer molt bona recerca i la ciutat atreu talent internacional. He tingut l’oportunitat de marxar a altres llocs, però he volgut tornar.
“(A Barcelona) hi ha tots els ingredients per fer molt bona recerca i la ciutat atreu talent internacional”
Marc Güell
Quines diferències hi ha entre la recerca dels Estats Units i la d’aquí?
El preu per fallar als Estats Units és molt més baix. Els americans fan una aposta molt forta pel risc. Això els permet arribar a descobertes que a Europa ens costen més. És cert que hi ha molts projectes de gran risc que acaben fallant; però, molts cops, els grans descobriments vénen d’aquest tipus de projectes. Aquestes iniciatives, a Europa, sovint costen de finançar.
D’estudiar química i enginyeria de telecomunicacions a dedicar-se a la biologia sintètica…
Sempre m’ha agradat molt la ciència experimental i el desenvolupament tecnològic. Podia haver fet qualsevol carrera de ciències experimentals. D’altra banda, les telecomunicacions em van aportar la formació en computació. Al final, vaig acabar fent biologia sintètica perquè m’agrada molt crear tecnologies que ens permetin solucionar problemes. I com que la matèria viva és la maquinària més avançada que existeix, em va motivar el repte de fer enginyeria en sistemes vius per crear noves teràpies.
“M’agrada molt crear tecnologies que ens permetin solucionar problemes”
Com funciona la teràpia gènica?
Hi ha dues maneres. Una és el mètode ex vivo, quan s’extreu tot un teixit, es modifica genèticament i, un cop funciona bé, es torna a introduir. És el cas dels nens bombolla, als qui s’extreuen les cèl·lules hematopoètiques, es modifiquen genèticament i se’ls tornen a implantar. En altres casos aquesta opció no és viable i s’ha d’introduir el material genètic d’interès a les cèl·lules sense treure-les del cos. Aleshores, es treballa amb virus o altres nanopartícules que puguin introduir els gens dins les cèl·lules del teixit.
A banda de la teva recerca, has creat l’spin off eGenesis. Com va sorgir?
Durant la meva estada a Harvard em vaig dedicar a l’edició de genomes de cèl·lules de mamífer. Vam avançar força i ens vam preguntar com podíem materialitzar els nostres descobriments per solucionar un problema mèdic important. La falta de teixits per fer trasplantaments és un dels grans problemes mèdics en l’actualitat i sembla no tenir una solució fàcil: cada vegada envellim més i soms millors a l’hora de mantenir pacients crítics vius, però hi ha poques perspectives per augmentar la quantitat d’òrgans disponibles per a trasplantaments. Una possibilitat per produir òrgans de manera il·limitada és fent servir animals, com el porc.
Quines dificultats té aquest procés?
A priori hem de trencar dues barreres: la compatibilitat amb el nostre sistema immunitari i els virus endògens. Gairebé tots els mamífers tenen dins del seu ADN virus endògens que es transmeten de pares a fills. En el cas dels humans, gairebé no els fem cas perquè són molt antics i són pràcticament inactius. Però en el cas dels porcs, són una adquisició més moderna i poden infectar cèl·lules humanes. Com que es tracta de virus endògens, per molt netes que mantinguem les cèl·lules, els virus continuaran transmetent-se. L’única solució sembla aplicar enginyeria genètica per fer animals més compatibles i sense virus endògens actius.
Quines són les implicacions principals dels vostres descobriments?
A curt i mig termini, treballem per crear eines que ens permetin curar malalties. La teràpia gènica ja és real: s’acaba d’aprovar la seva utilització per tractar la leucèmia, que s’uneix a una llista creixent de malalties. Però a llarg termini, es genera un gran debat. La transcendència de modificar l’espècie humana de manera dirigida té unes implicacions que van més enllà dels laboratoris.
“La teràpia gènica ja és real (…), però a llarg termini, genera un gran debat. Tot i així, crec que ha arribat a la societat per quedar-s’hi i expandir-se”
On és el límit?
El límit l’hem d’anar aprenent. De moment, hi ha un ampli consens en l’ús de l’enginyeria genètica en cèl·lules somàtiques per a finalitats terapèutiques (milers d’assajos clínics en marxa). Tanmateix, fa poc s’ha demostrat la viabilitat tècnica de modificar embrions humans. Aquestes modificacions que afecten la línia germinal segurament trigaran més a sortir del laboratori.
La tecnologia està anant molt ràpid i el debat no només és ètic, hi ha un component econòmic poc menyspreable. Quan tinguem disponible un tractament contra la leucèmia però aquest tractament costi més de mig milió d’euros, com ho gestionarem? Al final, la recerca que fem només té sentit si arriba a tothom. No és una decisió que haguem de prendre els científics, però és important que informem que la teràpia gènica ha arribat a la societat per quedar-s’hi i expandir-se.
