A finals de setembre se celebra, des de 1958, la Setmana Internacional de les Persones Sordes, amb el 23 de setembre proclamat el Dia Internacional de la Llengua de Signes, per les Nacions Unides; enguany amb el tema “Un món on les persones sordes puguin signar a qualsevol lloc!”.
Segons la Federació Mundial de Sords, hi ha més de 70 milions de persones sordes a tot el món, que col·lectivament utilitzen més de 300 llengües de signes diferents.
La Judit Sainz és una d’elles. Treballa a l ‘Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF) donant suport administratiu a diferents grups de recerca de l’Institut, i en aquest post aprofita per explicar-nos què significa, en el seu cas, ser sorda, així com reflexionar sobre les discapacitats invisibles en general.
Permeteu-me ser clara: crec que la integració social de les persones amb discapacitat, sigui quina sigui, és essencial per a la nostra societat. Però encara no ho hem aconseguit.
Segons la meva opinió, no hi ha una persona millor que una altra, i no n’hi ha cap que sigui “menys capaç” de fer alguna cosa. Tothom, d’una forma o una altra, necessita ajuda d’algú més. Així que plantejo una pregunta molt simple: per què se’ns classifica com a persones discapacitades?
Tots mereixem, i per suposat tenim el dret, de tenir les mateixes oportunitats que els altres.
Sí, ens falta un o alguns dels nostres sentits, però això no significa que siguem persones inferiors. Per exemple, mai t’hauries adonat que soc sorda i que utilitzo audiòfons si no t’ho hagués dit, o t’hagués ensenyat els meus bonics audiòfons roses dels quals n’estic tan orgullosa.
El pes de la invisibilitat
Com que la sordesa no és visible i no es pot apreciar a simple vista, a les persones sordes sovint ens resulta encara més difícil obtenir ajuda de tota mena que a algú amb una discapacitat més visible, per exemple, una persona en cadira de rodes o fins i tot una persona cega. Òbviament, tots mereixem l’ajuda que necessitem a diari, sigui quina sigui la nostra discapacitat – fins i tot les persones sense discapacitat! Cada necessitat és diferent. En el cas particular de les discapacitats invisibles, una de les càrregues és haver d’explicar les nostres necessitats constantment, perquè no són òbvies. O ser categoritzat erròniament com a groller, o tonto, per no comportar-se de la manera esperada.
Us explicaré una anècdota que em va passar quan vaig començar a treballar aquí al PRBB. Això va ser fa 14 anys, i encara no feia servir audiòfons, ja que la meva audició encara no era tan dolenta (tinc una malaltia degenerativa), o almenys no m’havia adonat que ho era. Treballaba al quart pis, en una oficina amb quatre persones més. Quan arribava als matins, normalment deia: “Bon dia!”. Però mai escoltava cap resposta. Això em feia sentir molt exclosa, fins al punt que un dia em vaig donar la volta i els vaig preguntar per què estaven sent tan maleducades. Van respondre que cada matí em saludaven. Era jo que no les sentia.
En el cas de les discapacitats invisibles, com la sordesa, una de les càrregues és haver d’explicar les nostres necessitats constantment, perquè no són evidents a simple vista.
El mateix succeeix quan estic treballant i algú ve i em diu alguna cosa per l’esquena. Pot ser que no els escolti i, si no els veig, ni tan sols soc conscient que m’estan parlant. Probablement pensin que estic sent mal educada, o si després interactuo amb ells, sense saber el que passa, es podria confondre i pensar que m’estic fent la tonta. Aquesta és, de fet, una batalla constant: no ser titllada de tonta perquè la gent no entén el nostre comportament.
Hi ha més exemples de “necessitats invisibles” per a les persones sordes en què la societat en general normalment no pensa. Per exemple, cada vegada que una persona sorda ha d’anar a una cita amb el metge, necessita l’ajuda d’algú que sàpiga el llenguatge de signes per interpretar. I això sovint significa haver d’esperar més temps, fins que hi hagi un o una intèrpret disponible. Afortunadament, la tecnologia ha permès moltes millores, per exemple, a través de videotrucades, etc., però encara no són suficients.
Entendre’ns els uns als altres
És important ser conscient dels altres per entendre les seves necessitats. I aquesta entesa, i l’esforç que requereix, ha de venir d’ambdós costats. Per exemple, seria interessant per a les persones, no només les persones sordes, sinó qualsevol persona, aprendre el llenguatge de signes, perquè les persones sordes puguin comunicar-se d’una manera més fàcil amb els altres. Tanmateix, és difícil, perquè tot i que la llengua de signes catalana (LSC), per exemple, va ser reconeguda com a llengua oficial el 2010 pel Parlament de Catalunya, encara no ha estat aprovada com una activitat educativa permanent del Departament d’Educació. Així, mentre aprenem anglès o francès a les escoles com a segones llengües, no hi ha opció per aprendre llengua de signes: només una escola a Barcelona, Tres Pins, ofereix educació bilingüe, essent una de les dues llengües la llengua de signes. Però aprendre LSC o qualsevol altre llenguatge de signes hauria de ser accessible per a tothom, no només per a les persones sordes o aquelles amb familiars sords o amb problemes d’audició.
És important ser conscient dels altres, entendre les necessitats dels altres. I aquesta entesa, i l’esforç que requereix, ha de venir d’ambdós costats.
Crec que hauríem de ser més empàtics. No som només números, no hem de ser deixats de banda o se’ns ha d’exigir que fem un esforç extra en la majoria de les coses en la nostra vida diària. Hauríem de rebre aquesta ajuda extra, que de vegades son coses petites que poden marcar una gran diferència. Per exemple, una cosa tan simple com parlar per telèfon era realment difícil per a mi. En fer servir audiòfons i a causa de la posició dels altaveus del telèfon, no podia escoltar correctament. Ara, després de força temps, m’han donat un mòbil al qual puc connectar els meus audiòfons a través de bluetooth, cosa que ho fa molt més fàcil.
Un altre exemple d’una cosa senzilla però útil, en aquest cas per a persones cegues, és la veu als ascensors, que indica quan s’obren i tanquen les portes, o el número de pis, com passa ara al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) – tot i que només en un ascensor.
En general, crec que algunes coses estan millorant, però no prou ràpid. Espero que la celebració del Dia de la Sordesa, que enguany a Catalunya serà el 30 de setembre, dugui a un major reconeixement dels drets de les persones sordes arreu del món.
El lema del Dia Internacional de les Llengües de Signes 2023 és “Un món on les persones sordes de tot el món puguin signar en qualsevol lloc!”. El fet que hi hagi tanta diversitat de llengües de signes mostra el pes considerable que les llengües de signes tenen, o haurien de tenir, en la nostra societat. Potser aquest pes, unit, sigui una força per al canvi.
Aquest article d’opinió va ser escrit per Judit Sainz (IBE), que ha estat treballant al PRBB durant més de 15 anys.
