Joan Steitz, professora de Biofísica Molecular i Bioquímica de la Universitat de Yale i de l’Institut Mèdic Howard Hughes, va venir a Barcelona el gener del 2015 per participar en la trobada anual del Centre de Regulació Genòmica (CRG). Considerada una de les fundadores del camp de la biologia de l’ARN i coneguda mundialment per les seves nombroses excepcionals contribucions, és també una destacada activista en la promoció de les carreres científiques de les dones. Mare d’un fill que va seguir els seus passos i dona del guanyador d’un Premi Nobel, durant la seva estada al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) va donar una conferència sobre la seva investigació dels ARN no codificants i va participar en una taula rodona sobre dones i ciència.
És la ciència un camp particularment masclista?
En realitat, no. Jo diria que és comparable als estudis jurídics, de finances…; qualsevol professió competitiva i amb forta pressió sembla que pateix el mateix problema! De fet, en una edició recent de Science es mostrava que els camps més sexistes sembla que són aquells en els quals es creu que cal ser un geni per treballar-hi, com la física, o fins i tot la filosofia! Dins de les ciències, la biologia sol ser considerada com una de les més equilibrades pel que fa a qüestions de gènere.
Quan vas començar, no hi havia pràcticament dones científiques que poguessin ser models a seguir… Com et va afectar?
Com a estudiant o fins i tot com a postdoctorand, ni tan sols se’m va acudir que em pogués convertir en una cap de grup! Em vaig quedar molt sorpresa quan vaig rebre una oferta de feina. La biologia molecular era un camp nou i gairebé no hi havia universitats als Estats Units que tinguessin biòlegs moleculars, així que això va ajudar-hi, però no em sentia en absolut preparada! No obstant això, sempre m’agrada respondre als desafiaments i vaig pensar que si algú podia fer-ho, jo també. Això no vol dir que no estigués espantada. Només hi havia un parell de dones a Yale en aquell moment.
Alguna vegada has patit discriminació per ser una dona?
He vist coses terribles que els han succeït a altres dones, però jo només he experimentat coses de poca importància. Probablement com moltes dones de la meva generació, sento que he tingut molta sort i que m’he escapat de la discriminació que han patit la majoria de les dones.
Com ha millorat la situació en els últims vint anys?
Les coses no han canviat prou, tot i que han canviat increïblement! Abans es feien obertament comentaris molt discriminatoris. Ara tothom està més sensibilitzat i no es fan tan obertament —però no vol dir que no es diguin en privat, en sopars … I a les dones encara se’ls paga menys que als homes per la mateixa feina. Per tant, encara no hem arribat on cal.
Què es pot fer i qui ho ha de fer?
Tot el que hem de fer és augmentar el nombre de dones a la ciència, perquè ser part de la minoria definitivament no ajuda; és part del problema! No sé com s’ha de fer això, però. Ara bé, el que és clar és que els canvis han de venir de dalt. He vist com les coses milloren amb un nou director, tan sols per tornar cap enrere de nou amb un altre. A més, els organismes de finançament i els governs haurien de recopilar informació sobre els percentatges de dones que sol·liciten i reben subvencions i fer-la pública, donar aquesta informació a les persones que estan prenent les decisions, utilitzar-la per fer comparacions en el temps i veure com la situació va canviant. Cal que ens anem fixant en això.
“Els organismes de finançament i els governs haurien de recopilar informació sobre els percentatges de dones que sol·liciten i reben subvencions i fer-la pública, donar aquesta informació a les persones que estan prenent les decisions”
Alguns països ho porten millor que d’altres …
Un bon exemple és la “subvenció de suport 120%” a Suïssa. Una investigadora que té un nen petit pot optar per treballar a temps parcial i tenir una reducció del 20% en el seu salari per part de la seva institució. A canvi, el Govern li dóna el 40% del seu salari per contractar algú que l’ajudi en la seva recerca, o amb la cura del fill.
Algun consell?
Hi ha tests de “biaixos implícits” que han descobert coses realment impressionants. No t’adones de com d’esbiaixada n’estàs tu mateixa i com n’estàs de subjecte a estereotips fins que ho poses a prova. Així és que suggeriria a tots els investigadors que fessin aquests tests ells mateixos i reflexionessin sobre les seves pròpies actituds! Potser part del canvi ha de venir de dins.
