Joan Albanell (Barcelona, 1964) va estudiar medicina a la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) i, després de passar pels hospitals Vall d’Hebron i Clínic, a l’igual que pel Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, es va establir a l’Hospital del Mar com a cap del servei d’oncologia mèdica, ara fa 13 anys. A més, lidera el Grup de Recerca en Teràpia Molecular del Càncer a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i és catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Casat amb una oncòloga i amb tres fills, Albanell ens parla sobre la seva carrera i les darreres novetats en càncer de mama.
Què aporta la part assistencial a la recerca i a l’inrevés?
La base de la medicina és l’assistència. Un cop això es fa amb alts estàndards, es pot afegir la recerca. En el nostre context, treballant en oncologia, a un hospital universitari lligat a l’IMIM, intentem que tothom faci un mínim de recerca, ja sigui bàsica, en diagnòstic i tractaments innovadors, o orientada a la clínica. El que és important és que, entre tots els qui formem el servei, cobrim objectius de recerca, assistència i docència.
Tu et dediques a les tres coses. Com t’ho fas?
Estic implicat en totes tres, però la feina que més faig no és cap d’elles, sinó la de gestió! Tot el que faig és gràcies als bons equips que som. En diverses àrees de recerca, alguns porten ells mateixos el lideratge; de fet, jo no podria fer-ho sense ells. Quant a les classes, jo sóc responsable d’unes àrees, però entre tots impartim la docència i coordinem un màster interuniversitari. I la part d’assistència m’encanta, però en faig poca perquè els meus càrrecs comporten responsabilitats d’àmbit més general i estratègic.
Pel que fa a la part assistencial, a més d’eliminar el tumor, com es poden evitar les possibles seqüeles?
Per començar, cal fer les coses bé des del primer moment: un bon diagnòstic, el tractament adequat i informar correctament del que es pot esperar a llarg termini. Fer això de manera sistemàtica ja és un pas molt important. A partir d’aquí, estudiem les conseqüències a nivell cardiovascular d’algunes teràpies, o els efectes als ossos dels tractaments hormonals. També ens centrem en el suport psicològic i activitats com ara fer exercici, ioga, mindfulness… A les quals estem donant un paraigua comú a través de la Fundació Amics del Mar dins el programa “Un respir al càncer”.
“Les dones que han passat un càncer de mama en estadis molt inicials poden viure fins i tot més que les que mai n’han tingut”
Quins han estat els majors avenços en càncer de mama en els darrers 10 anys?
Cada càncer és diferent, i també ho són els seus tractaments… Però el que és cert és que s’ha avançat moltíssim, i seguim fent-ho. En els càncers Her2+ amb metàstasi, el tractament estàndard ara és un fàrmac que conjuga un anticòs i quimioteràpia. Es tracta d’un anticòs monoclonal contra Her2 amb quimio “enganxada”, que reconeix les cèl·lules Her2+, hi entra i allibera la quimio; una mena de cavall de Troia que duu la quimio específicament a un tipus de cèl·lules.
Pel que fa als triple negatius, a l’octubre s’ha demostrat per primera vegada l’eficàcia de la immunoteràpia. És una magnífica notícia, perquè eren els tumors amb menys tractaments disponibles.
Finalment, hi ha el subtipus hormonal+/ Her2-. En aquests, s’ha establert la supressió ovàrica i l’allargament del tractament hormonal fins a 10 anys i s’han consolidat les plataformes genòmiques que ajuden a descartar la quimio quan no serà efectiva. Més recentment, comptem amb els inhibidors de CDK4/6 , unes pastilles que fan reduir la progressió tumoral en els casos de càncer de mama metastàtics Her2 negatius.
El càncer és encara un tabú?
Se’n parla molt més, però la paraula encara fa por… Segurament perquè és massa genèrica; de càncer, no n’hi ha només un i cada subtipus, cada estadi, és diferent. Si es detecta ja molt avançat, pot ser mortal, sí, però les dones que han passat un càncer de mama en estadis molt inicials poden viure fins i tot més que les que mai n’han tingut.
