Intel·ligència artificial: el camp de proves definitiu

La Intel·ligència Artificial (IA), tal i com la definim els humans, encara no existeix; però aquest camp en creixement ja ha tingut un gran impacte en les biociències.

La Intel·ligència Artificial (IA) ha ofert prou potència i capacitat computacional per abordar la complexitat de la recerca biològica a través de simulacions artificials (Imatge de Maria Ferrer-Bonet).

La Intel·ligència Artificial (IA) ha ofert prou potència i capacitat computacional per abordar la complexitat de la recerca biològica a través de simulacions artificials (Imatge de Maria Ferrer-Bonet).

En els últims setanta o vuitanta anys, hem estat intentant emular la nostra intel·ligència en entitats artificials de tot tipus, la qual cosa ha donat lloc al camp creixent de la intel·ligència artificial (IA).

Tot i que la IA ha aconseguit superar els humans en molts aspectes, encara no està a l’altura del seu nom. En altres paraules, la intel·ligència artificial, tal com la definim els humans, encara no existeix, com tampoc hi ha consens entre els experts sobre si és possible aconseguir-la.

Tanmateix, mentre la IA està captivant la societat amb les seves increïbles aplicacions i el seu ràpid creixement (cotxes autodirigits, nanorobots…), els científics han trobat una nova manera de treure profit dels avenços en aquest camp. La IA s’ha infiltrat en gairebé totes les disciplines i ha tingut un impacte especial en les biociències.

La IA ha ofert prou potència i capacitat computacional per abordar la complexitat de la recerca biològica a través de simulacions artificials (el que es coneix com a “vida artificial”). És a dir, s’ha presentat com un camp de proves ideal, un entorn acotat però sense límits on les lleis físiques són adaptables, on tots els paràmetres són rastrejables, mesurables, emmagatzemables i recuperables.

La relació simbiòtica entre la IA i les biociències ha aportat el camp de proves definitiu per poder resoldre alguns dels misteris de la biologia.

Aquest fet es tradueix en la possibilitat de superar alguns dels reptes més importants de la recerca en biologia. Per exemple, els límits ètics de l’experimentació animal amb medicaments per al càncer i altres malalties, o les dificultats metodològiques d’estudiar sistemes complexos com ara el llenguatge humà, la multicel·lularitat o la intel·ligència col·lectiva.

A més, la IA també es beneficia d’aquesta interacció. Al cap i a la fi, la clau per ser capaços de reproduir un sistema natural en un ambient artificial depèn, sobretot, del coneixement que es té del sistema en qüestió.

En conclusió, la relació simbiòtica entre la IA i les biociències ha aportat el camp de proves definitiu per poder resoldre alguns dels misteris de la biologia, a més del marc teòric necessari per ser capaços d’aconseguir una intel·ligència artificial real.

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *