Segons el catàleg tradicional d’espècies, el 97 % dels eucariotes ―o, el que és el mateix, dels organismes cel·lulars amb un nucli diferenciat― són multicel·lulars; concretament, animals, plantes i fongs. El 3 % restant són organismes eucariotes unicel·lulars, coneguts amb el nom de protistes. Ara bé, si extraguéssim l’ADN present en l’aigua del mar i en seqüenciéssim el gen 18S ribosòmic ―omnipresent en les cèl·lules eucariotes i usat habitualment per identificar-les―, toparíem amb una realitat totalment oposada: tres quartes parts del material genètic no pertany a organismes multicel·lulars, sinó a protistes. La genòmica ha capgirat, per tant, la visió que tradicionalment es tenia dels organismes eucariotes i ha posat de manifest que el coneixement que se’n té és parcial i esbiaixat.
La raó és ben senzilla. La recerca acostuma a centrar-se en els humans i en allò que ens afecta d’alguna manera: les plantes i els fongs, perquè poden menjar-se o fer-nos mal, i alguns animals, com els gossos, els gats o els micos, perquè ens agraden; pel que fa als organismes unicel·lulars, els que s’han estudiat més són els paràsits en humans. Els protistes, aquesta biodiversitat encara tan desconeguda, però, poden contenir potencials descobertes i aplicacions que podrien canviar radicalment la nostra societat.
Gràcies a la genòmica, podem entendre la complexitat dels eucariotes i la seva història evolutiva; entendre-ho té implicacions directes en la recerca bàsica ―saber amb qui compartim el planeta― i aplicada, perquè pot tenir aplicacions en biotecnologia o donar lloc a tractaments per a malalties. Avançar en els estudis genòmics és, doncs, clau per cobrir el coneixement sobre tota la diversitat eucariòtica. Perquè, al cap i a la fi, com podem saber què és realment un eucariota si la majoria d’espècies encara s’han de descriure?
Aquest text ha estat escrit per Àngels Codina-Relat i Maria Ferrer Bonet.
