Fa 10 anys que l’Elena Casacuberta (Barcelona, 1972) va arribar a l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), on va crear el seu grup per estudiar elements mòbils a Drosophila. Després de 6 anys, en plena crisi, va d’unir forces amb un altre grup del centre per treballar en la metamorfosi dels insectes, i actualment comparteix un projecte amb un altre cap de grup estudiant microorganismes marins. Parlem amb Casacuberta de la seva carrera científica, i de temes tant transversals i rellevants en ciència com ho són l’adaptabilitat, el finançament, l’avaluació o el gènere.
Què volies ser de petita?
Científica no era precisament una professió que tenia en ment… volia ser gimnasta; era molt esportista! A 2on i 3er de BUP una professora de biologia ens va parlar del virus de la sida i em va fascinar la seva biologia. També m’agradava la formulació química… I tinc un germà gran que és científic; potser em va influenciar en alguna cosa!
Què vas estudiar a la universitat?
Vaig començar químiques, i després bioquímica, a la UAB. Però hi havia moltes coses que m’agradaven… De fet al triar carrera vaig posar des de matemàtiques a filosofia!
Després vaig fer la tesi al Centre d’Investigació en desenvolupament (CID), que és de fet d’on van sortir alguns dels grups fundadors de l’IBE. La meva tesi va estar emmarcada dins el primer projecte de seqüenciació d’una planta, Arabidopsis. Vaig participar en la seqüenciació, ensamblatge i anàlisi del genoma.
A través del genoma d’Arabidopsis vaig descobrir els elements mòbils i vaig quedar fascinada… Me’n vaig anar al MIT (USA) a fer un postdoc amb Mary-Lou Pardue, on vaig estudiar l’evolució d’un parell d’elements mòbils a Drosophila molt especials, perquè fan una funció essencial, la de la telomerasa. Després de 5 anys i mig em vaig reincorporar al IBMB a Barcelona amb un ICREA Junior i vaig formar el meu grup.
I de seguida vas venir a l’IBE, que acabava de néixer…
Sí, em vaig treure la plaça al 2008. El meu laboratori es va centrar en l’estudi funcional, regulatori i epigenètic dels telòmers en el model de Drosophila i els elements mòbils amb l’objectiu d’entendre aquesta inusual relació entre elements mòbils i el seu genoma hoste.
Aleshores va venir la crisi…
Si, va ser una època on es van ajuntar moltes coses; muntar el laboratori, projecte personal amb dos nens petits, l’IBE començava i els inicis van ser exigents i difícils, i amb les retallades, em vaig quedar sense projecte. Així que amb dos companys de l’IBE, Xavier Franch i David Martín, vam decidir fer pinya i ajuntar-nos. El nostre grup va durar 3 anys i vam compartir el projecte de l’estudi de l’evolució de la metamorfosi en insectes, centrant-nos amb els gens que regulen el pas a adult. Vam utilitzar diferents models d’insectes a més a més de Drosophila, com l’escarabat de la farina, Tribolium castaneum . Durant aquest temps vam dirigir la tesi de la Sílvia Chafino, una estudiant excepcional. . Va ser un projecte bonic.
I després?
Vaig començar a col·laborar amb l‘Iñaki Ruiz-Trillo, un altre Investigador Principal a l’IBE que estudia l’origen de la multicel·lularitat en els animals. El MultiCellGenomeLab treballa amb organismes eucariotes unicel·lulars, pels quals en aquell moment no hi havia eines per manipular-los genèticament. Aquí vam unir forces ja que jo durant la meva carrera he treballat amb diferents organismes no model i per tant tenia experiència en el desenvolupament d’aquestes eines. L’Iñaki em va proposar de demanar junts un projecte per desenvolupar eines genètiques en alguns d’aquests organismes, i ja fa més de quatre anys que treballem junts.
Com ha estat canviar tant de tema durant la teva carrera?
Jo sóc molt molecular; tot i treballar en evolució, no sóc biòloga de bota, sinó de bata. Em criden diferents tipus de temes i la meva expertesa es pot aplicar a diferents sistemes i preguntes, per això no m’ha costat tant canviar de projectes. Si hi ha una característica de la meva carrera és que he treballat tant amb organismes models com amb no models, pels quals no hi ha cap eina genètica; s’hi treballa molt diferent…
Canviar de tema no és fàcil perquè cal fer immersió en tot un nou món de coneixements i en una comunitat científica nova, però alhora és estimulant. M’anyoro de l’estudi dels elements mòbils, malgrat continuo revisant articles d’aquest tema, i no descarto tornar-hi algun dia.
“Sóc molt molecular, i la meva expertesa es pot aplicar a diferents sistemes i preguntes; per això no m’ha costat tant canviar de projectes”
Elena Casacuberta
Com veus el tema del finançament a Espanya?
La tendència a tota Europa és finançar coses que tinguin transferibilitat… la ciència bàsica cada vegada està pitjor. Els eixos del projecte marc europeu H2020 ja eren bastant aplicats, i els que venen ho seran més. I a Espanya, i Catalunya – i fins i tot l’Ajuntament de Barcelona – es centren en els mateixos eixos. Tothom finança el mateix, i això per a mi no té sentit. Fins i tot quan avaluen els centres de recerca, dins la productivitat hi ha una part obligatòria de transferència. I hi ha centres – com l’IBE – que fan recerca molt bàsica, sense una transferibilitat evident… La ciència necessita estudiar moltíssimes coses, i si no promous la ciència bàsica, arriba un moment que et quedes buit.
“Tothom finança el mateix… però la ciència necessita estudiar moltíssimes coses, i si no promous la ciència bàsica, arriba un moment que et quedes buit”
Parlem de gènere…
Vam crear el comitè de gènere de l‘IBE fa 4 anys, amb l’Iñaki. En aquell moment a l’IBE érem 4 dones i 20 homes com a investigadors principals – vam pensar que era molt necessari redreçar aquesta relació i altres aspectes on no hi havia equitat. Des d’aleshores han vingut dos nous caps de grup; un home i una dona. A poc a poc… Crec que hem millorat molt a nivell de conscienciació. Una iniciativa que va funcionar molt bé va ser la jornada “Women in evolution” – un matí científic amb investigadores que lideren recerca dins del camp de l’evolució. Vam buscar investigadores que estiguessin en diferents moments de les seves carreres i que treballessin a diferents països i poguessin ser bons referents per l’IBE . Vam dedicar el matí a ciència seguit d’un debat sobre gènere en diferents àmbits de la ciència a la tarda. Vam tenir una assistència molt elevada de membres del l’IBE així com d’alguns altres instituts del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).
Així heu aconseguit canviar coses?
Crec que hem incidit a l’hora de convidar més dones a donar xerrades – ara són el 50% dels conferenciants. També hem aconseguit la paritat en la nostra comissió avaluadora externa, que inicialment era de sis persones, tots homes, i ara són tres homes i tres dones. El nostre objectiu pel 2019 és fer una formació dirigida a tots els investigadors i investigadores principals sobre equitat de gènere.
I tu, has patit mai discriminació per motius de gènere?
La veritat és que he anat despertant en aquest tema… Hi ha moltes coses que m’han passat i que no les vaig viure en clau de gènere, però que en retrospectiva, clarament ho eren. Ara porto les “ulleres d’equitat de gènere” sempre posades, i veig coses contínuament, actituds del dia a dia que encara pateixo. D’algunes ja no en deixo passar ni una més, i d’altres depèn del dia, perquè al final has d’escollir les teves batalles… Realment és un tema complicat, perquè hi ha inèrcies a nivell social que hem tingut sempre, tant homes com dones. Si no vols ser conscient i pro-actiu en el tema, és molt fàcil caure-hi.
“(en la qüestió de gènere) hi ha inèrcies a nivell social que hem tingut sempre, tant homes com dones. Si no vols ser conscient i pro-actiu en el tema, és molt fàcil caure-hi”
De fet, jo vaig patir un cas de ‘quasi assetjament’ en un congrés. Algú en una situació de poder va intentar aprofitar per insinuar-se i aconseguir altres coses. Em va afectar molt, fins i tot em vaig sentir avergonyida. Tenia un article que estava fent amb ell i el vaig guardar en un calaix durant mesos, no podia enfrontar-m’hi. En aquest sentit, em va ajudar moltíssim el grup de “peer mentoring” de dones del PRBB – elles em van animar, dient que jo tenia tot el dret a publicar l’article i que seguís endavant. És la única vegada que m’ha passat una cosa així – i he anat a moltes conferències i conegut gent meravellosa – però és molt i molt greu que passi.
Parla’ns més d’aquest grup de ‘peer mentoring’…
Va ser una iniciativa d’Intervals com a grup experimental, peer mentoring exclusiu per dones. Des de fa sis anys investigadores dels diferents centres del parc hem estat trobant-nos cada sis setmanes… Hi ha hagut baixes i altes de noves investigadores que han volgut entrar. Per a mi ha estat bàsic per passar els moments difícils, per a creure en mi mateixa com a científica, fins i tot per a redreçar algunes actituds pròpies – ajuda molt que algú extern que et mira des de fora i pot veure coses que tu no veus, te les pugui dir de forma més asèptica i sempre pensant en com millorar el teu rendiment com a científica.
“Per a mi l’avaluació de la ciència no hauria de recaure tant de manera individual sinó a nivell de grup. En ciència no pots fer res tu sol”
Com s’avaluen els científics?
Es miren sobretot les publicacions i la capacitat d’aconseguir projectes, dues coses que van sempre molt lligades. Per a mi l’avaluació de la ciència no hauria de recaure tant de manera individual sinó a nivell de grup. En ciència no pots fer res tu sol. Cada vegada però, es té també més en compte la divulgació, l’activitat docent, si tens estudiants de màster o de final de grau al laboratori,… Jo participo cada any en el programa Joves i Ciència. És exigent, però també molt reconfortant. Veure l’emoció d’aquests nanos, que és la primera vegada que entren en un laboratori de veritat… d’alguna manera et retorna a l’època quan tu senties el mateix i t’ajuda a renovar aquesta il·lusió. I és important renovar-la de tant en tant, perquè aquesta emoció d’entendre el que hi ha darrera d’un fenomen, és l’essència de ser científics; i a vegades quan les coses no surten és fàcil perdre-la…
“L’emoció d’entendre el que hi ha darrera d’un fenomen, és l’essència de ser científics”
Què és el millor de la recerca?
Aquesta sensació d’incertesa de no saber mai on acabarà la teva recerca… cada porta que obres, te n’obra tres o quatres més! I la tecnologia avança molt ràpid, per això m’agrada seguir a la poiata, posar-me al dia de les darreres tècniques… Podríem dir que, tot i tenir una plaça de funcionària, la meva feina és molt variada; el que faig ara no té res a veure amb el que feia fa cinc anys! També és fantàstic estar en contacte amb gent de tot arreu del món, la col·laboració…
I el més difícil?
Fer-ho amb pocs recursos. La competència. Les dues coses juntes,… és difícil d’aguantar, cal molta resiliència.
Creus que hi ha massa competència en la recerca?
Si! Crec que s’està perdent l’essència de la ciència. Abans el que es volia era avançar en el camp; compartien coses, hi havia més confiança, més generositat… Ara estem més preocupats per qui publica abans.
També crec que és un gran error avaluar a les persones com si els articles fossin només seus. La ciència no es fa mai ‘sols’, l’equip és bàsic en ciència. Però si apareix el teu nom en un article pel mig – si no ets primer ni últim autor – quasi ni es té en compte… Crec que això hauria de canviar ja.
“Crec que és un gran error avaluar a les persones com si els articles fossin només seus. La ciència es fa en equip”
Què aconsellaries als i les joves que es plantegen una carrera en recerca?
Que ho provin, i que ho provin a més d’un lloc; que no prenguin una decisió ràpida. Que intentin gaudir-ho en el dia a dia, gaudir del camí. Que no es fixin només en el resultat final, perquè pot ser molt frustrant. Ser científic té moltes parts diferents: pensar, analitzar, projectar, crear, documentar… no tots som bons en tot, cal ser conscient de les teves febleses i buscar aliats. Com he dit, l’equip és bàsic en ciència.
