Fa ja 24 segles que Hipòcrates, el conegut com a pare de la Medicina, va pronunciar l’aforisme de “A grans mals, grans remeis”, i avui, en 2020, no hi podríem estar més d’acord.
La urgència de la situació sanitària causada per la irrupció del SARS-CoV-2 en les nostres vides, sense precedents en el món modern, ha accelerat els processos de recerca i ha centrat tots (o gairebé tots) els esforços cientifico-tècnics dels últims mesos en el desenvolupament d’una vacuna per a la famosa COVID-19 d’una manera inaudita.
Al desembre de 2020, gairebé un any després de l’origen de tota aquesta crisi, sembla que veiem la llum al final del túnel i les notícies sobre l’arribada d’una vacuna segura i efectiva han deixat de ser un anhel soci-sanitari per a ser una realitat amb la qual començar els informatius dia sí i dia també.
Però, com estan fetes aquestes vacunes en les quals hem dipositat tantes esperances?
Vacunes per la COVID-19: un nou mètode
Tot el que envolta a aquesta pandèmia és nou, la situació, la crisi i fins i tot la normalitat, de manera que les vacunes no podrien ser menys. I és que, actualment, les dues principals apostes del mercat (les vacunes de Pfeizer-BioNTech i Moderna) contenen un component mai abans utilitzat en aquest camp: l’ARN missatger (o mRNA en la seva versió anglesa).
Els virus s’aprofiten del treball del seu propi hoste per formar-se, i amb aquestes vacunes li hem donat la volta a la truita. M’explico: quan un virus infecta una cèl·lula, envia un motlle a la maquinària cel·lular (en forma de mRNA) perquè aquesta construeixi les proteïnes que el virus necessita per poder infectar més cèl·lules. És a dir, com una espècie de Cavall de Troia, però en versió reduïda. Molt reduïda.
Les vacunes d’mRNA, imitant els mecanismes dels virus, exploten la maquinària cel·lular de l’hoste per produir proteïnes virals, que generaran immunitat.
Així, en les vacunes que ja s’han començat a administrar, s’ha aconseguit introduir un mRNA sintètic que simula el del virus i que en entrar en les nostres cèl·lules provocarà la creació d’algunes d’aquestes proteïnes víriques. En reconèixer-les com a externes (i per tant com una amenaça), el nostre cos reaccionarà i generarà immunitat, però sense que aquestes proteïnes puguin arribar a causar la malaltia perquè es troben aïllades, és a dir, sense cap virus que les pugui utilitzar.
Per tant, en exposar el nostre cos a les proteïnes víriques estarem generant una resposta immunitària preventiva (com si fos un simulacre), que ens protegiria enfront d’una futura i hipotètica entrada del virus en el nostre cos. Així, en el cas que el virus arribés a entrar, encara que ho estaria fent per primera vegada, els cartells de “Es busca” ja estarien penjats temps enrere.
Aprenent a pescar patògens
Qui no ha sentit alguna vegada allò de “dóna-li un peix a algú i menjarà un dia; ensenya-li a pescar i ho farà tota la vida”? Doncs bé, si fem un paral·lelisme amb el nostre organisme, un medicament que ens protegeix de manera puntual seria el peix que ens treu la gana una vegada, mentre que les vacunes vindrien a ser l’aprenentatge de la pesca.
Així, encara que el mètode de l’ARN missatger sigui nou per l’esquer utilitzat (seguint amb la comparació), el tipus d’immunitat que genera és el mateix que els models de vacunes més tradicionals, ja que totes es basen en el mateix concepte: preparar al nostre cos perquè reconegui un patogen i l’ataqui quan entri.
Els altres tipus de vacunes tradicionalment emprats són:
- Atenuades: utilitzen una forma viva però afeblida del patogen que causa la malaltia. La resposta immunitària que generen és molt efectiva, ja que la infecció és molt similar a la natural.
Xarampió, galteres o rubèola
- Inactivades: utilitzen una forma morta del patogen. Com a conseqüència, la resposta immune que generen és menys duradora que amb les formes vives, però són més segures.
Hepatitis A, grip
- De subunitats: s’introdueixen parts del patogen, com a proteïnes o sucres específics. La resposta pot no ser tan eficient com en les anteriors.
Hepatitis B, Virus del Papil·loma Humà
- Toxoide: inclouen toxines, de manera que immunitzen contra els efectes d’aquesta, no contra l’entrada del patogen. Són un tipus de vacunes que només s’apliquen a malalties causades per toxines, i per tant, no aplicable en la situació COVID-19.
Diftèria, tètanus
I, llavors, perquè d’mRNA?
Ara que ja sabem les diferències (i les similituds) entre les diferents vacunes, quins són els aspectes a favor i en contra d’utilitzar vacunes d’mRNA respecte a les més tradicionals davant el SARS-CoV-2?
Els aspectes negatius d’aquestes vacunes no guarden relació amb la rapidesa amb la qual s’han aconseguit desenvolupar, ni amb la seva seguretat, ja que han seguit tots els protocols habituals. No obstant això, cal destacar dos punts febles:
- La incertesa de la novetat (al quadrat): A més de ser les primeres vacunes d’mRNA, cal sumar-li que fem front a un virus que no acabem de dominar. Així, pot ser que aquestes vacunes no ens brindin una protecció tan duradora o efectiva com altres més establertes contra patògens més coneguts i amb mètodes més contrastats. Tot i així, els resultats de Pfizer i Moderna mostren efectivitats de més del 90%: uns resultats totalment esperançadors.
- Dificultat de manteniment: Per evitar que l’mRNA sigui degradat per enzims, mantenir el contingut de les vacunes a baixes temperatures és determinant. A més, per facilitar el transport fins a l’interior de la cèl·lula, l’mRNA ha d’estar recobert per unes nanopartícules lipídiques (és a dir, de greix) que són molt més estables com més sòlides i fredes estiguin, com la mantega en la nevera.
Sobre els aspectes positius, estan fonamentalment relacionats amb la logística del proveïment de la població:
- Facilitat de producció: aconseguir l’mRNA és més simple que la producció de les pròpies proteïnes del virus o que les variants atenuades o inactivades dels patògens, de manera que es facilitaria el procés de producció.
A més, atès que el mètode aprofita els propis mecanismes de les nostres cèl·lules per a generar les proteïnes víriques, s’escurça el temps del procés de creació de les vacunes, que seran, per tant, més ràpidament distribuibles a gran escala.
- Resposta més potent: per les seves característiques biològiques, l’mRNA desencadena una resposta immune més forta i complexa que altres tipus de vacunes, activant tot el sistema immune sense necessitat d’afegir altres components a les vacunes, com es fa normalment en els altres tipus.
- Seguretat: al no introduir el virus en cap de les seves formes (ni atenuada ni inactivada), no hi hauria possibilitat de desenvolupar la COVID-19 a causa de la vacuna.
Llum al final del túnel
Recuperant la idea d’Hipòcrates, una situació tan crítica com la que estem vivint ha portat al límit a la comunitat científica, que ha fet una carrera a contrarellotge per a trobar una vacuna.
Ara que ja la tenim, la rapidesa amb la qual s’ha aconseguit sembla generar dubtes en molta gent però, què passaria si en una marató només correguessin dues persones? La resposta és senzilla, i és que, possiblement, cap arribaria al final, perquè fer-ho no és gens fàcil. No obstant això, si es posen milers de corredors i corredores en la pista, les probabilitats que algú aconsegueixi la meta seran molt majors. En aquest cas ha ocorregut el mateix, i la injecció de diners, esforç i interès per part d’empreses, governs i institucions ha permès fer l’impensable, que no l’impossible.
Durant mesos la societat ha estat exigint mesures per fer front a aquesta crisi sanitària i sembla que a la fi està arribant alguna solució en forma de vacuna. Ara és el moment de respondre, de manera col·lectiva i sobretot individual, dipositant la confiança que la comunitat científica mereix. És el moment d’agrair l’esforç i no sols amb aplaudiments. És el moment de continuar amb les mesures de precaució i, quan ens toqui, vacunar-nos.
