Thomas Graf va néixer a Viena fa 63 anys i va créixer a Veneçuela fins als 18 anys. Des de llavors ha viscut a Alemanya, Australia, Suïssa, els EEUU i finalment a Catalunya, on actualment és cap del grup de Diferenciació Hematopoiètica i Biologia de Cèl·lules Mare del Centre de Regulació Genòmica (CRG). Casat (tres vegades) i amb 5 fills amb edats compreses entre els 5 i els 41, Graf ha estat capdavanter en moltes descobertes científiques.
Quan vas començar a interessar-te per la ciència i perquè?
Tenia una gran passió per col·leccionar orquídies i vaig conèixer un investigador que també estava boig pel mateix. Ell em va fer sentir per primer cop l’entusiasme per la biologia moderna i vaig acabar treballant durant dos estius al seu laboratori. Tenia 16 anys.
Després et vas traslladar a Alemanya.
Sí, em va recomanar a un col·lega seu a l’Institut Max Planck a Tuebingen, on hi vaig fer el Doctorat en retrovirus portadors d’oncogens. Després d’un post doc a Duke, alas Estats Units, vaig tornar al Max Planck a muntar el meu propi grup.
Quina ha estat la teva millor contribució a la ciència?
A la dècada dels 80 vaig descobrir que eren necessaris al menys dos oncògens per causar la leucèmia aguda- el principi de cooperació dels oncògens. Després, als anys 90, com a coordinador a l’EMBL (Laboratori Europeu de Biologia Moelcular), una de les meves principals descobertes va ser que els llinatges cel·lulars venen especificats per l’acció antagonista dels factors de transcripció (FT), la qual cosa actualment és considerada un principi universal.
“Vaig descobrir que els llinatges cel·lulars venen especificats per l’acció antagonista dels factors de transcripció; avui és un principi universal”
Thomas Graf
Vas estar a l’EMBL 15 anys… i després vas tornar als EEUU, a Nova York.
Sí, a l’Albert Einstein College of Medicine, on vam dur a terme la trans-diferenciació de limfòcits adults a macròfags amb només un factor de transcripció. Descobrir que aquestes cèl·lules adultes poguessin ser tant plàstiques fou inesperat, i ara estem treballant per descobrir com succeeix.
Com es relaciona això amb la famosa reprogramació de les cèl·lules de la pell en una cèl·lula mare embrionària?
És la mateixa idea, però nosaltres estem induint canvis directes d’un tipus de cèl·lula a una altra sense haver de passar per una desdiferenciació induïda a cèl·lules mare embrionàries. La nostra estratègia, si funciona, pot ésser més simple i amb menys risc per a les aplicacions terapèutiques, ja que les cèl·lules mare embrionàries poden provocar tumors.
Perquè vas venir al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)?
Als meus últims anys als EEUU no hi vaig estar gaire a gust per raons polítiques. A més em vaig casar amb una espanyola, així que vaig decidir venir cap a Espanya. El CRG, per la seva ciència d’excel·lència, va ser una tria òbvia. Cada cop que entro al PRBB i al meu laboratori em sento feliç de veure’n l’ambient.
Quin ha estat el millor moment de la teva carrera?
Al 1994 vaig demanar a un dels meus estudiants que posés un factor de transcripció eritroide a les cèl·lules mieloides. Esperàvem que així expressessin hemoglobina. Però van canviar completament: no només van adquirir les característiques de les cèl·lules eritroides sinó que van perdre les característiques mieloides. Aquest primer experiment de reprogramació em va sorprendre moltíssim.
“El primer experiment de reprogramació que fam ver al meu laboratori, al 1994, em va sorprendre moltíssim”
I el més difícil?
Després d’estar 3 anys a Nova York encara no tenia cap resultat. Vaig pensar que no podria continuar en ciència.
Quin ha esta el millor consell que has rebut?
Harold Varmus em va dir una vegada: “No necessites ser brillant. Només t’has d’assegurar que tens un sistema biològic amb el que puguis avançar fàcilment. Podràs formular preguntes que mai ningú no ha formulat”
De què te’n penedeixes?
Potser la raó principal que m’ha impedit fer realment grans descobriments és que en els moments crítics no n’estava suficientment segur. En moltes ocasions he tingut la idea abans que els altres però no he tingut el valor d’endinsar-me en un territori desconegut.
Què aconsellaries als investigadors joves?
Que han de gaudir jugant. Estar oberts a resultats inesperats i disposats a arriscar-se. Gosar posar en dubte el que està publicat i desafiar al seu cap (amb bons arguments!). Seguir la seva curiositat i moure’s.
