La memòria constitueix una funció cerebral fascinant: d’ella depèn, en bona part, el que som i el que fem.
Cada hemisferi cerebral està relacionat amb el registre de formes específiques de memòria:
- l’hemisferi dret registra memòries més visuals i espacials (dibuixos)
- l’hemisferi esquerre registra més les memòries verbals (llistes de paraules)
En les parts més profundes del cervell existeixen unes estructures d’especial rellevància per la memòria, els hipocamps. Els hipocamps actuen com una porta d’entrada que permet la gravació de la memòria a l’escorça cerebral. Quan es lesionen definitivament, la persona deixa de formar noves memòries; és encara capaç, però, de recordar el que ja té gravat. Aquest fet crida l’atenció, ja que és difícil d’entendre que el pacient sigui capaç de recordar coses de la seva joventut però incapaç de recordar el que va fer el dia anterior.
L’hipocamp, localitzat en les parts més profundes del cervell, té especial rellevància per la memòria. Si està lesionat, no es formen noves memòries.
La memòria posa de relleu un principi biològic general: qualsevol conducta d’un organisme és el resultat d’una organització jeràrquica: molècules, sinapsis, neurones, circuits neuronals, connexions entre circuits, i finalment el comportament. Tot aquest conjunt es modifica constantment a través de les experiències viscudes. La creació de memòries és el resultat de determinades connexions (sinapsis) de l’escorça cerebral.
Amb tants agents actuant podem dir que, igual com la memòria, la recerca sobre la memòria requereix de la mateixa cooperació per funcionar, i és necessàriament multidisciplinària.
