Barreres invisibles determinen la singularitat de la població basca

La singularitat de la població basca fa temps que encurioseix a estudiosos de diferents camps. L’Euskera és l’única llengua preindoeuropea que es manté viva a l’Europa occidental. Però a banda de la singularitat lingüística, científics com el David Comas, cap del grup de recerca en la diversitat del genoma humà a l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF) i actual director del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF), fa anys que intenten esbrinar com és la genètica d’aquesta població.

Recentment, des del seu grup de recerca han publicat un article on confirmen que la singularitat de la població basca no es deu a un origen diferent al de la resta de poblacions de la Penínscula Ibèrica, sinó a la seva continuïtat genètica des de l’Edat de Ferro. Una continuïtat que ha quedat garantida gràcies a cert aïllament de la població basca al llarg dels anys.

Per descobrir quin ha estat l’element que ha regit aquest aïllament i conèixer els detalls de l’estudi, anem a veure en David Comas al seu despatx de l’IBE al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).

La singularitat de la població basca no es deu a un origen diferent, sinó a la seva continuïtat genètica des de l’edat de Ferro, gràcies a cert aïllament de la població basca al llarg dels anys.

Quan et vas començar a interessar per la genètica de la població basca?

L’interès ve de molt lluny! De fet, ja ho vaig començar a estudiar a la meva tesi doctoral. I és que, des que es van tenir les primeres dades genètiques de la població basca, ja es veia que era singular. A més, fa un parell d’anys que sabem que la genètica de la població basca s’ha mantingut des de l’edat de ferro, és a dir des de fa uns 3000 anys.

I ara per fi, heu pogut explicar quin és l’origen d’aquesta singularitat! Explica’ns, què heu fet per a descobrir-ho?

Hem estudiat la diversitat del genoma de 200 individus que resideixen en regions molt concretes del País Basc i que, a més, els seus quatre avis i avies ja residien en aquella mateixa regió. Aquesta diversitat l’hem comparat amb la de gairebé 2000 individus d’arreu d’Europa i de la Mediterrània i també amb mostres d’ADN antic.

Com heu estudiat la diversitat?

Hem utilitzat uns xips comercials amb els quals s’analitzen 600.000 marcadors repartits al llarg de tot el genoma. La majoria d’aquests marcadors són mutacions on canvia una sola base i que són neutres. És a dir, que es troben lluny dels gens i no causen alteracions funcionals.

Al comparar aquests marcadors de la població basca amb els d’individus provinents d’altres regions i amb les mostres d’ADN antic, hem vist clar que la singularitat genètica de la població basca no és deguda al seu origen extern respecte d’altres poblacions ibèriques, sinó a la disminució de contactes des de l’Edat del Ferro.

No allarguem més el misteri: què ha causat aquest aïllament de la població basca?

El que hem vist en aquest estudi és que no han estat barreres físiques sinó barreres socioculturals les que han aïllat la població. De fet, les nostres dades genètiques correlacionen molt bé amb les zones on es parla Euskera. I no només això, sinó que arribem a veure diferències genètiques entre poblacions que parlen diferents dialectes de la llengua.

Aquesta compartimentalització geogràfica relacionada amb els dialectes és poc habitual en poblacions tant petites. I, curiosament, les dades genètiques apunten que els dialectes de l’Euskera van sorgir molt abans de l’Edat Mitjana, com es pensava fins ara.

“Hem vist una gran heterogeneïtat genètica dins del mateix poble basc, inusual per una població i regió tan petita, que es correspon amb els diferents dialectes de l’Euskera. Això indica que la llengua ha estat una barrera per a la barreja, a nivell extern i intern”

En quin moment us vau adonar que el factor clau era la llengua?

Bé, com et deia al principi, ja fa molts anys que donem voltes a la singularitat de la població basca i aquesta ja era la hipòtesi de partida d’aquest treball. De fet, amb l’ajut d’un equip de lingüistes vam seleccionar els individus a estudiar en funció de la seva procedència geogràfica i lingüística. Vam estudiar individus de 18 àrees microgeogràfiques: en 10-11 històricament s’ha parlat Euskera mentre que en les altres del voltant, històricament no s’hi ha parlat.

Però el País Basc ha viscut varies invasions: la romana, la visigoda, etc. Aquestes no han afectat la genètica de la població basca?

És que hi ha hagut convivència amb els pobles invasors, però no tant com en altres llocs de la península Ibèrica. L’Euskera té paraules de llengua romànica, cosa que ens confirma que el contacte cultural existia. Però pel que veiem en les dades genètiques, aquestes contactes van ser molt més reduïts que en la resta de la península Ibèrica.

En aquest estudi heu tingut en compte punts de vista molt diferents. Com vau establir aquesta connexió amb l’equip de lingüistes?

Tot va començar en unes jornades a Baiona, al País Basc francès, on hi vam participar experts i expertes en lingüística, antropologia, història, genètica, etc. que volíem definir aquest projecte. Vam fer varies reunions fins que vam delimitar la hipòtesi de partida i què volíem respondre a partir de les dades genètiques.

Ja per acabar, l’aïllament de la població basca és únic a Europa?  

No, un cas comparatiu bastant similar seria el de Sardenya. Allà la població també té moltes peculiaritats genètiques. Però en el cas dels Sards tenim una explicació molt clara: l’aïllament que han patit ve de ser una població insular.

La diferència aquí és que les fronteres geogràfiques les entenem molt bé i les barreres socioculturals costen una mica més d’entendre. Tot i que les nostres dades genètiques correlacionen molt bé amb l’Euskera i amb les variants dialectals de la llengua.