Quan va començar l’ésser humà a explicar-se les coses que li passaven tant a ell mateix com al seu voltant? En altres paraules: quan va crear l’ésser humà el primer relat? Abans o amb l’aparició del llenguatge? El coordinador del grup de recerca “Neuroimatge en trastorns mentals” a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i autor de l’assaig “Somos lo que nos contamos”, Òscar Vilarroya, confirma que “la versió mínima d’explicar-se coses és un procés prelingüístic”.
Aquesta versió mínima és el que, al llarg de tot l’assaig, Vilarroya anomena com a relat primordial, és a dir, el relat en la seva forma més bàsica. No va ser fins la incorporació del llenguatge que vam començar a construir relats més sofisticats.
A través de successos reals, casos clínics i curiositats diverses, l’investigador ha desglossat els mecanismes a través dels quals construïm qualsevol relat, des del més primordial fins al més sofisticat.
Vilarroya ho té clar: som una espècie narrativa i, en comptes de classificar-nos com a Homo sapiens, hauríem de fer-ho com a Homo narrator.
I si haguéssim evolucionat en una altra direcció, en la que la capacitat de narrar no estigués present en les nostres vides? Els relats, en una vida en societat com la de l’ésser humà, han suposat, sense dubte, una avantatge evolutiva, doncs ens han permès cooperar entre nosaltres de manera més fluida.
Amb el cas de les bruixes de Salem i la histèria col·lectiva que es va desencadenar, l’autor ha volgut representar, només començar l’assaig, l’extrem al que pot arribar la conducta humana guiada per un relat fals.
“La nostra experiència de la realitat és més aviat una construcció, i no una representació, del nostre entorn.”
Òscar Vilarroya
En aquesta línia, al llarg del llibre, Vilarroya ha posat sobre la taula diverses reflexions: coincideix la realitat del narrador amb la realitat que trobem allà fora? Fins a quin punt els relats són fidels a la realitat? “La nostra experiència de la realitat és més aviat una construcció, i no una representació, del nostre entorn. La nostra experiència de la realitat és tan construïda que pot descarrilar molt fàcilment i, si no ho fem, és perquè tenim molts mecanismes de seguretat per impedir-ho”, confirma l’autor de “Somos lo que nos contamos”.
Finalment, l’investigador ha volgut remarcar la importància de l’ecosistema digital en la difusió de la informació; el relat de qualsevol usuari, sigui verídic o no, pot arribar a qualsevol part del món, i de manera immediata. Desenvolupar el pensament crític, entrenar l’alfabetització digital… Són algunes de les eines que Vilarroya proporciona als lectors per tal de combatre les ja tan conegudes “fake news”.
Entrevista a l’autor
Què et va motivar a escriure un llibre sobre la capacitat narrativa de l’ésser humà?
La capacitat narrativa és una adaptació que hem adquirit els humans per adreçar alguns dels reptes de la vida en societat. És una adaptació que ens distingeix i que resulta imprescindible per entendre com funciona el nostre cervell. En aquest sentit, he pensat que era una bona eina per integrar els coneixements actuals sobre l’evolució del cervell, la cognició social i la importància del relat en alguns dels fenòmens contemporanis.
Al llibre expliques que, a dia d’avui, el format mitjançant el qual construïm els pensaments és molt poc conegut. Ets dels que defensen que el pensament humà es formula mitjançant el llenguatge verbal, o creus que el pensament és anterior al llenguatge?
En efecte, tot i que hi ha diferents hipòtesis sobre quin és el “llenguatge del pensament”, si és que n’hi ha un, encara no tenim dades suficients per descartar-ne cap d’elles. La meva impressió és que ens hem d’allunyar de la hipòtesi del cervell com a ordinador digital i apropar-nos a un model menys polit i més potiner, en el sentit que el cervell és un conjunt de sistemes i processos sub-òptims i redundants que s’han acumulat els uns sobre els altres durant l’evolució, i que s’integren segons els interessos i la situació en què ens trobem.
Dius que les “fake news” i les “bombolles narratives” seran un fenomen cada cop més habitual a les societats modernes, degut en part a les xarxes socials. No creus que a les xarxes també podem trobar eines per combatre aquests fenòmens?
Indubtablement. Les xarxes socials poden ser, i probablement seran, molt útils per lluitar contra les “fake news” i les “bombolles narratives”, però hi ha d’haver algú darrere que vulgui dur-ho a terme.
