La biòloga evolutiva Rosa Fernández (Madrid, 1983) és una apassionada de viatjar i descobrir món. Una cosa que, en certa manera, pot fer gràcies a la seva feina. Des del desembre de 2019, dirigeix el grup de recerca en filogenòmica dels metazous a l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF). Reconeix que començar un grup de recerca en plena pandèmia no ha estat fàcil. Però a ella, els reptes no l’espanten. Quan parla de la seva feina, la Rosa desprèn energia i moltíssima passió i es nota que està gaudint d’haver aconseguit el que durant molts anys ha estat el seu somni: dirigir el seu propi grup de recerca, i fer-ho a la seva manera.
Quan va començar a dirigir el grup, la Rosa va crear una pàgina web per presentar els components, explicar les seves fites i una cosa innovadora i molt interessant: explicar la seva filosofia de treball. Entre altres coses, la Rosa explica que fuig de la jerarquia, valora el sentit de l’humor i, per sobre de tot, vol fer ciència d’una manera que estigui en línia amb els seus valors.
“El meu equip és la meva absoluta prioritat. Això és perquè si tens èxit, jo en tinc amb tu, i si fracasses, jo també ho faig”
Rosa Fernández (IBE:CSIC-UPF)
Per què és important per a tu explicar com vols que sigui el teu laboratori?
Jo sempre he estat en laboratoris molt grans i he vist coses que m’han agradat i d’altres que no. A més, sempre he tingut molt clar que volia ser investigadora principal (IP) i li he donat moltes voltes a com volia que fos el meu grup. Amb els anys, t’adones que la carrera investigadora és molt dura perquè t’avaluen constantment i el rebuig també és constant ja sigui perquè no t’accepten un article, no et donen una beca, etc. Això, sumat a la falta d’estabilitat, fa que molta gent acabi molt cremada. I, sincerament, crec que no cal afegir més pressió per tenir millors resultats científics.
En els últims anys, he fet varis cursos de lideratge d’equips per aprendre a motivar a la gent. Perquè en aquesta feina no pots treballar sola. Tots tenim coses bones i dolentes i tots sabem coses que els altres no saben. I jo em vull adaptar a cada membre del meu equip per poder treure el millor de cadascú. A més, al nostre laboratori tots els projectes estan molt encavalcats. D’aquesta manera, podem interactuar i ajudar-nos mútuament. I això em sembla important, perquè ens permet interactuar més.
Parles molt en plural. Res de jerarquia?
Potser és perquè acabo de començar i no m’agrada que em vegin com la cap, però vull que al grup tothom tingui el mateix pes. A vegades un estudiant de màster pot saber més d’un tema que de qualsevol altre membre de laboratori, fins i tot que el o la Investigadora Principal, i això s’ha de tenir en compte.
A Espanya hi ha molta jerarquia. A la universitat jo no preguntava massa. Aquí tampoc s’estila això d’enviar un correu electrònic a un IP quan ets un estudiant, i em sembla que ens cal aparcar la jerarquia i posar-nos a treballar junts per a resoldre les preguntes científiques, que és el que ens ocupa.
“És hora que aparquem la jerarquia i ens posem a treballar junts per resoldre les preguntes científiques, que és el que ens ocupa“
Rosa Fernández (IBE:CSIC-UPF)
No me’n puc estar de fer-te la pregunta. Aquesta inquietud per liderar l’equip d’una altra manera és perquè has tingut bons mentors o tot el contrari?
Jo he tingut molt bons mentors. Tant en el laboratori de zoologia del sòl de la Universitat Complutense de Madrid, on vaig fer el meu doctorat, com en els laboratoris del Gonzalo Giribet a la Universitat de Harvard i del Toni Gabaldón al Centre de Regulació Genòmica (CRG), on vaig fer les meves estades com postdoc. Tots tres m’han donat molt suport. Però tinc molts amics i amigues propers que s’han quedat pel camí i això m’ha fet reflexionar. Jo he tingut la sort de trobar-me amb gent que valorava la meva feina. Si ajudava en la direcció d’un treball de màster, jo apareixia com a directora. I a l’hora de demanar una beca, molta gent no pot demostrar la feina que ha fet.
Crec que ha estat el contrast de la sort que jo he tingut amb el que he vist al meu voltant, el que m’ha fet reivindicar com vull que sigui el meu laboratori i a més, voler que se sàpiga.
Jo vull que els nous membres que arribin al grup, sàpiguen on van. Perquè moltes vegades, com a estudiant, no saps on et poses.
Tant de bo tothom hagués pensat en com vol construir el seu equip!
De fet, jo la idea la vaig treure d’un taller de lideratge femení que va organitzar el programa libra del CRG. A mi, aquest taller em va il·luminar a l’hora d’enfocar i desenvolupar el meu estil de lideratge. Recordo que una instructora ens va ensenyar pàgines web d’IPs que explicaven com volien liderar els seus equips. I a partir d’aquí, vaig estar mirant webs per inspirar-me i em vaig posar a escriure aquesta definició.
Al cap i a la fi, començar un grup de recerca és com entrar a viure en una casa nova. Vols arreglar-la teu gust per sentir-t’hi bé.
Parlem una mica de la feina que heu fet aquest any. Com ha estat començar un laboratori l’any de la pandèmia? Si tenim en compte les beques que us han donat, no l’heu notat massa!
Aconseguir finançament vol molt de temps i en el nostre cas ha sortit bé perquè hem treballat molt i hem tingut sort. Quan demanes beques mai saps si te les donaran, i aconseguir la ERC ens ha canviat totalment la vida!
Com que vam començar el grup a finals de desembre de 2019, vam poder aplicar a les beques de les convocatòries del 2019 i del 2020, i això ens ha donat més oportunitats. I la pandèmia … ens ha endarrerit una mica, però com que gairebé no havíem començat a treballar, no ens ha parat tant.
El teu laboratori és molt jove, però ja sou nou persones. I a més, hi abunden les dones! T’has esforçat per atraure científiques?
No, la veritat és que no he fet cap distinció a l’hora de seleccionar els candidats. Crec que veure una investigadora principal, ja inspira molt. Per a moltes dones que fan ciència, treballar en un grup liderat per una dona és una motivació. Però si totes les aplicacions haguessin estat d’homes, òbviament hagués hagut de posar algun tipus de filtre.
¿Per què?
Perquè som molt poques dones fent ciència i no pot ser. No és just ni té sentit. Si no ens esforcem per donar les mateixes oportunitats a tothom, ens estem perdent moltíssims cervells brillants. Fixa-t’hi, a l’IBE només som cinc investigadores principals. I, sobretot, falten dones joves perquè coincideix el moment d’arrencar un grup amb la maternitat i és complicat.
