Gerard Talavera (Barcelona, 1980) és un investigador en el camp de la biodiversitat i l’evolució dels insectes, actualment focalitzat a entendre les migracions de les papallones. Va estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on també es va doctorar. Després del seu pas per la Universitat de Sant Petersburg a Rússia i per la de Harvard als EUA, el 2017 va tornar a Barcelona, al grup d’Evolució i Diversitat de les Papallones de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), gràcies a un contracte Juan de la Cierva. També està vinculat amb National Geographic com a revisor de projectes científics.
És fàcil desenvolupar una carrera de recerca en el teu camp?
No, en aquest escenari actual de poca inversió en ciència és molt complicat. Jo no puc fer plans a més d’un any i mig vista, i això a l’hora de fer ciència limita moltíssim. A més, la recerca en biodiversitat és especialment sensible perquè és un dels camps on primer es retalla, i part de la societat hi està d’acord; no es percep com una cosa important.
“(La recerca en biodiversitat) és un dels camps on primer es retalla”
Gerard Talavera
A què creus que es deu aquesta percepció?
En part és culpa nostra perquè no ens sabem explicar, però el periodisme també té la seva part de responsabilitat, ja que, quan parla de la recerca en biodiversitat, la sol associar a la simple observació de la natura i ho redueix tot a una bonica anècdota o curiositat. Això ens fa molt difícil reconduir la forma d’explicar la nostra recerca perquè la societat en vegi els beneficis i aplicacions.
Podries donar-me un exemple?
Quan vam descobrir a Mallorca Lasius balearicus, una formiga endèmica de la serra de Tramuntana que està a la vora de l’extinció pel canvi climàtic, la notícia va generar força interès en els mitjans de comunicació. Però va ser perquè vam unir tres conceptes clau —descobriment, extinció i canvi climàtic—, no perquè els importés la formiga en si.
Ens ha de preocupar que aquesta formiga desaparegui?
I tant! A escala ecològica podríem discutir la seva importància, però evolutivament estem perdent un llinatge que ha evolucionat des de fa més de dos milions d’anys. Estem perdent diversitat genètica única que l’evolució ha generat. En altres paraules, perdre Lasius balearicus, o qualsevol altra espècie, és com perdre una obra d’art patrimoni de la UNESCO: una cosa única, que tenim l’obligació almenys d’intentar conservar.
“(Amb l’exctinció), estem perdent diversitat genètica única que l’evolució ha generat”
Per què vas tornar dels EUA a l’IBE?
Perquè soc de Barcelona i m’agradaria establir-m’hi. He vist néixer i créixer l’IBE, que es va crear quan jo era estudiant de màster, i estic molt content de veure com ha evolucionat al que és ara. També m’agradaria poder contribuir aquí amb tot el que he après a Harvard. A més, tinc la sensació que a l’IBE puc fer qualsevol de les coses que feia als EUA. Això sí, allà, com que hi ha més recursos, podia fer coses en tres dies que aquí em porten un mes.
Veus possibilitats d’estabilitzar-te professionalment?
Sí, però és molt difícil. Aquesta successió lògica que hi ha teòricament —doctorat, postdoc a l’estranger, tornada a Espanya i estabilitzar-se— avui dia és molt complicada. A més, et demanen de tot i en un temps rècord: que publiquis, que guanyis projectes internacionals, que dirigeixis tesis doctorals, que revisis projectes, que aconsegueixis patents, etc. I naturalment, que investiguis! Però, malgrat tot, soc optimista perquè veig que a poc a poc, amb molt d’esforç, vas aconseguint petits avenços en la teva carrera investigadora.
