Unes 1200 persones es van registrar per a participar en la conferència WISCovid19 el passat mes de setembre, un esdeveniment en línia organitzat per EMBL sobre l’impacte de la pandèmia de Covid19 en les dones del món de la ciència. El fet que quasi el 95% fossin dones exemplifica el problema que ens ocupa.
La conferència es va dividir en tres blocs:
- Històries personals de dones científiques durant la Covid19
- Què han fet les organitzacions per a ajudar
- Consells de dones en posicions de lideratge institucional
Els objectius també van ser triples:
- Crear consciència sobre com la pandèmia està afectant diferents grups; especialment dones, però també tant pares com mares solteres i Early Career Researchers (ECR)
- Aprendre les millors pràctiques de les institucions per a tenir cura del seu personal
- Crear una comunitat de persones d’idees afins que mantindran oberta la conversa (a través d’un espai d’Slack i xarxes socials)
Roni Wright, una postdoctorant en el Centre de Regulació Genòmica (CRG), va ser una de les ponents. El títol de la seva xerrada, “La mateixa tempesta, diferents vaixells”, va ser molt il·lustratiu de la forma asimètrica en la qual homes i dones (o, també sovint homes amb nens) han experimentat aquesta crisi. Roni va compartir el seu cas personal, fent malabars per cuidar dels seus tres fills, parlant de com se sentia i de com se les va arreglar. També va explicar com el CRG havia establert ràpidament un grup de treball d’equilibri entre la vida personal i laboral per a ajudar al seu personal durant aquesta crisi.
Ajuda a l’abast de la mà
Entre altres coses, l’equip de treball del CRG va treballar per implementar accions que han inclós:
- horaris flexibles
- creació d’un espai social perquè les famílies interactuin de manera informal informació i recursos per a infants i sobre salut mental
- una comunicació constant amb els supervisors i actualitzacions continues des de la institució perquè la gent no se sentís aïllada
- suport econòmic pels que més en necessitaven
Altres organitzacions també han mirat d’oferir ajuda per als qui més pateixen la Covid19. Per exemple, l’Institut Curie (França) ha organitzat sessions en línia per donar suport psicològic i els líders dels laboratoris comprovaven regularment el benestar de tots els membres de l’equip mantenint-se en constant comunicació. A l’EMBL (Alemanya), es va oferir capacitació en salut mental, així com oportunitats mensuals per parlar individualment amb la directora general, Edith Heard.
Una altra eina organitzativa, esmentada per la co-organitzadora Friederike Gutmann, van ser mini-reunions diaries, de 5-10 minuts diaris al matí i/o a la tarda, en les quals es preguntava explícitament per la salut mental dels i les treballadores.
La crisi de la Covid-19 ens ha ensenyat algunes lliçons valuoses sobre lideratge. Una reunió diària de 5 a 10 minuts amb tots els membres del teu equip, en la qual preguntis explícitament sobre la salut mental i el benestar, és una manera de demostrar que et preocupes.
En general, va haver-hi un sentiment positiu (fins a cert punt), en el consens que la Covid19 havia aportat algunes lliçons valuoses sobre com ser millors líders. En paraules de Genevieve Almouzni (CNRS, Institut Curie):
- Està bé baixar el ritme i has de dir-ho als qui t’envolten o deixar-ho clar per altres mitjans, com la teva signatura de correu electrònic.
- Sigues flexible amb les dinàmiques dels teus equips (canvia els horaris i formats de les reunions si és necessari)
- Advoca pel canvi d’expectatives
- Tracta d’entendre que tothom passa moments difícils
Vell problema, noves solucions?
Però el que també va quedar clar és que la Covid19 només ha exacerbat una disparitat de gènere ja existent.
Com va comentar la mateixa Edith Heard, és innegable que el biaix de gènere existeix; encara que ella personalment no va patir grans problemes de discriminació com a doctorand o durant el postdoctorat o fins i tot com a investigadora principal, sí que n’havia patit al principi de la seva carrera a la universitat, i els ha patit o pateix ara que està en el nivell més alt de la seva carrera, encara que tal vegada són actes més inconscients. Per això, “hem de parlar-ne”, va dir.
Però els prejudicis inconscients i la discriminació de gènere són només una part del problema. Com va mostrar Genevieve Almouzni a la seva presentació, el nombre de dones becades per l’ERC o membres del seu consell ha augmentat en els últims anys; però tot i així, només el 30% dels sol·licitants són dones. Per tant, el problema no és tan sols que se seleccionin menys dones (el que podria explicar-se en part per prejudicis inconscients), sinó també que es presenten menys dones. Per què és això?
Pot haver-hi alguns factors psicològics en joc (síndrome de l’impostor, menor autoestima, major perfeccionisme). Però hi ha alguna cosa més? Diversos debats van destacar que, potser, la carrera científica podria no ser tan atractiva per a (algunes) dones com ho és per a (alguns) homes, i que hauria d’haver-hi més “trajectòries professionals” o tipus de treball per a permetre la diversitat en els instituts de recerca.
Podria aquesta crisi ser una oportunitat per un canvi molt esperat en la cultura investigadora i acadèmica?
En qualsevol cas, la competitivitat ferotge, la falta de flexibilitat o la penalització per tenir una família no són, al meu entendre, bons per a ningú, homes o dones. Podria aquesta crisi ser una oportunitat per a un canvi molt esperat en la cultura investigadora i acadèmica?
Ho espero, sincerament.
Mentrestant, és important mantenir l’equitat de gènere sota escrutini, segregar les dades per gènere, integrar la dimensió de gènere per defecte en tots els aspectes de la recerca i, per descomptat, mantenir la conversa oberta!
Podeu veure totes les xerrades aquí.
