Fabricar biomaterials i altres productes a partir de matèria orgànica sense generar nous residus és la missió de BIOM (Bioinspired Materials). L’start-up catalana – una spin-off de la UPF amb només tres anys – porta desenvolupades dues patents i tenen més projectes validant-se. Parlem amb Javier Macía, investigador del Departament de Medicina i Ciències de la vida, Universitat Pompeu Fabra (MELIS-UPF), co-fundador de l’empresa i actual responsable científic de BIOM per saber més sobre aquesta empresa emergent.
Com va sorgir la idea de crear BIOM?
Tot va començar amb una història personal. Un conegut, arquitecte de professió i enfocat al món de la construcció, estava interessat en l’ús de biomaterials. Un dia, parlant sobre sistemes alternatius al ciment vam començar a pensar sobre polímers i proteïnes, i em va cridar molt l’atenció.
Vaig explicar-ho a un company de laboratori amb qui jo treballava i es va animar molt. Tant que, encara que fos un divertiment sense intenció d’anar enlloc, vam començar a jugar de forma molt casual, a barrejar proteïnes, i vam aconseguir alguns resultats molt incipients però que ens semblaven força interessants. Aleshores ja ens ho vam plantejar més seriosament.
Quins són els vostres valors?
Al principi vam fer la reflexió de pensar què volíem fer amb aquesta empresa, quin era l’objectiu. I tots vam arribar a un consens fàcil: volem millorar el món. I sonarà friki, però amb l’edat que tenim, això de fer-se multimilionari als 30 no és el nostre model. La nostra idea és portar solucions al mercat que tinguin un impacte positiu mediambiental, un impacte positiu a l’economia i que a més siguin sostenibles econòmicament. Per tant només volem un benefici que ens permeti això. Es poden fer coses per guanyar diners o es poden guanyar diners per fer coses, i nosaltres encaixem millor en el segon model.
Va ser difícil passar del món acadèmic a l’empresarial?
No va ser-ho, ho és! Encara està sent difícil perquè és un altre món, completament diferent. El món del laboratori, l’acadèmic, té com a objectiu fer recerca, normalment plasmada en un article. En canvi, quan fas el salt a l’empresa els requeriments són uns altres. Hi ha més pressió, les empreses han de sobreviure econòmicament i els requeriments per complir els terminis són molt justos. El temps passa a ser diners, i això genera una càrrega extra.
També queden molt allunyats del laboratori els temes de transferència i escalabilitat industrial.
“Per muntar una empresa cal canviar la mentalitat i sortir de la perspectiva de la recerca acadèmica.”
Què és el més difícil d’emprendre?
En primer lloc, entendre el llenguatge dels inversors; si parléssim en klingon, l’idioma dels alienígenes d’Star Trek, ens entendríem millor, crec jo! Ahir mateix vaig tenir una reunió amb uns inversors i encara em costava entendre’ls. I el que diuen pot tenir molt d’impacte, de manera que cal canviar la mentalitat i sortir del punt de vista acadèmic.
Des del punt de vista de la investigació, penses que la contribució al desenvolupament científic és el més important i que la resta és accessori. Quan vas al món de l’empresa te n’adones que no; el desenvolupament científic és una part de la història, però hi ha parts molt grans amb tanta o més importància. Pots tenir el millor producte del món, que si no tens un inversor, una indústria que te’l produeixi, si no es resol l’escalabilitat industrial… no el vendràs. I adonar-se que tu ja no ets l’eix al voltant del qual gira el sol, sinó que el sol gira en altres llocs, és un canvi de mentalitat molt fort.
Com s’aconsegueix finançament?
Els diners inicials els va posar el conegut amb qui havia tingut la idea. Ell va arrossegar alguns amics, cosa que també vam fer nosaltres, i així vam aconseguir un petit finançament per començar. També vam parlar amb la UPF i es va engrescar, de manera que vam crear una spin-off de la UPF.
Després vam aconseguir ajuts públics i ara estem tancant una ronda de finançament amb un grup d‘inversors de capital de risc que ens hauria de donar estabilitat com a mínim els propers dos anys, perquè en dos anys hem d’acabar tot el procés de transferència per fer el llançament dels primers productes.
Tornant als vostres productes, ens pots explicar més sobre el què feu?
Nosaltres produïm productes a partir de residus de diferents sectors industrials, com els purins. I el més important és que durant aquest procés, no es genera cap residu. És a dir, tenim uns processos de producció on entren els ingredients i el 100% del que en surt és el producte.
Els productes tenen diferents processos de generació, però tots tenen un denominador comú: tot es produeix utilitzant microorganismes, que alimentem amb residus orgànics. No utilitzem additius químics que no siguin 100% biodegradables i compatibles amb un consum humà. A més, els productes finals també són biodegradables; si els llances a terra, d’aquí sis mesos no hi haurà res. És fantàstic: els microorganismes del terra s’ho mengen, les plantes ho absorbeixen… no hi ha residu.
“El nostre objectiu és generar zero residus: el 100% del que en surt és el producte.”
Quins biomaterials heu creat?
Una de les línies que tenim ara està molt focalitzada a l’embalatge alimentari. Tenim un contracte amb una multinacional que es dedica a l’embalatge amb cartró. El problema és que ara molts embalatges barregen cartró i plàstic, i ningú s’entreté a separar el film de plàstic de la safata de cartró, i resulta irreciclable. Una de les alternatives actuals és un plàstic d’origen biològic com el PLA, que ve de l’àcid làctic generat per microorganismes, però no és biodegradable, és compostable en condicions industrials. Si es tira una safata de PLA a terra, allà es quedarà.
Nosaltres hem desenvolupat uns materials que tenen la composició química exactament igual al paper, bàsicament cel·lulosa, però les propietats són idèntiques a la del plàstic. Són transparents, flexibles i impermeables; ho veus i dius “això és un tros de plàstic”. Però va al contenidor blau, al del paper, i si ho llences a terra, en pocs mesos desapareix i deixa zero residus.
I per a què es podrien utilitzar els vostres productes?
Els microorganismes els utilitzem com a principi actiu de diferents productes. En l’àmbit agrari els estem fent servir com a substitutius de fertilitzants químics. Hem fet assajos amb blat i els resultats són molt bons, s’ha duplicat la collita.
Un altre producte està focalitzat en les piscifactories. Ara mateix estem fent assajos en entorn controlat i la mortalitat dels peixos s’ha reduït en més d’un 70%, fet que suposa més benestar pels animals i un increment de les explotacions.
També tenim un tercer producte del qual no ens esperàvem tan bons resultats. És molt preliminar, però hem vist que aconsegueix que les oliveres es recuperin de la Xylella fastidiosa, un bacteri que les infecta.
En què us esteu centrant ara?
Potser no té gaire glamur des del punt de vista científic, però és absolutament indispensable des del punt de vista del mercat: l’escalabilitat industrial. Les produccions són cares, hi ha poques indústries a nivell mundial que es dediquin a això, i calen grans quantitats de producte per satisfer les necessitats del mercat.
Quanta gent sou, ara mateix? Ha canviat molt l’equip des dels inicis?
Som poquets. Hem tingut més gent, fluctua en funció dels projectes. Ara mateix tenim 3 persones a I+D i 3 persones a la part de desenvolupament del negoci.
L’equip no ha canviat massa fins ara. Hi ha hagut incorporacions de gent, com ara un doctorat industrial, que en acabar va marxar a fer un postdoc. Però el core no ha canviat, i això és important, ja que dona estabilitat.
Quins son els reptes de futur?
El primer repte és sobreviure econòmicament. A diferència de la recerca més acadèmica, en una empresa hi ha una pressió per poder-se mantenir, sobretot en les fases inicials, en les que estem ara nosaltres. Pots tenir un desenvolupament tecnològic d’un gran potencial, però portar això al mercat et consumirà una quantitat de temps, que es tradueix en una quantitat de diners. Si no pots suportar-ho durant aquest temps, encara que el producte sigui la bomba, moriràs pel camí. Ara estem en aquest camí.
El segon objectiu és acabar de validar els productes que tenim. És a dir, tot sembla que està funcionant, però hem d’estar molt segurs que funciona. I això demana molt de temps, perquè sobretot en els àmbits on s’involucren produccions industrials, o el cas de les oliveres amb un cicle de collita anual, requereixen de molt de temps de validació, fet que implica una dificultat afegida.
“Volem ser una màquina de generar idees. Que els beneficis d’un producte reverteixin en el desenvolupament d’altres productes que tinguin un impacte positiu en la societat”
Javier Macías (UPF, BIOM)
Com t’agradaria veure BIOM d’aquí a 5 anys?
A BIOM m’agradaria veure-la com una empresa que ja té beneficis i per tant que es pot sostenir, però sobretot volem ser una màquina de generar idees. L’esperit no és muntar una cosa i un cop la tinguem facturar, facturar i facturar, sinó que aquesta facturació ha de tornar a revertir un altre cop per desenvolupar altres productes que facin alguna cosa interessant.
Si vols guanyar diners, inverteixes en la borsa. Però si vols fer alguna cosa que tingui un impacte en la societat, és una mica més complicat; aquests diners s’han de retornar. BIOM ha de poder produir noves solucions a reptes, s’ha de mantenir i ha de tenir cura de la gent que hi treballa.
