Cristina Pujades estudia el desenvolupament del Sistema Nerviós Central. Aquesta biòloga, nascuda a Mataró, es va llicenciar i doctorar a la Universitat de Barcelona. Després de quatre anys al Dana-Farber Cancer Institute de Harvard i vuit més a Paris, va tornar a Barcelona fa vuit anys per endegar el seu propi grup al Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, Universitat Pompeu Fabra (DCEXS-UPF), on és professora agregada. Actualment forma part de l’equip de direcció del departament.
Quan vas sentir la passió per la ciència?
Va anar apareixent. Vaig estudiar biologia i em va agradar la barreja de raciocini i de creativitat de la ciència.
Després del doctorat vas marxar a l’estranger – perquè?
En aquell moment aquí no hi havia gaires laboratoris; en acabar tots marxàvem. De fet, el dia que llegíem la tesi ens regalaven una bossa de viatge! Crec que és una experiència personal fantàstica.
Què et va fer tornar a Barcelona?
Vaig saber d’una universitat pública diferent, la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i d’un nou projecte, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), i em va semblar interessant. Estic encantada d’haver-me implicat en aquesta aventura.
Què opines de la recerca a Catalunya, en comparació a la de fora?
Ha millorat, però queda molt a fer. A Barcelona hi ha llocs on es fa ciència en bones condicions, però son aïllats. En la majoria dels casos manquen tant infraestructures com recursos humans. Cal millorar les condicions per poder reclutar als millors científics, i canviar la visió jeràrquica i inamovible que encara predomina en algunes universitats i centres de recerca.
Un altre problema és que hi ha poca vocació científica. Potser als joves no els atrauen les condicions, i veuen que no hi ha un reconeixement social dels científics.
Què aconsellaries a algú que es planteja fer recerca?
Que si estan realment motivats, s’hi llancin. Fer recerca no és una feina més, es necessita cert grau de passió. Té molts avantatges, però sense motivació i entusiasme a vegades pot ser frustrant.
Com es combina fer recerca amb docència?
Aquí a la UPF és factible, ja que la càrrega docent és menor que a d’altres universitats. A més m’encanta donar classes. Has de posar en perspectiva coneixements molt específics i transmetre’ls.
Des de fa anys també col·labores en projectes de divulgació científica.
Sí, penso que els científics hem d’ajudar a apropar la ciència a la societat. Cada dia hi ha més reptes sobre els quals els ciutadans hem de prendre decisions, per tant cal que la societat estigui ben informada.
“Els científics hem d’ajudar a apropar la ciència a la societat.”
Quina ha estat la teva experiència com a dona en el món de la ciència?
No crec que hagi rebut cap tractament diferent pel fet de ser dona. Però el que està clar és que moltes dones fan la tesi i molt poques arriben a caps de grup. Al CEXS som 9 professores amb plaça estable, i 40 homes!
I quina és la causa?
No hi ha una única causa. L’època quan cal ser molt productiu coincideix amb el rellotge biològic de les dones, i no hi ha ajuts per conciliar la recerca a alt nivell amb la maternitat. Per altra banda, vivim en una societat amb comportaments sexistes adquirits, també per part de les dones.
També és cert que, per triomfar en el món de la recerca, s’ha de ser molt competitiu i fins i tot agressiu. Moltes dones no ens sentim còmodes amb aquests comportaments; el repte seria introduir en aquest món maneres de fer diferents.
