El recent llibre del físic i neurocientífic Rodrigo Quian Quiroga, “Coses que mai creuríeu: de la ciència ficció a la neurociència” és un passeig per les grans preguntes de la filosofia a través de pel·lícules clàssiques de ciència ficció i dels més recents i apassionants avenços de la neurociència. Uns avenços que cada vegada “redueixen més la ficció” i ens acosten a futurs que semblarien impossibles.
En el primer capítol ens endinsa en el clàssic “2001, Odissea en l’espai” per anar de la computadora HAL a la intel·ligència artificial (IA) que va guanyar 4 a 1 a un dels mestres de Go, el mil·lenari joc xinès d’estratègia. Així, reflexiona sobre si les màquines poden algun dia arribar a tenir la mateixa intel·ligència que els humans, entesa com el nostre sentit comú i la capacitat d’encarar problemes de diferents maneres: la nostra capacitat analítica.
A través de “Blade runner“, el segon capítol ens interroga sobre si una màquina pot arribar a pensar i tenir consciència de la seva existència – tenint en compte que encara no podem tan sols explicar què significa realment la consciència… L’autor, actualment investigador a l’Hospital del Mar Research Institute, va ser el descobridor de les neurones concepte, i creu que aquestes estan precisament lligades a la nostra consciència i capacitat d’abstracció i generalització, d’aplicar l’après en una tasca a una altra de diferent – allò que ens fa realment humans.
Amb el tercer capítol “El planeta dels simis“, Quiroga passa de les màquines als animals per plantejar preguntes semblants. Avui dia sabem que els animals són molt més intel·ligents del que crèiem fa anys, però són conscients? Es fan preguntes? Poden raonar? Tot i mostrar-nos alguns exemples d’animals amb capacitats extraordinàries, fins i tot per posar-se al lloc d’un altre individu i entendre com pensa per actuar en conseqüència, l’autor conclou que, de nou, la capacitat d’abstracció és única dels humans.
“Matrix” és un altre dels clàssics de ciència ficció que apareixen al llibre, una pel·lícula que recupera una idea tan antiga com la que va plantejar Plató en la seva al·legoria de la caverna. Existeix en realitat el que veiem?
“Fins a la fi del món” és la pel·lícula que porta l’autor a fer un pas més enllà en les seves preguntes. Si la ment no és més que el resultat de l’activació de milions de neurones, ¿podem llegir la ment mesurant l’activitat cerebral? Potser no podem encara, o no puguem mai, de forma molt concreta, però la ciència ha demostrat ja que és possible predir què està veient o pensant una persona a través d’imatges de ressonància magnètica de la seva activitat cerebral.
El sisè capítol s’endinsa en el futur – ¿podem predir les accions futures d’un individu? “Minority report” és el film que el porta a fer-se aquesta pregunta. Està tot determinat? Som realment lliures? Reflexionant sobre el que l’autor anomena la il·lusió del lliure albir, aprofita per parlar-nos d’experiments que mostren que es pot manipular la presa de decisions sense que les persones es donin compte.
Quiroga aprofita la premissa de “Robocop” per parlar de recents avenços en neurociència que ens permeten ja visibilitzar la possibilitat d’utilitzar pròtesis neuronals per restablir (o fins i tot augmentar) els sentits. També dona peu la pel·lícula a qüestionar el significat de la identitat (és un braç biomecànic encara part de nosaltres, de la nostra identitat?).
La pel·lícula “Inception” dona lloc, com no podria ser d’una altra manera, a una anàlisi dels somnis, la seva funció i el paper del cervell i la memòria en aquests. Sabem ja que dormir (especialment el principi del son, la fase no-REM) té un paper clau per refermar la memòria. Però i els somnis? Quiroga argumenta, basant-se en recents estudis, que els somnis (majoritàriament en la fase REM) ens ajuden a posar en context les noves memòries, i per tant no només a recordar, sinó a aprendre.
Quiroga argumenta en capítols anteriors que la nostra identitat depèn de la nostra memòria, dels nostres records. Però també ens mostra com de fàcilment modificables poden ser els nostres records i percepcions. Podrien llavors nous records ser introduïts al nostre cervell i canviar la nostra personalitat? La manipulació i l’implant de la memòria és el que l’autor que discuteix en el capítol sobre la pel·lícula “Total recall“.
“Obre els ulls” tanca el llibre amb un dels temes que més han atret els humans: la immortalitat. Podríem, com a la pel·lícula d’Amenábar, algun dia preservar el nostre cervell, i així perpetuar-nos més enllà de la mort? I mantindríem d’aquesta manera la nostra identitat?
Al llarg de més de 300 pàgines, Quiroga va mostrant les diferents respostes donades a aquesta i d’altres preguntes al llarg de la història de la filosofia, contrastant-les amb els descobriments de la neurociència en les últimes dècades. Uns descobriments que desdibuixen cada vegada més la línia entre la ciència i la ficció, però que no canvien, de moment, la premissa amb què l’investigador acaba el llibre: no som immortals, i la mort ens dona, de fet, una urgència de viure i gaudir el temps que ens toca.
Per exemple, llegint llibres com aquest.
